Sempre em costa, i molt, escriure sobre un llibre que no m’ha acabat de convèncer, o que en certa manera m’ha decebut. Penso que darrere hi ha l’esforç d’un autor, d’una autora que, no en tinc cap dubte, s’hi ha deixat la pell. Sigui pel motiu que sigui, però, el resultat final de la seva obra o bé no ha estat del tot reeixit, tot i haver tingut la sort de ser publicada, traduïda i publicitada o bé jo no hi he connectat, que també passa. Darrerament, m’he trobat en aquesta tesitura més d’un cop, en major o menor grau. Potser abans era més selectiva triant les lectures? Potser no he sabut escollir adequadament? Segurament deu haver-hi una mica de tot plegat.

Aquesta sensació que us descric m’ha passat amb el llibre del qual us vull escriure quatre ratlles avui, Miel y almendras, de Maha Akhtar. M’ha semblat una novel·la irregular, que no ha acabat de trobar el seu registre i a la qual, per tant, potser li faltava un punt de maduració? La pròpia autora, en una entrevista a l’ABC, manifestava que «Miel y almendras es como Sexo en Nueva York… en Beirut» i en certa manera, sí, podríem dir que és així. Però resulta que en alguns passatges del llibre ens endinsa en la terrible tragèdia de la guerra. I els passatges en són molt, de tràgics, i lírics. I això és el que a mi m’ha xocat més de la lectura, aquest contrast de registres que no s’avenen gaire.

El cert és, però, que el llibre està dividit en capítols que se centren en cada una de les protagonistes i ens permet anar i venir per les seves vides, de manera que la lectura és agradable i no ens cansa. I que l’entrecreuament d’històries és atractiu, ple de casualitats…

En fi, probablement, a la difusió i popularitat del llibre hi ha contribuït la vida de la pròpia autora que, als 42 anys, s’assabenta que és neta del maraha de Kapurtala i l’espanyola Anita Delgado. És verídic, no ficcionat, tot i que ho ha recollit en les seves dues primeres novel·les -autobiogràfiques.

Sigui com sigui, m’agradaria que si algú de vosaltres ha llegit l’obra, m’expliqui la seva experiència, perquè a mi m’ha deixat una mica fora de joc, com podeu comprovar.

Miel y almendras, Maha Akhtar, Roca Editorial, 2012.