(A vegades, anant en moto, has de parar-te i escriure… i pot sortir el poema que teniu a sota, per exemple, i que espero que us agradi!)
el tron
descastat
de l’alba
escup
tempestes
de cristall
contra
el gel
retornen
guspires
de vidres
ensangonats
que bramen
i esquincen
de cremor
l’ànima 
Quan vas en moto? Bona aquesta! No sé qui era que també li passava al cotxe, no sé si era l’Spielberg que li venien les idees conduïnt. A mi em passa a la nit quan m’acabo de posar al llit o a la dutxa! XDD By the way, m’ha agradat molt el poema. Molt plàstic! Petons!
En moto, al metro… És imprevisible, almenys en mi! En tu també?
M’alegra que t’agradi guapa! Ptns!