Quantes vegades no m’ho he sentit dir! Al principi em feia ràbia, cada cop que m’ho retreien, perquè era dit com un retret. A un home li comenten que és molt masculí el que escriu? No, oi? Se sobreentén. Doncs perquè a les dones sí que ens ho diuen, pensava. Que és que jo, essent dona, he d’escriure com un home? I el que em semblava més gros era que el comentari molts cops em venia d’altres dones. Amb el pas del temps, i dels anys, ja no em fa ràbia, quan m’ho diuen; ben al contrari, me’n sento molt i molt orgullosa. Perquè vol dir que ens fem sentir. I ja era hora. Vol dir que la nostra veu és diferent, la veu particular de tantes i tantes dones silenciades al llarg dels segles. Vol dir que comencem a escriure la història des de la nostra perspectiva, ens comencem a escriure, ens expressem des de la nostra veu pròpia i particular, i deixem petja i constància. I ja era hora.

Hi he pensat aquests dies, en aquesta anècdota recurrent, arran del Dia de les escriptores que es va celebrar dilluns passat. Sí, encara hem de celebrar el Dia de les escriptores, perquè encara no ocupem el lloc que ens pertoca en la història, encara no caminem en peu d’igualtat. Penseu, sinó, dels darrers cinc llibres que heu llegit, quants eren escrits per dones. I és ben necessari que ens escrivim i reivindiquem, que la nostra veu ferma i dolça arribi als i les més joves. Sí, perquè també a través de l’escriptura i la cultura contribuirem a canviar la societat patriarcal que ens embolcalla, una societat tintada d’assassinades per violència de gènere, abusos sexuals i desigualtats salarials que encara no tothom considera injustes.

Quan a l’escola i els instituts els noms de dona tinguin el pes que es mereixen, la canalla veurà el món amb altres ulls, n’estic convençuda.

Article publicat a Club Còrtum el 17 d’octubre de 2018

Quan la normalitat viu desvirtuada, acabem donant relleu a fets que no n’haurien de tenir per si mateixos; fets que haurien de formar part d’aquesta normalitat. M’explico.

Aquest cap de setmana el ministre de Cultura i Esports del Govern espanyol, José Guirao, ha visitat la 36 Setmana del Llibre en Català i ha donat suport als editors i a la llengua i la cultura catalanes. El fet noticiable és que un ministre espanyol visiti La Setmana, perquè en 36 anys d’història no havia passat mai. Sí? El fet rellevant ha de ser que el ministre vingui a La Setmana? Ho seria, si anés a la Feria del Libro de Madrid? No, oi? Doncs aquí hauria de ser igual. El fet noticiable haurien de ser les seves declaracions i propostes, i la seva assistència s’hauria de veure com un fet d’allò més normal.

Seguim. El ministre, en aquesta visita, explica que el seu Ministeri homenatjarà l’escriptora Mercè Rodoreda amb un acte a Madrid i un altre a Barcelona en el 110 aniversari del seu naixement. En algun mitjà de comunicació llegim que per a “justificar” aquest homenatge –expressió del periodista- el ministre reivindica la creació literària en totes les llengües de l’Estat. De debò que ho ha de justificar? Crec que no, que simplement ha d’explicar, i explica, el perquè i el què de l’homenatge. O és que se’ns ocorreria de demanar-li que justifiqui un homenatge a Cervantes?

Vivim en un Estat plurilingüe i pluricultural i la normalitat és que les estructures d’aquest Estat donin suport, defensin i promocionin l’acció cultural en totes les llengües que s’hi expressen. Aquesta és –hauria de ser- la normalitat, que fins ara no coneixíem. Aquest cap de setmana hem constatat, un cop més, que ha començat un nou camí en la política espanyola.

Seguirem caminant, seguirem obrint camins.

Article publicat a Club Còrtum el 19 de setembre de 2018

«La función del arte en la sociedad es edificar, reconstruirnos cuando estamos en peligro de derrumbe»
Sigmund Freud

Us imagineu treballar i no tenir dret a la baixa per maternitat? O publicar un llibre i no poder-ne percebre alhora els drets d’autor i la pensió de jubilació? O ser cantant, quedar-te afònica i no tenir baixa laboral? Doncs tot això i més els passa a molts artistes i altres professionals que treballen en el sector cultural.

Per això és tan important una notícia que ens ha passat  més aviat desapercebuda entre els grans titulars de l’actualitat: la setmana passada la Comissió de Cultura del Congrés de Diputats va aprovar per unanimitat l’informe de l’Estatut de l’Artista.

Què significa això? Que s’ha donat un primer pas per a regularitzar la situació fiscal i laboral dels i les treballadores de la cultura, que d’això tracten els 75 punts que recull aquest informe. 75 recomanacions en matèria fiscal, de protecció laboral, seguretat social i de compatibilitat per percebre prestacions públiques i ingressos per drets de propietat intel·lectual i activitats creatives. 75 recomanacions per atorgar als i les treballadores de la cultura el que justament mereixen: drets i prestacions laborals que no tenen.

Sí, aquest informe de l’Estatut de l’Artista és un veritable full de ruta contra la precarietat laboral que impera en el sector; una declaració d’intencions que requerirà encara molts esforços, molts consensos, molta política. Esforços, conensos i política tan necessàries com la cultura que respirem. Perquè sí, volem cultura, la necessitem, però amb drets també per a creadors i treballadors culturals.

«Dale al trabajador su salario antes de que se haya secado el sudor de su frente»
Mahoma

Article publicat a Club Còrtum el 27 de juny de 2018