La frase és del poeta Logan Pearsall Smith. Una frase de tantes que s’han escrit per a posar de relleu la importància de la lectura per al creixement personal i social. “Els llibres em van ensenyar a pensar, i el pensament em va fer lliure”, escrivia el novel·lista i poeta Ricardo León. I Lyndon Baines Johnson, el president demòcrata que va accedir al poder quan van assassinar Kennedy, deia: “Un llibre és l’arma més efectiva contra la intolerància i la ignorància”.

Malgrat aquestes sentències que són certeses, a Espanya l’índex de lectura continua essent preocupant. És cert que ha crescut, segons el Baròmetre d’Hàbits de lectura i compra de llibres a Espanya el 2017, preparat per la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya i presentat la setmana pasasda. Sí, l’índex de lectors de llibres ha crescut 2,8 punts respecte del darrer informe, del 2012, i se situa en el 65,8%. Però confrontada a aquesta dada, en tenim una altra de molt preocupant: el 40% de la població no llegeix llibres en el seu temps lliure.

I per què no es llegeix? Doncs un 47% esgrimeix falta de temps. Ok, és comprensible. Però és que un 35% diu que no llegeix perquè no li agrada o no li interessa i un 18% perquè prefereix passar el seu temps lliure en altres entreteniments. Tenim, doncs, aquest 53% de les dues darreres dades, com a mínim, per a captivar.

I jo em pregunto, què estem fent? Què estem fent malament? O no estem fent prou bé? No sabem ensenyar a llegir? A entendre’n la seva importància? Que un 40% de la població no llegeixi mai ens hauria de preocupar, i molt; preocupar i fer reflexionar sobre les polítiques de foment de la lectura i sobre els mètodes d’ensenyament.

I davant d’aquestes dades em plangejo que les polítiques destinades a l’adquisició de llibres per a biblioteques o a la creació de més infraestructures allà on en manquen, juntament amb la baixada de l’iva dels llibres electrònics, per exemple, estan molt bé, són d’allò més necessàries, com ho són també els plans de foment de la lectura, però és evident que es queden totalment insuficients. Hem de traspassar aquesta frontera i ser capaços de captivar la gent i inculcar-los la passió, l’amor pels llibres, i sobretot, la seva imperiosa necessitat a l’hora de tenir una ciutadania més ben preparada i lliure.

Sempre he pensat que les polítiques més eficaces, sobretot quan es tracta de polítiques pedagògiques, són les que van a buscar les persones en el seu entorn, allà on són, on es mouen i on se senten còmodes.

Per quan un programa de tele que parli de llibres i lectura i sigui amè i atractiu, per exemple, un programa que no adormi fins i tot a les mosques? Fet des d’una televisió pública? Quan veurem lectors i lectores empedernides a les sèries d’èxit? Quan seran els llibres protagonistes de videojocs i apps addictives?

“Nutre la mente como lo harías con tu cuerpo. La mente no puede sobrevivir con comida chatarra”, escrivia Jim Rohn, un empresari nordamericà que va ser autor i orador motivacional. Doncs això.

Article publicat a Club Còrtum el 30 de gener de 2019

“Només mitjançant l’art podem sortir de nosaltres mateixos, saber el que l’altre veu des d’aquest univers que no és el mateix que el nostre i els paisatges del qual ens són tan desconeguts com els que hi pot haver a la lluna”
Marcel Proust

En aquest darrer Àtom prevacacional, em ve de gust reflexionar sobre allò que estimo, l’art, la cultura, la creació. I fer-ho en un moment en què els dos governs, el català i l’espanyol, ja han començat a caminar.

Em vé de gust reflexionar sobre la cultura, l’art, la creació. Sobre com l’entenc. O com no l´entenc.

No l’entenc com una activitat elitista i al servei només d’alguns i algunes, no l’entenc com una activitat suprema i sublim que només poden entendre, sentir i gaudir uns pocs escollits. No l’entenc des d’un punt de vista exclusiu i exclusivista.

Sí que l’entenc com la meravella que ens arriba al cor i a l’ànima, que ens diu i conforma, que ens enamora o angoixa. Entenc l’art, la creació i la cultura al servei de tots i totes, a l’abast de tots i totes, tant per a crear-lo com per a gaudir-lo, viure’l i sentir-lo.

Espero i desitjo que aquesta voluntat d’accés públic, obert i universal a la cultura, que aquesta certesa que la cultura és un dret de ciutadania, que ens diu i conforma individualment i col·lectivament també impregni el fer de la consellera i el ministre. Bon estiu!

«Transmitid la cultura a todo el mundo, sin distinción de razas ni de categorías»
Confucio

Article publicat a Club Còrtum el 25 de juliol del 2018

Quantes vegades no m’ho he sentit dir! Al principi em feia ràbia, cada cop que m’ho retreien, perquè era dit com un retret. A un home li comenten que és molt masculí el que escriu? No, oi? Se sobreentén. Doncs perquè a les dones sí que ens ho diuen, pensava. Que és que jo, essent dona, he d’escriure com un home? I el que em semblava més gros era que el comentari molts cops em venia d’altres dones. Amb el pas del temps, i dels anys, ja no em fa ràbia, quan m’ho diuen; ben al contrari, me’n sento molt i molt orgullosa. Perquè vol dir que ens fem sentir. I ja era hora. Vol dir que la nostra veu és diferent, la veu particular de tantes i tantes dones silenciades al llarg dels segles. Vol dir que comencem a escriure la història des de la nostra perspectiva, ens comencem a escriure, ens expressem des de la nostra veu pròpia i particular, i deixem petja i constància. I ja era hora.

Hi he pensat aquests dies, en aquesta anècdota recurrent, arran del Dia de les escriptores que es va celebrar dilluns passat. Sí, encara hem de celebrar el Dia de les escriptores, perquè encara no ocupem el lloc que ens pertoca en la història, encara no caminem en peu d’igualtat. Penseu, sinó, dels darrers cinc llibres que heu llegit, quants eren escrits per dones. I és ben necessari que ens escrivim i reivindiquem, que la nostra veu ferma i dolça arribi als i les més joves. Sí, perquè també a través de l’escriptura i la cultura contribuirem a canviar la societat patriarcal que ens embolcalla, una societat tintada d’assassinades per violència de gènere, abusos sexuals i desigualtats salarials que encara no tothom considera injustes.

Quan a l’escola i els instituts els noms de dona tinguin el pes que es mereixen, la canalla veurà el món amb altres ulls, n’estic convençuda.

Article publicat a Club Còrtum el 17 d’octubre de 2018