La bellesa del diable amb mots d’argent

Què voleu que us digui, ho he de confessar, no sé si m’ha atrapat més la història o l’escriptura en llegir aquest llibre. S’agraeix tant la riquesa de llenguatge i, sobretot, d’imatges fabuloses, que a vegades, almenys a mi, el que menys em preocupava era el que m’explicava. És una d’aquelles sensacions que només pots experimentar amb els i les grans escriptors i escriptores. Una sensació que he tingut abans, per exemple, llegint Monika Zgustova.

Definitivament, hi ha llibres que dóna gust llegir-los. I et sap greu anar avançant pàgines perquè et quedaries penjada en cada mot, en cada imatge. Aquest n’és un d’ells. Un d’aquells que et recorden que encara et queda molt camí per recórrer, molt per aprendre, en aquest ofici d’escriure. Les descripcions magistrals de personatges, llocs i ambients ens obren els sentits a una pel·lícula que veiem amb claredat.

Alguns exemples:

Un de curt, clar i contundent quan en un moment determinat llegim:

Hi havíeu pensat mai, en aquesta imatge? Jo no.

“I jo, mossegant-me l’ànima”

I una descripció d’aquelles que rellegiries i rellegiries fins a la sacietat:

“La tarda tot ho confón. Ara és aquesta mitja calima que desdibuixa els tons, mentre les pecs de la maqueta se solden les unes amb les altres. És el preludi de la nit que ho absorbeix tot, ho allunya. Però avui no em rendiré fàcilment. Es podrà fer fosc i continuaré mirant amb els ulls de dins. No m’importa que aquest cel ja no recordi el de la primera vegada que ella va ser aquí. Encara la veuré embadocada al vidre, i les seves mans que tenen por de fracassar.”

I què dir de la història que ens explica Isidre Grau? Passions destructives que ens atrapen i porten fins l’abisme més esfereïdor…

En resum, es tracta d’una novel·la molt recomanable si us agrada assaborir el llenguatge: Isidre Grau, La bellesa del diable, Columna, 2010.

La dona trencada

La dona trencada, de Simone de Beauvoir. No tens cap dubte sobre el títol, quan acabes de llegir el llibre, tres històries de tres dones trencades, completament partides, que pateixen d’allò més en un viure que no entenen. Es creuen perfectes, invulnerables, però de cop es veuen estavellades als ulls dels altres. Dones que viuen aferrades als ideals, a allò que han fet i cregut sempre, que no preveuen el pas del temps, ans el contrari, s’hi revelen amb incomprensió. Simone de Beuvoir tenia 60 anys quan va publicar aquesta obra. O ja acusava el pas del temps o el preveia com un ganivet implacable que li cauria a sobre per obrir-la de dalt a baix.

La dona trencada es composa de tres històries. De tres dones. Totes destrossades per un motiu o un altre. Totes en busca d’un amor que desitgen amb totes les forces, que creuen que els pertany, però no els correspon -no almenys com elles voldrien; totes es creuen en possessió d’una veritat universal a la qual tothom s’ha de sotmetre, però que acaba sent, en realitat, el petit món particular que s’han ideat per a viure i sobreviure en un entorn que, sense saber-ho, els és d’allò més hostil.

No deixeu de llegir-la. No és perquè sí una de les veus més rellevants de la literatura francesa del segle XX.

Persèpolis: revolució… personal?

“No escric només sobre la meva vida; escric sobre la història del meu país, el que hi va passar durant la meva infància; sobre la situació política que s’hi va viure…” I falta que ens fa, que algú ens ho escrigui i ens ho expliqui. És un plaer llegir-ho en aquest còmic de la mà d’una autora que ha viscut els fets en primera persona.

Marjane Satrapi va néixer a l’Iran el 1969, com llegim al llibre “al si d’una família benestant i d’ideologia progressista”. Actualment resideix a França, on l’any 2000 va publicar el primer volum de la “saga” Persèpolis. Norma editorial ha editat la versió catalana que aplega els 4 volums de Persèpolis, que l’agost de 2009 ja anava per la quarta edició.

Deia que ja ens cal que ens ho expliquin, el que ha passat i passa als països del Golf Pèrsic perquè probablement des de la nostra butaca europea en sabem de la missa la meitat. De les invasions i guerres successives, del que ha representat la Revolució islàmica, de la manca de llibertats i tants etcèteres. Probablement, almenys a mi, ens costaria força de llegir-ho en un assaig o en un llibre d’història, però fer-ho en aquest còmic escrit en primera persona i que ens relata la història d’un país des dels ulls d’una nena que es fa gran, potser se’ns fa més lleugera i agradable la lectura; més agradable, que no fàcil perquè, he de confessar-ho, alguns passatges m’han demanat més d’una lectura. Segurament pel meu desconeixement del món islàmic i de tot el que ha passat en aquesta zona al llarg de la història.

En definitiva, una lectura d’allò més recomanable!!! Persèpolis, Norma editorial, Barcelona, 2009. Per cert, que també se n’ha fet la pel·lícula, aquí en teniu la pàgina oficial: http://www.vertigofilms.es/persepolis/