Suem per fondre el gel que ens encuirassa. Suem en abraçar la nit. Suem en allunyar els mals pensaments. Ens esforcem, gaudim, patim, ens relacionem, creiem, ens malfiem, ens enfonsem, revivim. Ens tanquem per tornar a obrir-nos. Entrenem el cor. I el cervell.
Sant Jordi 2009. Dia màgic de llibres i roses. Roses vermelles d’amor. Però plenes de punxes, de dolor. Com Suem. Suem. Una obra acabada fa temps. Guardada en un calaix. Reposada.
Suem neix de la necessitat d’explicar una part indestriable del nostre viure. D’explicar allò públic que hi ha en nosaltres i es barreja amb un sentir molt íntim.
Sentiments, emocions, necessitats d’un viure en societat que a vegades no ens deixa ser, que a vegades ens complica l’existència. Un viure en societat sense el qual no ens podem sentir mai satisfets, satisfetes.
Suem és com el camí de l’inca al Machu Pichu. Demana un esforç gairebé sobrehumà. Exigeix treure forces que no sabia que tinguessis. Fascina pensar com aquelles persones van arribar-hi i fer aquella meravella.
L’esforç compensa. El plaer de l’arribada. Aconseguir l’objectiu. La visió d’aquell espectacle. Bell. Impressionant. Que se t’endú. T’omple. Les venes a punt d’esclatar. Per l’esforç. Per la bellesa. Pel plaer.
Això és Suem. Esforç i plaer.
PD: Suem es va acabar al Machu Pichu. A 2438 metres. Entre núvols i boira i màgia.
