On comença la realitat i on la ficció? Quin paper juguen les paraules en les nostres vides? Som «esclaus» del llenguatge? Realment el controlem? Dominem la paraula? El do de la paraula? O és ella qui ens domina? Què és real? Quina és la «realitat» de cadascú?

Totes aquestes preguntes i més em vénen al cap després de llegir La mujer loca, de Juan José Millás. Una novel·la fantàstica i fantasiosa. O potser no tant? Una novel·la en la qual les paraules, el llenguatge i la percepció de la realitat tenen un paper tant destacat que, de fet, s’erigeixen en veritables protagonistes de la història.

«La lengua es un sistema autónomo que nosotros no podemos modificar, es ella la que nos modifica a nosotros, es decir que en la vida normal nosotros pensamos que somos dueños de las palabras, cuando son las palabras las que son dueñas de nosotros, porque somos palabras.» diu Millás, l’escriptor, en una entrevista que li fa Carlos Restrepo a El Tiempo.

I en efecte, acabem de beure’ns la novel·la sense desgranar el quid de la qüestió, qui domina a qui? Tan sols hi ha una cosa segura: «El silencio es el único fenómeno de este mundo que carece de gramática. No hay una sintaxis del silencio ni una morfología del silencio. El silencio no es un cuerpo, no está dividido en partes que se articulan como las partes de un cuerpo o de un razonamiento. Si logras conquistar el silencio, las palabras dejan de ser tus dueñas. Pero yo estoy muy lejos de lograrlo.»

Ara bé, no us penséssiu pas que ens trobem davant d’una novel·la sobre lingüística. No. És una història amb bones dosis d’humor, com aquesta disquisició lingüística i gramatical:
«- (…) Esta mañana ha visto a una oración copulativa follando con una adversativa, eso dice, pobre.
– Si la frase era copulativa tiene cierta lógica -dice Millás intentando hacer una gracia que ni Serafín ni el cura Camilo dan la impresión de captar.»

Una història coral, que neix de la «dèria» de la Júlia a qui se li apareixen paraules i frases per tal que les «curi», però també de l’encontre de tots els personatges al voltant d’Emérita, una malalta terminal que vol acabar amb la seva vida i el seu patiment. L’eutanasia, el sentit de l’amor i la mort, per tant, hi són ben presents amb algunes reflexions que no ens deixen indiferents. Però també la realitat i les seves percepcions, a través de dos personatges, el Millás «de acá» i el Millás «de allá».

Per acabar, em quedo amb aquesta frase:

«¿No ves, Millás?, eso es amar a alguien, aceptarle por lo que no es capaz de darte, quererle por eso mismo, porque no es capaz de dártelo y tú lo sabes, sabes que jamás te lo dará.»

Hi esteu d’acord, amb aquesta darrera afirmació?

Espero els vostres comentaris!!! I també que llegiu la novel·la, val molt la pena, us ho asseguro!: La mujer loca, Juan José Millás, Seix Barral, 2014