Em votes?

Sí, avui toca una mica d’autopromoció… que de tant en tant s’ha de fer oi?

M’he presentat als Premis Blogs Catalunya 2013!

La primera classificació és per votació popular, així que et demano que si ets lector o lectora de Mots Muts Nats, o si no n’ets habitualment però t’agrada, doncs que si vols votar-me… 🙂

L’únic que has de fer és:

  1. Entrar al web www.stic.cat
  2. Registrar-te si no n’estàs. És un procés molt fàcil i ràpid que no comporta res més enllà de poder votar -i presentar-te l’any vinent si tens un blog. Pots fer-ho amb un correu i contrasenya o amb l’usuari de les xarxes socials
  3. Clicar l’apartat de votació premis blogs 2013
  4. Anar a la categoria Literatura
  5. Marcar el blog Mots Muts Nats
  6. I votar!

És molt fàcil!!!

Per si veus el post a través de les xarxes i no coneixes massa Mots Muts Nats, a part de remenar entre els posts i les categories del blog, pots conèixer-ne una mica més, del projecte integral de literatura i creació, en aquest enllaç. I si vols informació relativa al meu currículum creatiu, la trobaràs aquí.

Mil gràcies creatives!!! 🙂

Poesia? Sí, gràcies

Pensant en aquest 17 de març, Dia de la poesia catalana a internet, i en el 21 de març, Dia mundial de la poesia, m’he adonat que en aquest blog he escrit molta poesia però n’he parlat poc, o quasi gens 🙁

Em sembla, doncs, una “excusa” perfecta, la d’aquestes dues dates, per a començar a fer-ho. I qui em coneix ho sap prou bé, només puc donar aquest tret de sortida amb una poetessa, Montserrat Abelló, que per a mi és més que una referent (sovint, quan he fet recitals, he dit que és ja l’últim mite que em queda, i em reafirmo). La poesia de la Montserrat és d’una vitalitat vestida d’aparent senzillesa que enamora sí o sí. Sempre m’ha fascinat com utilitzant un llenguatge tan planer, unes construccions tan fàcils d’entendre, és capaç d’expressar instants, moments, situacions i sensacions amb una bellesa i una rítmica tan fabulosa, i d’arribar directa a l’ànima, al cor. Segurament el seu amor per les paraules, que ha manifestat reiteradament -també en els seus poemes- en sigui un element imprescindible, però també una manera de dir molt seva, una tècnica acurada, molta feina i molts anys d’ofici; i probablement també hi tingui molt a veure la seva tasca de traductora. I és aquesta vessant de la Montserrat Abelló que vull posar de relleu avui (ja hi haurà altres dies i posts per a referir-me a la seva creació poètica, no ho dubteu).

Perquè és a través de la traducció, que vaig conèixer la Montserrat Abelló. I a través d’ella unes poetesses admirables. I ho vaig fer amb un d’aquests llibres que m’ha acompanyat sempre des del dia que el vaig comprar a Tarragona el 3 de setembre de 1993 (s’havia publicat el mes d’abril). Un llibre que no ha pogut anar mai en cap caixa quan he fet trasllats perquè sempre necessito tenir-lo a mà, i per això està una mica atrotinadet, com podeu veure a la imatge… Em refereixo a Cares a la finestra. 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX, que aleshores publicava l’Editorial Ausa de Sabadell. Aquesta edició ja no es troba però per sort l’any 2010 la Galàxia Gutenberg el va reeditar.

“L’impuls de fer aquesta antologia de dones poetes em vingué donat per diverses raons: adonar-me del poc conegudes que eren aquí la majoria d’aquestes poetes, les traduccions gairebé inexistents i la tradició poètica nostra, d’alt nivell en molts casos, però bastant desfasada quant a noves tendències i, sobretot, la falta de precursores o models en què emmirallar-nos en un país com el nostre, en el qual la poesia de dona sempre ha estat mirada des d’una òptica masculina, com una poesia menor, i no han estat mai més de dues o tres les poetes considerades dignes de figurar entre els seus companys masculins.” Així comença Montserrat Abelló el pròleg al llibre. I realment, si no fos per ella, encara ens serien desconegudes moltes d’aquestes poetes. Valgui aquest post com un homenatge a totes elles i també, molt especialment, a la gran traductora que és la Montserrat Abelló.

Però deixem que parlin elles, encara que només sigui amb tres poemes (si en voleu un altre, que a mi em té el cor robat, el trobareu en aquest post)

A una poeta (Adrienne Rich)

El gel es trenca sota la pala
de metall un altre dia
rera els vidres glaçats llum boirosa
crueltat de l’hivern bloquejada la vida
t’embolcalla als vint
amb un barnús vell tot brut
de taques de llet de llàgrimes de pols

Mentre rasques l’ou enganxat al plat
ressec de l’infant treus el tel
de la llet ara freda escorres bolquers
El llenguatge flota a punt de desaparèixer
encarnat sospira el tub fluorescent
primari afirma el dibuix gastat del terra
i dalt al sostre en el guix que penja riu la imago

. i molt em temo que deixaràs d’existir
. abans la teva ploma no espigoli en el teu cap farcit d’idees

perquè no ets suïcida
però ningú d’això en diu assassinat
Petites boques exigents et xuclen: Això és amor

No ho dic per a tu
que lluites per escriure les teves
paraules forcejant contracorrent
sinó per a aquelles altres dones emmudides
per la solitud la pols bosses de plàstic que vessen
i criatures en una casa
on el llenguatge flota i fila
avortament en
el bol

———————————-

Quan home penetra dona (Anne Sexton)

Quan home
penetra dona,
com el surf que mossega la sorra,
una i altra vegada
i la dona obre la boca de plaer
i les dents li lluen
com l’alfabet,
Logos apareix munyint una estrella,
i l’home
dins la dona
hi fa un nus
perquè ja mai
no se separin
i la dona
s’enfila dins una flor
i s’empassa la tija
i Logos apareix
i deixa anar els rius.

Aquest home,
aquesta dona,
amb la seva doble fam,
han intentat passar a través
la cortina de Déu
i breument ho han fet,
tot i que Déu
en la Seva perversitat
en desfà el nus.

———————————-

Correspondència (May Sarton)

Cares a la finestra
és que mai no em deixareu?
Crits de socors dins la nit
és que mai no dormiré?

Per què em veig obligada
a contestar, dia rera dia,
contestar el desconegut
a la finestra?
En l’esperança que el dolor
. en comú
ens arribi a guarir?
¿És que si em lliuro
sense límits
en sortiré sencera?
¿És que el llarg patiment
s’acabarà a la fi?
¿O em tornarà el do
de la poesia i el perdó?

Cares a la finestra
és que mai no em deixareu?
Crits de socors dins la nit
és que mai no dormiré?

Ja no em queden deus
ni aigua viva
per als vostres peus eixuts,
Freda i erta estic
en el gel hivern.

Ja és hora que senti
la meva veu que plora,
càlides llàgrimes
d’absolució
sobre la galta gelada.
Ja és hora que em deixis dormir
inguarible
dins la fosca.

Però com fer-ho?
Em caldria un pic d’acer ara
per arribar a la deu.

Cares a la finestra. Edició de Montserrat Abelló. Galaxia Gutenberg, 2010. Us recomano fervorosament que el llegiu i rellegiu una i altra vegada si no ho heu fet encara. No us decebrà, segur!

PD: Ja em perdonareu si aquest post, a més de llarg, ha estat massa emotiu, però no puc parlar de la Montserrat Abelló des de cap altra òptica.

Mossec

Ajaguda al sofà amb un llibre a la mà. Estàtica. Defora. Endins, muscles, sang i nervis no paren. S’exhalten, sofreixen, gaudeixen, s’enamoren, es deceben… Mossego cada mot amb tots els porus. I acabo exhausta de tantes vides viscudes. De tanta emoció escrita. Exhausta de dir-me. Exhausta de posar-me en tantes pells. Exhausta però satisfeta de mossegar la vida a través de les paraules.

With freedom, books, flowers, and the moon, who could not be happy?

Oscar Wilde