No, no som elitistes

“Només mitjançant l’art podem sortir de nosaltres mateixos, saber el que l’altre veu des d’aquest univers que no és el mateix que el nostre i els paisatges del qual ens són tan desconeguts com els que hi pot haver a la lluna”
Marcel Proust

En aquest darrer Àtom prevacacional, em ve de gust reflexionar sobre allò que estimo, l’art, la cultura, la creació. I fer-ho en un moment en què els dos governs, el català i l’espanyol, ja han començat a caminar.

Em vé de gust reflexionar sobre la cultura, l’art, la creació. Sobre com l’entenc. O com no l´entenc.

No l’entenc com una activitat elitista i al servei només d’alguns i algunes, no l’entenc com una activitat suprema i sublim que només poden entendre, sentir i gaudir uns pocs escollits. No l’entenc des d’un punt de vista exclusiu i exclusivista.

Sí que l’entenc com la meravella que ens arriba al cor i a l’ànima, que ens diu i conforma, que ens enamora o angoixa. Entenc l’art, la creació i la cultura al servei de tots i totes, a l’abast de tots i totes, tant per a crear-lo com per a gaudir-lo, viure’l i sentir-lo.

Espero i desitjo que aquesta voluntat d’accés públic, obert i universal a la cultura, que aquesta certesa que la cultura és un dret de ciutadania, que ens diu i conforma individualment i col·lectivament també impregni el fer de la consellera i el ministre. Bon estiu!

«Transmitid la cultura a todo el mundo, sin distinción de razas ni de categorías»
Confucio

 

Article publicat a Club Còrtum el 25 de juliol del 2018

És molt femení, el que escrius, oi?

Quantes vegades no m’ho he sentit dir! Al principi em feia ràbia, cada cop que m’ho retreien, perquè era dit com un retret. A un home li comenten que és molt masculí el que escriu? No, oi? Se sobreentén. Doncs perquè a les dones sí que ens ho diuen, pensava. Que és que jo, essent dona, he d’escriure com un home? I el que em semblava més gros era que el comentari molts cops em venia d’altres dones. Amb el pas del temps, i dels anys, ja no em fa ràbia, quan m’ho diuen; ben al contrari, me’n sento molt i molt orgullosa. Perquè vol dir que ens fem sentir. I ja era hora. Vol dir que la nostra veu és diferent, la veu particular de tantes i tantes dones silenciades al llarg dels segles. Vol dir que comencem a escriure la història des de la nostra perspectiva, ens comencem a escriure, ens expressem des de la nostra veu pròpia i particular, i deixem petja i constància. I ja era hora.

Hi he pensat aquests dies, en aquesta anècdota recurrent, arran del Dia de les escriptores que es va celebrar dilluns passat. Sí, encara hem de celebrar el Dia de les escriptores, perquè encara no ocupem el lloc que ens pertoca en la història, encara no caminem en peu d’igualtat. Penseu, sinó, dels darrers cinc llibres que heu llegit, quants eren escrits per dones. I és ben necessari que ens escrivim i reivindiquem, que la nostra veu ferma i dolça arribi als i les més joves. Sí, perquè també a través de l’escriptura i la cultura contribuirem a canviar la societat patriarcal que ens embolcalla, una societat tintada d’assassinades per violència de gènere, abusos sexuals i desigualtats salarials que encara no tothom considera injustes.

Quan a l’escola i els instituts els noms de dona tinguin el pes que es mereixen, la canalla veurà el món amb altres ulls, n’estic convençuda.

 

Article publicat a Club Còrtum el 17 d’octubre de 2018

Obrim camins

Quan la normalitat viu desvirtuada, acabem donant relleu a fets que no n’haurien de tenir per si mateixos; fets que haurien de formar part d’aquesta normalitat. M’explico.

Aquest cap de setmana el ministre de Cultura i Esports del Govern espanyol, José Guirao, ha visitat la 36 Setmana del Llibre en Català i ha donat suport als editors i a la llengua i la cultura catalanes. El fet noticiable és que un ministre espanyol visiti La Setmana, perquè en 36 anys d’història no havia passat mai. Sí? El fet rellevant ha de ser que el ministre vingui a La Setmana? Ho seria, si anés a la Feria del Libro de Madrid? No, oi? Doncs aquí hauria de ser igual. El fet noticiable haurien de ser les seves declaracions i propostes, i la seva assistència s’hauria de veure com un fet d’allò més normal.

Seguim. El ministre, en aquesta visita, explica que el seu Ministeri homenatjarà l’escriptora Mercè Rodoreda amb un acte a Madrid i un altre a Barcelona en el 110 aniversari del seu naixement. En algun mitjà de comunicació llegim que per a “justificar” aquest homenatge –expressió del periodista- el ministre reivindica la creació literària en totes les llengües de l’Estat. De debò que ho ha de justificar? Crec que no, que simplement ha d’explicar, i explica, el perquè i el què de l’homenatge. O és que se’ns ocorreria de demanar-li que justifiqui un homenatge a Cervantes?

Vivim en un Estat plurilingüe i pluricultural i la normalitat és que les estructures d’aquest Estat donin suport, defensin i promocionin l’acció cultural en totes les llengües que s’hi expressen. Aquesta és –hauria de ser- la normalitat, que fins ara no coneixíem. Aquest cap de setmana hem constatat, un cop més, que ha començat un nou camí en la política espanyola.

Seguirem caminant, seguirem obrint camins.

 

Article publicat a Club Còrtum el 19 de setembre de 2018