París era una fiesta

Louvre

«Una chica entró en el café y se sentó sola a una mesa junto a la ventana. Era muy linda, de cara fresca como una moneda recién acuñada si vamos a suponer que se acuñan monedas en carne suave de cutis fresco de lluvia, y el pelo era negro como ala de cuervo y le daba en la mejilla un limpio corte en diagonal.»

Anar a París i llegir Hemingway. Anar a París buscant la pau per escriure i llegir Hemingway. Recórrer el París de Hemingway, però també el d’Amélie. Buscar la part més creativa i inspiradora de la ciutat. Buscar la pau de la ciutat i pensar en Hemingway; o en Amélie. Difícil repte. Gairebé impossible. Llegiu, sinó, el primer llibre pòstum de Hemingway que es va publicar, París era una fiesta. Les seves memòries d’un viatge literari per París; literari i festiu! Pau a París pensant en Hemingway? Més aviat pot provocar alguna frustració 😉

NotreDame2Hemingway, com tot el cercle d’autors -bàsicament nordamericans- que van anar a parar al París dels anys vint, vivia als bars, escrivia l’alcohol… No hi busquem calma, doncs, al París d’aquests escriptors, no hi busquem placidesa a París era una fiesta, sinó l’ebullició de la ciutat.

«El cuento se estaba escribiendo solo y trabajo me daba seguirle el paso.»

A mig camí entre la ficció i la realitat, París era una fiesta és una autobiografia novelada que ens enganxa des del principi pel magnetisme dels personatges. Una Generació Perduda. Perduts Hemingway, Ezra Pound, Scott Fitzgerald…? Així és com els veia Gertrude Stein, la ‘padrina’ del grup.

Vaig començar a llegir el llibre perquè feia el meu primer viatge a París. Al mateix temps vaig reveure Midnight in Paris, del Woody Allen. Què tenen a veure, us preguntareu… Mmmm, llegiu el llibre, mireu la pel·lícula, i m’ho dieu… 😉

Irremeiablement, llegint París era una fiesta, l’atmosfera d’aquells anys ens atrapa, i hem d’anar a la Shakespeare & Co tot i saber que no és la mateixa llibreria on els anys vint Hemingway anava a buscar els llibres, hem de passejar per Saint Germain des Près i passar pel Café Les Deux Margots, per la Brasserie Lipp…

Shakespeare&CoProbablement no m’havia trobat mai que una novel·la hagués deixat un rastre tan presencial en una ciutat. Em va encuriosir, hi vaig passejar, i arribo a la conclusió que segurament Hemingway no hauria estat Hemingway sense París i que no veuríem París amb els mateixos ulls sense Hemingway i la Generació Perduda que a la dècada de 1920 li van donar una aurèola bohèmia que encara perdura. Evidentment no van ser els únics, i n’hi haurà molts més darrere nostre, segur, però la història ens du a aquest trosset de temps i de lloc un cop i un altre.

candaus«Eres mía y todo París es mío y yo soy de este cuaderno y de este lápiz. Luego otra vez a escribir, y me metí tan adentro en el cuento que allí me perdí. Ya lo escribía yo y no se escribía solo…
Pero a veces, cuando empezaba un cuento y no había modo de que arrancara, me sentaba ante la chimenea y apretaba una monda de mandarina y caían gotas en la llama y yo observaba el chisporroteo azulado.»

Sí, també hi ha molt del procés d’escriptura i creació de l’autor, en aquesta novel·la; reflexions interessants que ens interroguen sobre el nostre propi procés.

París, escriptura, creació, bohèmia… he de reconèixer que em fascina. Per això no puc fer més que recomanar-vos que llegiu aquest clàssic si no ho heu fet encara. I si ho heu fet, que em deixeu algun comentari sobre la vostra experiència!

SacreCoeur«Era un cuento muy sencillo tiulado «Out of season», en el cual omití el verdadero final, que era que el viejo protagonista se ahorcaba. Lo omití basándome en mi recién estrenada teoría de que uno puede omitir cualquier parte de un relato a condición de saber muy bien lo que uno omite, y de que la parte omitida comunica más fuerza al relato, y le da al lector la sensación de que hay más de lo que se ha dicho.
Bueno, pensé, así me salen los cuentos ahora, que nadie los entiende. Si hay algo seguro, es esto. El hecho cierto es que no hay ninguna demanda por mis cuentos. Pero un día llegaran a entenderlos, como pasa siempre con la pintura. Sólo hace falta tiempo, y sólo hace falta confianza.»

I de raó no n’hi faltava!

Ernest Hemingway, París era una fiesta, Seix Barral, 2003.

criticaliteraria

La nit de Vàlia

MonikaZgustovaMonika Zgustova. Mmmmm. Què dir-vos d’ella? Que em fascina. Que he llegit tot el que escriu. Que quan treu novetat corro a la llibreria a buscar-la. Que li vaig dedicar un poema (publicat al meu segon llibre, Suem) arran de la lectura de Menta fresca amb llimona. Monika Zgustova. Que ja us n’he parlat, d’ella, en aquest blog, quan vaig comentar els Contes de la lluna absent.

Monika Zgustova és una d’aquelles narradores poètiques capaç de tornar bell el més cruel destí:

«Pel camí, cada cop, ens aturàvem als banys. Tots els mobles, les parets i el sostre, la banyera i les dutxes, a la nit, es cobrien de gebre, i els raigs de lluna que hi entraven afegien a aquesta meravella vidriosa una resplendor freda i solemne. La lluna il·luminava també les flors exòtiques, l’exhuberant vegetació i les lianes salvatges que el glaç dibuixava en els vidres de les finestres. Nosaltres, que no teníem res, ens convertíem en la reina i el rei d’un delicat regne de cristall. Cada vegada passejàvem admirats per sota d’aquests ornaments transparents de variades formes que penjaven de les dutxes i del sostre, perquè tot el vapor i les gotes d’aigua a la nit es convertien en caramells. I al més petit estremiment del vent o d’un alè intens, els caramells tentinejaven com campanetes de Nadal, com el repicar d’un antiquíssim temple, com preciosos instruments musicals. Aquell era el nostre temple de la neu sostingut per fines columnes blanques, allà hi havia la taula de cristall bufat d’un blanc pàl.lid en la qual ens asseiem per tal que Borís em guarís les ferides sagnants amb el seu mocador de quadres, allà hi havia el banc de neu sobre el qual ens asseiem sense notar el fred.»

Qui diria que ens descriu una escena al bany d’un gulag a la Sibèria?

«(…) i després de la visita nocturna al regne del glaç, on Borís s’ocupava de les meves ferides ensangonades de les mans, que amb el seu tacte, a la nit, es guarien i es tancaven com flors, i al matí, amb l’aigua i el sabó, es tornaven a obrir com nenúfars vermells.»

Vàlia, o Valentina Grigórievna Íevleva va ser presonera política, acusada d’espionatge i condemnada al gulag. «Aquesta història me la va explicar Vàlia, o més ben dit la senyora Valentina, quan vaig anar a visitar-la al suburbi moscovita on ara viu», ens explica l’autora. Era una dona valenta.

És una història crua, la de tants homes i dones que van viure la repressió stalinista. Crua però plena de bellesa, «Un món de dolor i patiment, i al voltant nostre aquesta enlluernadora bellesa del bosc!». Sembla talment que Monika Zgustova s’hagi fet seu el consell que el xaman dóna a Vàlia en un dels primers camps on va a parar: que busqui sempre la bellesa de les coses:

«- Faci un esforç per no veure la brutícia. Quan arribi la primavera miri la neu lluent, el cel blau, el contrast de la llum i l’ombra, que aquí és immens. I ara concentri’s en els diversos matisos del gris; n’hi ha de blavosos, d’altres de rosats. Fixi’s també en la filferrada i en les nostres cabanes tan rònegues, com si vostè fos una fotògrafa a la recerca d’un pla. Veurà que en la lletjor també hi trobarà bellesa.»

I això és el que fa la narradora en tota la novel·la! Mostrar-nos bellesa enmig de la crueltat més extrema.

Sí, hi descobrim la bellesa, però també la fortalesa d’una dona, i d’una nena, que han viscut situacions extremes. «I podràs sobreviure al camp només si tens sentit comú, si ets intel.ligent, forta, hàbil, astuta i mesquina» li diuen a Vàlia. «És una brutícia que no se’n va amb sabó. Dostoievski diria que es pot netejar només amb sofriment», diu Vàlia.

la-nit-de-valia

Però també hi ha Bel·la, la seva filla, que ha crescut amb la mare al gulag i l’àvia malalta; Bel·la, plena de ràbia contra el règim amb qui lluita a la seva manera; Bel·la, que no veu la vida com altres nenes de la seva edat: «Mirant la mama, per primera vegada em vaig adonar que hi ha una altra mena de cansament diferent del del cos (…) Hi ha un altre cansament, sí: el de veure com t’esclafen com si fossis un cuc. Un cansament del sentiment. Un cansament d’escalfar-se el cap.» Bel·la, que no ha conegut la mare de petita, però que desenvolupa una sensació de proteccionisme envers ella: «Oi que no li faran res a la meva mare? Sempre em diu que ha patit tant! I sempre la veig espantada, em fa pensar en un cèrvol quan és jove.»

Bel·la, que també gaudeix d’alguns moments poèticament inesborrables:

«M’encanta estirar-me sobre el mar com si estigués sobre una manta blava. M’agrada capbussar-m’hi de seguida, foradar la manta i, pataplof!, trobar-me d’esquena o de morros sobre la sorra molla. Però el que m’entusiasma de debò és estirar-me a la sorra i deixar que la manta blava em cobreixi tota sencera, el cap i tot, i després, quan es retira, i em descobreix una altra vegada, trobar-me xopa i salada, amb els ulls engnaxats, a la mercè del sol.»

Ja em disculpareu si aquesta entrada és més llarga del que és habitual, però la passió a vegades em desborda… i no puc evitar, encara, de transcriure-us aquest conte, tan actual, tan real, tan verídic:

«Fa molts, moltíssims anys al món encara no hi vivia l’home. Pel món hi rondava el Desassossec buscant alguna cosa per fer. En arribar a un riu, va veure una pila de fang i va decidir modelar-hi una persona. Va voler que Zeus donés una ànima a la seva escultura i li posés un nom. Però va aparèixer Gea, la deessa de la Terra, que volia posar també nom a l’escultura. No es posaven d’acord, així que van cridar Saturn perquè hi intervingués. Saturn va dir: «Un cop mort l’home us pertanyerà a tots dos: l’ànima a Zeus; el cos a la terra, a Hera. Però el Desassossec l’ha creat, ell li posarà nom i durant la vida l’home li pertanyerà.»

Per acabar, si teniu vint minuts, us recomano d’escoltar l’entrevista que Sílvia Cóppulo va fer a la Monika Zgustova per a presentar el llibre. Hi sentireu alguns dels fragments que us he transcrit… hem coincidit… 😉

La nit de Vàlia, Monika Zgustova, Ed. Proa, 2013

criticaliteraria

Cafè Zoo

Vaig llegir-ne la recomanació a Quadern de mots, em va interessar i vaig buscar el llibre perquè no el coneixia. M’ha agradat. Al principi m’ha costat una mica, ho reconec, però a mesura que avançava les pàgines m’anava atraient més i més, m’anava enganxant, i m’obligava a retrocedir perquè em sorprenia recuperant personatges, acabant de reconstruir el mínim puzle de la seva història, i jo els havia perdut en la poca concentració inicial. Al final, m’han quedat ganes de rellegir-lo (i de fet he de confessar que n’he rellegit alguns passatges…).

Passes una bona estona, llegint Cafè Zoo, però no només, perquè també t’ajuda a endisar-te en la societat i la cultura de Namíbia, on es localitza el llibre i on ha viscut uns anys la seva autora, que ens deixa palesa la seva sensibilitat en el tractament que en fa, d’aquesta societat. No tens la sensació d’estar llegint la història només des dels ulls blancs, com acostuma a passar, sinó que la visió dels namibians també hi cala. I és d’agrair.

No us diré que és per a mi un gran llibre que m’hagi fascinat, però sí que us en recomano la lectura, sense dubtar-ho. Perquè passa bé, ens entreté, i si bé és cert que algunes històries són dures, la poètica amb què s’expliquen en les matisa lleument d’una pàtina de tendresa:

«I en aquell just moment en Jan va pensar que malauradament el destí és com una sabata que trepitja un niu de formigues.»

«No vull tornar a viure rodejat de la llum de les espelmes, respirant les ombres de la paret. No he demanat res a ningú perquè mai no he esperat res d’ells. Ara t’ho demano a tu. No marxis encara, no abans que el meu món torni a ser com quan tot era correcte.»

«Desitjant de tot cor i provant amb totes les seves forces d’encabir aquelles noves emocions en el calaix dels seus millors silencis, provant de protegir-se sense èxit.»

«Sí, es podria dir que la vida de l’Altus Botha és de color rosa. Si no fos que ell se sent un rutinari i apàtic habitant de l’infern.»

No hi falten aquells moments que a mi tant m’agraden, de descripcions que et transporten a altres móns:

«(…) a la posta de sol, vermella, feta de núvols i de llum tímida i d’uns quants minuts de temps.»

O aquells altres amb comparacions sorprenents:

«La porta de casa es va obrir com una caixa de regal gegant i darrere seu va aparèixer l’Otto»

«Mentre remullava els seus prejudicis en el cafè,(…)»

«Els seus, definitivament, no eren uns ulls indiferents. Eren vidres acabats de rentar amb una bona dosi líquida d’admiració. De sorpresa i d’incredulitat.»

«I potser és això el que espanta tant dels seus dibuixos mordaços, el fet que ens fa pensar quina és la idea que té de nosaltres el regne animal. Nosaltres, a qui tant agrada agradar, potser sospitem que la nostra imatge, en els ulls dels animals que fotografiem amb devoció i que després oblidem, de vegades pot resultar ben ridícula.» Hi havíeu pensat mai? 😉

I encara voldria remarcar-vos una frase:

«el llibre comença a vibrar, a tremolar cada cop més intensament, fins que es deixa caure, en un suïcidi calculat» No us recorda la Llibreria de les noves oportunitats?

En fi, no hi ha millor recomanació que aquesta: llegiu-lo i ja em direu! Per cert, m’han quedat unes ganes boges d’anar a Namíbia i conèixer el Cafè Zoo!!!

Cafè Zoo, Ana Moya, Viena Narrativa, 2012