Postals del món

A qui ens agrada viatjar, i llegir, a vegades ens fa por obrir llibres que formen part d’allò que anomenem “literatura de viatges”. És una por morbosa per això, atiada per dos focs: el de la incertesa i el de la descoberta. El de la incertesa perquè quan l’indret narrat ens és conegut o passejat, ens assalta el dubte de si coincidirem o no en el record, i en cas de desencontre, qui tindrà raó? quin record és més veritable? Tots dos, us direu. I és cert, cadascú tenyeix els llocs dels seus colors particulars; però és igual, aquest senyor anomenat dubte ja s’ha instal·lat dintre teu i et provoca aquell rau – rau que no saps ben bé com treure.
I la descoberta. Evident. De nous indrets, noves propostes de viatges que s’afegeixen a la llarga llista de pendents. Engresca, engresca molt anar augmentant aquesta llista i pensant, triant, quin indret podrà ser el primer.
Aquesta és la sensació que m’ha deixat El món en dotze postals, de Joan B. Campos, just ara, quan n’he acabat la lectura: UNES GANES BOGES DE VIATJAR. Necessitat de veure més, de veure diferent, de veure nou, però també redescobrir vells i velles conegudes, com la plaça de Jemaa El Fna:

“A l’horitzó el sol és una immensa bola rodona, amb la corfa de fora tota roja, com un formatge suís. Això no obstant, encara s’hi aprecia una pàtina brillant, que l’envolta com un nimbe d’or. Des d’on estic assegut, m’arriba clar el bullici de la plaça, els sorolls inquietants dels daarbukaa i els tambors, les botzines afòniques dels cotxes… De l’ambient m’arriba també una olor antiga, com si fóra un preludi. Em demane un suc de taronja i em pose les ulleres de sol.
(…)
El sol sembla una llepolia de maduixa que s’aproxima desafiant a l’angle recte que descriu el costat esquerre de la Kuturbia amb la línia de l’horitzó.”

Joan B. Cmpos ens du de la mà, en aquest llibre, a indrets tan dispars com Praga o Marrakèix, Los Angeles o Kenia, La Havana, Benarés o Istanbul, entre altres… tot un plaer.

La lladre de llibres

“Desconcertant, intrigant, triomfant i tràgica. És una novel·la magistral que talla la respiració. No em cansaré de recomanar-la”. The Guardian

Jo tampoc!

“És admirable com aquesta novel·la pot descobrir la bondat que s’amaga en un món cruel”. Booklist.

Totalment d’acord!

Enmig de la crueltat hitleriana, en una Alemanya nazi despietada, Markus Zusak fa aflorar tendresa i bondat, increíblement, des de la veu d’una narradora molt especial, la mort. Una mort capaç de descripcions admirables, belles i plenes de colors; ja ens ho diu només començar:

“Primer els colors.
Després els humans.
Així és com normalment veig les coses.
O almenys ho intento.”


I quan es presenta, se’ns confessa:

“La pregunta és: quin color tindrà tot plegat en el moment que et vingui a buscar? Què estarà dient el cel?
Personalment, m’agrada el cel de color xocolata. Xocolata negra. La gent diu que m’escau. De tota manera, intento que m’agradin tots els colors que veig. L’espectre complet. Un bilió de sabors, si fa no fa, on no n’hi ha dos d’iguals i un cel per anar
llepant lentament. Això em calma l’estrès. M’ajuda a relaxar-me.

UNA PETITA TEORIA
La gent només observa els colors al principi i al final del dia, però jo tinc bastant clar que un dia es va fonent i confonent a través d’infinitat de matisos i tonalitats. Una sola hora pot constar de milers de colors diferents. Grocs cerosos, blaus esquitxats de núvols. Foscors tenebroses. En la meva línia de treball dono molta
imoportància al fet de saber-los percebre”

I ens ho demostra: acabem el llibre havent viscut totes les tonalitats de l’espectre!
Vet aquí, doncs, que la mort ens guia per la història tan destrament que oblidem en realitat qui és i patim i gaudim amb ella de la bellesa i la crueltat d’aquest món. O no em direu que, amb una descripció com aquesta, no tindrieu la temptació, amb ella, de treure la llengua, tot i saber que probablement us la rostireu?:

“Durant hores el cel va continuar d’un vermell devastador cuinat a casa. La petita ciutat alemanya havia quedat esqueixada en dos un cop més. Queien flocs de neu de cendra d’una manera tan encisadora que tenies temptacions de treure la llengua per atrapar-los i tastar-los. Només que t’haurien socarrat els llavis. T’haurien cuit la boca”

És aquesta poètica narradora qui, admirada per la petita lladre de llibres de 9 anys que no sap llegir, ens du de la mà per a explicar-nos la història dels petits herois d’aquella època: aquells alemanys que no es van voler doblegar als preceptes hitlerians i van amagar jueus a casa seva.

“Hi ha una pila d’històries (només un grapat, com ja t’he insinuat abans) que em distreuen de la feina, igual com els colors. Les recullo dels llocs més infortunats i més inversemblants, i m’asseguro de tenir-les presents mentre em dedico a la meva feina. La lladre de llibres és una d’aquestes històries”, ens diu la Mort.

En aquest context, una nena -jueva- és acollida per uns pares alemanys. Allà aprendrà la força de les paraules: seran les paraules que faran més lleugera la vida d’en Max, el jueu que amaguen al soterrani de casa; però també seran les paraules, les que calmaran els ànims en aquell refugi en el qual han d’amagar-se quan cauen les bombes. La Liesel, convertida ja en l’agitadora de paraules, llegirà per a petits i grans. I aconseguirà distreure’ls, encara que sigui una mica, de les cabòries de la guerra:

“El bombardeig de Munic, 9 i 10 de març
Va ser una llarga nit de bombes i lectura.La lladre de llibres tenia la boca seca, però va llegir cinquanta-quatre planes.”

Liesel Meminger prefereix robar llibres a pomes. Són el seu aliment més preuat. De fet, cap al final de la novel·la, ens diu:

“He odiat les paraules i les he estimades, i espero haver-ne fet un bon ús”.

De ben segur que sí, perquè si una conclusió en podem extreure, n’estic segura, és que la màgia de la paraula sobreviu a les bombes.

Només em resta que recomanar-vos la lectura: Markus Zusak, La lladre de llibres, La campana, 2009. Esperar que us agradi tant com a mi, i dir-vos que si voleu deixar la vostra opinió sobre el llibre, hi sereu benvinguts i benvingudes, en aquest blog.

La mecànica del cor

“Primer, no toquis les agulles del teu cor. Segon, domina la ira. Tercer, i el més important, no t’enamoris mai, mai. Si no compleixes aquestes normes, la gran agulla del rellotge del teu cor et traspassarà la pell, se’t trencaran els ossos i la mecànica del cor s’espatllarà de nou.”

Qui no hagi violat algun d’aquests tres preceptes, sinó tots, que llenci la primera pedra. Jack, el petit protagonista de La mecànica del cor, no pot llençar-la perquè se’ls ha saltats tots!

Encisador i cruel com la vida mateixa, aquest conte per a nens i nenes grans no pot fer més que captivar-nos. La mecànica del cor és complexa en tota la seva estranya bellesa, i en Jack ens ho mostra en el seu deambular per la vida, marcat pel sentir del seu cor. I és que tot i néixer segurament el dia més fred de la història, això no li impedeix dur una vida acalorada de passions.

És tot un plaer deixar-se dur el cor d’adult per la història del petit Jack i el seu cor de cu-cut, deixar-se explicar un conte fantàstic i real. O no. Per què, oblidem els contes quan ens fem adults? o ens fem adults quan oblidem els contes?
Això sí, per a mi té una petita mancança: l’obra es vol tenyir de regust flamenc però al meu parer es queda a mig camí. Probablement Malzieu no té la destresa de Merimée a Carmen, però no hi ha dubte que la vida d’en Jack és la història d’una passió tenyida de drama…
La mecànica del cor ha estat best seller a França, i és la primera obra de Mathias Malzieu que es tradueix a la nostra llengua. Una novel·la amb banda sonora de Dyonisos, grup de pop d’èxit del qual Malzieu n’és el cantant. Estranya combinació, la música i el llibre… no us en dono més pistes, si voleu experimentar-ho, proveu a llegir el llibre amb la banda sonora de fons o no… i ja em direu.