«Feia vuit anys que somiava foc»

«Feia vuit anys que somiava foc. Els arbres s’encenien quan hi passava per davant, els mars cremaven. El fum ensucrat se m’infiltrava entre els cabells mentre dormia, l’olor planava com un núvol sobre el coixí quan em llevaba.»

 
El llenguatge secret de les flors, de Vanessa Diffenbaugh.
 
I digueu-me, què es pot escriure d’un llibre que comença així? Poca cosa, més enllà de recomanar-vos fervorosament que us el llegiu. I us asseguro que el devorareu! O almenys a mi m’ha passat!
 
Per a mi aquest és un llibre d’una bellesa somiadora, de secrets impenetrables que es desfan com els pètals d’una flor, d’una trama tan intrigant com amena i afectiva, d’una poètica captivadora. Llegiu sinó aquests pocs fragments que us he seleccionat:
 
«Les flors eren com esclats d’estels perfectes, capes de pètals liles rivetejats de blanc que sortien dels botons del centre.»
 
Aquesta imatge em sembla d’una bellesa plàstica i acolorida fantàstica:
 
«Quan la vaig atrapar, ja tenia a les mans dotzenes de lliris d’aigua regalimosos de pètals roses i carabasses ben tancats.»
 
I aquestes?
 
«La seva pell, de color d’oliva, devia ser salada.»
 
«Em vaig acostar a un grapat de floretes grogues, com si descobrís aigua després de passar molts dies en un desert. Se’m va enganxar pol·len a les galtes i em va caure una pluja de pètals al pit, a la panxa i a les cuixes.»
 
I la bellesa olfactiva, l’heu sentida mai?:
 
«Era la primera pluja de la tardor i la terra es va obrir a l’aigua, tant de temps esperada, i va desprendre una olor metàl·lica.»
 
Tots els passatges són de la Victòria, la protagonista. Una nena que es fa noia i dona. Una criatura plena de por; por sobretot d’estimar. Una criatura aspra i rebel de fora però que guarda un món captivador. Un món ple de flors. Flors que l’ajuden a vèncer aquesta por. Flors que la posen en contacte amb un món que li ha estat hostil des del mateix moment de néixer. Flors de relació, estimació i amor. Flors que comuniquen, que transmeten. Flors que curen ànimes malaltes; la seva i les d’aquells i aquelles que n’hi compren.
 
Què faria la Victòria sense les flors?
 
A mi se m’entristiria la vida.
 
I a tu?

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Time limit exceeded. Please complete the captcha once again.