“Maldigo la poesía concebida como un lujo”
Gabriel Celaya

I jo. La poesia i la cultura. Perquè com diu el mateix poema de Celaya:

«Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpe, porque apensa si nos dejan
decir que somos quién somos”

La poesia, la cultura, tan necessària com l’oxigen que respirem. No com un luxe. La cultura com a constructora d’identitat, individual i col·lectiva, no com a mer consum d’oci. La cultura que ens conforma com a persones lliures i crítiques. S’adequen a aquest sentir, les polítiques culturals actuals? Em sembla que no. A Catalunya, el Govern inexistent fa temps que està per altres batalles i que entén la cultura com una arma més al servei de la causa independentista. I a Espanya, el Govern del Partit Popular destina els seus esforços a dilapidar tot indici de pensament crític, un dels principals fonaments de la creació cultural.

Respirem oxigen per viure, i respirem cultura per ser. I la política no pot ser aliena a aquesta realitat.

Article publicat a Club Còrtum l’11 d’abril de 2018