«L’obra narrativa de Monika Zgustova -que ens porta de Praga a Nova York passant per París, Barcelona i Sarajevo- exerceix una peculiar fascinació sobre el lector. Sempre hi ha alguna cosa important que hi batega, però que no és dita. Els personatges, sovint entre un amor perdut i un amor trobat, busquen per damunt de tot que no se’ls escapi la vida. Llegir els Contes de la lluna absent és una manera de replicar a la fugacitat dels dies.»
És el text que llegim a la contra. Hi estic totalment d’acord.
Em fascina la narrativa de Monika Zgustova, i una de les meves novel·les preferides és La dona dels cent somriures. Per això vaig agafar amb molta ànsia aquest recull de contes. Però ho he de reconèixer, al primer moment, no em va atrapar. És allò que moltes vegades, sinó sempre, el teu estat també influeix en la lectura. Ara bé, unes setmanes més tard vaig voler continuar el llibre on l’havia deixat; em resistia a aquell regust estrany provocat pel fet que no m’hagués despertat curiositat, per primer cop, una obra d’aquesta autora. I la sorpresa va ser molt agradable: em va enganxar, hi vaig entrar, em va fascinar tant com les tres novel·les, em va captar aquesta aparent senzillesa de les històries explicades amb una tendresa natural. I vaig haver de rellegir-la de nou, tot seguit, de la primera a la darrera pàgina un altre cop.
Una vegada més, la prosa de Monika Zgustova, que en alguns passatges ratlla la prosa poètica, em fascinava. Als Contes de la lluna absent hi vaig descobrir un seguit d’històries tan properes que podien ser reals, però no per això menys líriques, menys poètiques:
«No és atractiva. Però és. D’ell. Per a ell. Aquesta dona no l’abandonarà. Li estreny la mà i li besa el palmell. Però hi veu un altre palmell, el de la noia de negre, transparent com una finestra romànica de pedra fina il·lluminada per la flama d’una espelma.»
Hi descobrim afirmacions que ens desperten un somriure de complicitat:
«hi ha dones que són com la primavera, dones-amants, que ens torben la sang i són incopsables, indomables, imprevisibles i juganeres com el raig del sol primaveral, i hi ha dones com l’estiu, com un prat estiuenc, càlidament acollidor, en el qual podem descansar, com la collita: aquestes són les dones-mares. Va pensar que la majoria dels homes es casen amb l’estiu i passen la resta de la vida desitjant la primavera.»
I encara hi ha la música, present en gairebé tot el llibre, una música que molts cops permet als protagonistes amagar-s’hi darrere, uns protagonistes infeliços, sense força per a canviar la seva sort. De fet, a Contes de la lluna absent tenim la sensació de llegir realitats comunes, desitjos no acomplerts.
I abans d’acabar aquest post, deixeu-me posar de relleu la picada d’ullet a una altra de les seves novel·les: Menta fresca amb llimona, quan ja al primer conte una de les protagonistes explica que «bevíem una infusió ben glaçada de menta fresca amb llimona». I qui no se la prendria ara mateix?
Contes de la lluna absent, de Monika Zgustova, ha estat el Premi Mercè Rodoreda 2009. Us el recomano.
Gràcies Monika per regalar-nos de nou la teva prosa.
