Cultura sí, però amb drets!

«La función del arte en la sociedad es edificar, reconstruirnos cuando estamos en peligro de derrumbe»
Sigmund Freud

Us imagineu treballar i no tenir dret a la baixa per maternitat? O publicar un llibre i no poder-ne percebre alhora els drets d’autor i la pensió de jubilació? O ser cantant, quedar-te afònica i no tenir baixa laboral? Doncs tot això i més els passa a molts artistes i altres professionals que treballen en el sector cultural.

Per això és tan important una notícia que ens ha passat  més aviat desapercebuda entre els grans titulars de l’actualitat: la setmana passada la Comissió de Cultura del Congrés de Diputats va aprovar per unanimitat l’informe de l’Estatut de l’Artista.

Què significa això? Que s’ha donat un primer pas per a regularitzar la situació fiscal i laboral dels i les treballadores de la cultura, que d’això tracten els 75 punts que recull aquest informe. 75 recomanacions en matèria fiscal, de protecció laboral, seguretat social i de compatibilitat per percebre prestacions públiques i ingressos per drets de propietat intel·lectual i activitats creatives. 75 recomanacions per atorgar als i les treballadores de la cultura el que justament mereixen: drets i prestacions laborals que no tenen.

Sí, aquest informe de l’Estatut de l’Artista és un veritable full de ruta contra la precarietat laboral que impera en el sector; una declaració d’intencions que requerirà encara molts esforços, molts consensos, molta política. Esforços, conensos i política tan necessàries com la cultura que respirem. Perquè sí, volem cultura, la necessitem, però amb drets també per a creadors i treballadors culturals.

«Dale al trabajador su salario antes de que se haya secado el sudor de su frente»
Mahoma

 

Article publicat a Club Còrtum el 27 de juny de 2018

Poetitzem la política

“La poesía no quiere adeptos, quiere amantes”
Federico García Lorca

I la política? Vol adeptes o amants? Good question 😉

Vegem-ne les definicions segons l’Enciclopèdia Catalana:

            Adepte: Partidari d’alguna persona o d’alguna idea.

            Amant: Que té afecció per una cosa. Amant de la música.

Potser la política té més adeptes que no pas amants, oi? Heu pensat què passaria si capgiressim la truita? Si aconseguissim que les persones que creuen en una política d’esquerres, basada en la igualtat i la justícia social fossin amants de les nostres polítiques? No respondré. Deixo que hi reflexioneu.

Però com ho aconseguim? Crec que una de les eines que ens hi portaria seria poetitzar la polítca.

Poetitzar la política, sí. I no m’he tornat boja. No es tracta pas de fer discursos en vers com en èpoques antigues, no. Tornem a l’Enciclopèdia, que en temps de perversió lingüística descarada com els que vivim, em sembla una taula de salvació tornar a l’essència dels mots. Una de les definicions figurades de poema és: “Cosa, fet o persona extraordinària, que té en si quelcom de meravellós o de valent que atreu i interessa. La seva vida és un poema.”

Sona bé, oi? Doncs sí. Ja fa anys que ho tinc clar, claríssim, que quan poetitzem la política, arribarem al cor de les persones. Ens hi posem, aprofitant que encara tenim Sant Jordi a flor de pell i ens omple de poesia?

Si hubiera más políticos que supieran poesía y más poetas que entendieran de política, el mundo sería un lugar un poco mejor para vivir en él.”
John Fitzgerald Kennedy

 

Article publicat a Club Còrtum el 25 d’abril de 2018

Respiro cultura

“Maldigo la poesía concebida como un lujo”
Gabriel Celaya

I jo. La poesia i la cultura. Perquè com diu el mateix poema de Celaya:

«Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpe, porque apensa si nos dejan
decir que somos quién somos”

La poesia, la cultura, tan necessària com l’oxigen que respirem. No com un luxe. La cultura com a constructora d’identitat, individual i col·lectiva, no com a mer consum d’oci. La cultura que ens conforma com a persones lliures i crítiques. S’adequen a aquest sentir, les polítiques culturals actuals? Em sembla que no. A Catalunya, el Govern inexistent fa temps que està per altres batalles i que entén la cultura com una arma més al servei de la causa independentista. I a Espanya, el Govern del Partit Popular destina els seus esforços a dilapidar tot indici de pensament crític, un dels principals fonaments de la creació cultural.

Respirem oxigen per viure, i respirem cultura per ser. I la política no pot ser aliena a aquesta realitat.

 

Article publicat a Club Còrtum l’11 d’abril de 2018

 

1 3 4 5 6 7 64