«El meu cervell és un casalot per a dimonis. Hi vénen a parar sovint i cada vegada són més colla. Fan l’aperitiu amb el licor de les meves angoixes.»
Doncs sí, ho reconec. M’agrada la prosa fantasiosa i naïf de Mathias Malzieu. La seva frescor i l’originalitat de les imatges em captiva. És capaç de crear-nos una representació fidel de personatges i situacions amb les associacions més inverosímils («De sobre, un atac de tos més sec que una clau anglesa quan s’estimba per una escala de ferro va escapçar la nostra abraçada.»). I de despertar-nos somriures de complicitat en fer-ho («Es pentina els cabells com qui bat les clares a punt de neu»).
Trobem originalitat i frescor en una prosa que ens entra molt fàcilment, si bé hi ha d’haver un treball titànic darrere ( si no és que li surt així d’entrada). Una frescor que ens engalta, però, realitats a vegades molt dures, com a L’ombra allargada de l’amor, i d’altres extremadament sorprenents, com en aquest llibre, El petó més petit. «Aunque hay mucho de fantasía en lo que escribo también soy un gran observador de la realidad. Me gusta el París de la calle, el mundo real que te obliga a no estar en una burbuja de cristal”, diu l’autor en aquesta entrevista a El País.
Marhias Malzieu.
És una narrativa ben especial, la seva, que pot agradar o es pot odiar, però estic segura que no pot deixar indiferent a ningú.
Si heu llegit els altres tres llibres de Malzieu, els que s’han conegut com la trilogia de l’amor – La mecànica del cor, L’ombra allargada de l’amor i Metamorfosi al cel – El petó més petit no us sorprendrà; de fet, crec que desprèn reminiscències més o menys explícites de tots tres llibres anteriors.
«Havia après a viure amb el forat que havia d’ocupar un cor i continuava inventant coses i renovant-ne d’altres per no defallir. Només el petó més petit del món havia aconseguit realment infiltrar-se en les minses escletxes de formigó armat que jo havia fet córrer per les meves artèries. De mica en mica vaig intentar fer, entre la runa, un petit lloc per a la Sobràlia. I ves per on, la bomba d’amor que em pensava que ja estava desactivada tornava amb un nou compte enrere». La bomba d’amor… o La mecànica del cor? 😉
L’Elvis, el lloro detectiu, ens transporta a Metamorfosi al cel; aquí tenim un lloro detectiu que parla, allà el nostre antiheroi fa mans i mànigues per a ser ocell: «-Li presento el detectiu més despietat del regne animal, el meu còmplice fidel: l’Elvis! -va anunciar bo i assenyalant un ocell amb un pentinat de gran cap indi. Aquest lloro és més eficient que un pastor alemany ensinistrat per rastrejar delinqüents. Ara bé, ell està especialitzat en noies «una mica més que precioses».»
I finalment, tenim un record ben explícit a L’ombra allargada de l’amor: «Quan em vaig quedar sense mare, no em vaig començar a refer fins que no em va venir a ajudar un gegant de quatre metres i mig. Sóc un infradotat del dol. La pell que em recobreix el cervell està esquitxada de blaus que ja no marxen.»
El petó més petit. Te’l llegeixes d’un glop, com en general tota la narrativa d’aquest cul inquiet que és músic («El contacte de la seva pell era musical, cada embrió de carícia em feia la impressió d’estar a les ordres d’un piano amb tecles de vent.»), dirigeix pel·lícules i escriu llibres que es diu Mathias Malzieu. Us he de confessar, però, que de totes quatre novel·les és la que menys m’ha agradat, potser perquè, de fet, és la més superficial? No us ho sabria dir del cert, però en tot cas, si no heu llegit res de Malzieu i voleu experimentar com és entrar en un món de fantasia verosímil, us aconsello de començar per La mecànica del cor.
«Jo l’estimava. I ni estimant-la al revés no arribava a odiar-la.»
El petó més petit, Mathias Malzieu, Reservoir books, Random House Mondadori, 2013
