Fácil de matar

Plaer.
Aquesta és la paraula, sí. La que descriu com m’he quedat en tancar la darrera pàgina de Fácil de matar, la darrera novel·la de Maruja Torres, la seva primera incursió en la novel·la negra. Plaer i aquella sensació de «m’has ben enxampat sense que ni tan sols me n’adonés». Què vull dir amb això? Doncs és molt fàcil. Començo la novel·la i vaig passant pàgines amb tranquil·litat, sense el neguit de voler descobrir el final ni la necessitat d’estar enganxada tot el dia a les pàgines, però amb el plaer -inconscient, ho reconec- de deixar que m’acompanyi tothora. 
A mesura que vaig avançant les pàgines… ai… aleshores sí que m’atrapa, sense adonar-me’n, sense demanar-me permís, i per tant, sense oferir-me la possibilitat de resistir-m’hi si vull. Fins que els forats de la xarxa cada cop són més i més petits i m’atrapa irremeiablement i, ara sí, conscientment. No ha estat fins al final que m’he adonat de la trampa. I en tancar la darrera pàgina m’ha produït aquell somriure mofeta d’haver estat «víctima» d’una seducció fantàstica.
A http://www.planetadelibros.com/ llegim:

 

«Crimen, denuncia social y humor desmelenado. La nueva novela de Maruja Torres, un cóctel explosivo.»

Gràcies Maruja. Esperem la propera.

Contes infantils de Mercè Rodoreda

M’ha decebut. Em sap molt greu dir-ho perquè m’apassionen algunes novel·les de Mercè Rodoreda, però aquests quatre contes infantils em semblen d’allò més desafortunats. Sobretot, perquè una criatura no entén el llenguatge que s’hi utilitza. Ho sento, però no podem començar un conteper a infants així:

«Eren quatre minyons amb els quals ara farem coneixença. Es deien Panxona, Camosí, Pinyol i Rabassona. Vivien en una casa xica, fora poblat, enclotada en una vall tota gerdor.»

No m’imagino llegint aquest inici a cap infant i esperant rebre la seva atenció. Ni ara, ni fa cinquanta anys.

D’altra banda, les històries, contràriament al que ens té acostumades la Rodoreda amb les seves novel·les, són d’una simplicitat que potser no cal, per molt que siguin per a infants.

En fi, que el contrast entre la dificultat lingüística i la simplicitat de la història a mi no m’ha convençut. Però només és una opinió. I d’algú que ho ha llegit quasi tot de la Rodoreda amb devoció!

La bellesa del diable amb mots d’argent

Què voleu que us digui, ho he de confessar, no sé si m’ha atrapat més la història o l’escriptura en llegir aquest llibre. S’agraeix tant la riquesa de llenguatge i, sobretot, d’imatges fabuloses, que a vegades, almenys a mi, el que menys em preocupava era el que m’explicava. És una d’aquelles sensacions que només pots experimentar amb els i les grans escriptors i escriptores. Una sensació que he tingut abans, per exemple, llegint Monika Zgustova.

Definitivament, hi ha llibres que dóna gust llegir-los. I et sap greu anar avançant pàgines perquè et quedaries penjada en cada mot, en cada imatge. Aquest n’és un d’ells. Un d’aquells que et recorden que encara et queda molt camí per recórrer, molt per aprendre, en aquest ofici d’escriure. Les descripcions magistrals de personatges, llocs i ambients ens obren els sentits a una pel·lícula que veiem amb claredat.

Alguns exemples:

Un de curt, clar i contundent quan en un moment determinat llegim:

Hi havíeu pensat mai, en aquesta imatge? Jo no.

«I jo, mossegant-me l’ànima»

I una descripció d’aquelles que rellegiries i rellegiries fins a la sacietat:

«La tarda tot ho confón. Ara és aquesta mitja calima que desdibuixa els tons, mentre les pecs de la maqueta se solden les unes amb les altres. És el preludi de la nit que ho absorbeix tot, ho allunya. Però avui no em rendiré fàcilment. Es podrà fer fosc i continuaré mirant amb els ulls de dins. No m’importa que aquest cel ja no recordi el de la primera vegada que ella va ser aquí. Encara la veuré embadocada al vidre, i les seves mans que tenen por de fracassar.»

I què dir de la història que ens explica Isidre Grau? Passions destructives que ens atrapen i porten fins l’abisme més esfereïdor…

En resum, es tracta d’una novel·la molt recomanable si us agrada assaborir el llenguatge: Isidre Grau, La bellesa del diable, Columna, 2010.