Archivo de la categoría: Critica Literària */?>

En el cafè de la joventut perduda

Record d’un París romàntic, romàntic per dolorós. Passeig per un París que hem vist en pel·lícules i llegit d’altres vegades, però tenyit de personatges histriònics, estranys; estranyament entranyables. El títol ja ens ho diu tot, En el cafè de la joventut perduda. El cafè és el centre neuràlgic de la novel·la. I el que hi passa? doncs la vida d’aquesta «joventut perduda»
Patrick Modiano, «el gran novel·lista de París de la segona meitat del segle XX» ens presenta la Louki i en les gairebé 140 pàgines de la novel·la assistim a la vida d’aquesta dona aparentment feble i estranya. Ens descriu els llocs per on passa, la gent amb qui es relaciona, i poc a poc, com un trencaclosques, anem muntant les pecees de la seva vida.
Modiano es posa a la pell de diferents personatges i així, és una sorpresa saber en cada, diguem-ne capítol, qui serà la veu narrativa.
Per a mi ha estat una descoberta. Espero que per a vosaltres també.
Patrick Modiano, En el cafè de la joventut perduda, Proa, 2008.

Deja una respuesta

EL vol de l’ibis roig

La poesia no és només en vers, i aquest llibre ho demostra.

Un cop més, tenim el plaer de poder assaborir una novel·la basada en l’amor a les paraules, en la seva necessitat, el seu caràcter curatiu i psicològic. És la història d’un Sherezade brasiler que no sap llegir però sí explicar històries que ajuden a viure:

 

«fa molt de temps que la Irene sap que n’hi ha prou amb fer un pas, que l’altre món és allà mateix, però vol quedar-se un dia més, vol sentir les històries que l’home li dóna de franc, encara que no ho senti tot, encara que de vegades faci una becaina, ¡aquesta veu li fa tant bé!»

Paraules i colors. Perquè tenim a les mans, també, un llibre en colors, viu com tots els tons que hi planen. En Rosálio, el protagonista masculí, ens diu ja a la primera pàgina que té:

«Fam de verds, de grocs, de rojos.»

Una història que parla de persones amb vides tan desesperades, tan al límit, que de fet, l’únic que busquen, el seu somni principal, és obtenir una mica d’afecte. És el cas de la protagonista femenina, la Irene, i la seva amiga Anginha:

«(…) jo buscaré un home que sàpiga explicar històries com ara tu, Rosálio, un home que parli amb mi, que em tracti com una persona i que, de torna, també tingui els ulls verds, si pot ser»

Em recorda un passatge de la pel·lícula Solas, de Benito Zambrano. El teniu present?

A vegades és tan senzilla la felicitat… la Irene, només amb l’arribada de l’home, ja vol viure quan abans volia morir… és la força de l’amor i la tendresa. Tendre com el llibre, cru com la realitat d’uns personatges nascuts en la pobresa. Com ha escrit ja algú, ja és ben curiós que quan una monja vol escriure una novel·la se serveixi d’una prostituta i un home sense ni tan sols nom per a protagonitzar-la. Probablement perquè és una realitat que coneix, que forma part de la seva quotidianitat.
El vol de l’ibis roig potser no serà un best seller a les llibreries, però és clar que no ha passat desapercebut… N’han parlat:

· L’espolsada: http://lespolsadallibres.blogspot.com/search/label/Maria%20Val%C3%A9ria%20Rezendeblogspot.com/search/label/Maria%20Val%C3%A9ria%20Rezende
· Neguit de pantorrilla: http://neguitdepantorrilla.blogspot.com/2009/04/el-vol-de-libis-roig.html
· Viu i llegeix: http://viuillegeix.wordpress.com/2009/07/29/el-vol-de-libis-roig-maria-valeria-rezende/

Quan tots els colors es confabulen, neix l’alegria i la felicitat brilla amb un sol renovat, no ho dubteu. O si no ho teniu clar, llegiu-vos El vol de l’ibis roig i quan l’acabeu, veureu com em doneu la raó.

Què seria de la vida sense els colors i les paraules?

Comments (2)

Postals del món

A qui ens agrada viatjar, i llegir, a vegades ens fa por obrir llibres que formen part d’allò que anomenem «literatura de viatges». És una por morbosa per això, atiada per dos focs: el de la incertesa i el de la descoberta. El de la incertesa perquè quan l’indret narrat ens és conegut o passejat, ens assalta el dubte de si coincidirem o no en el record, i en cas de desencontre, qui tindrà raó? quin record és més veritable? Tots dos, us direu. I és cert, cadascú tenyeix els llocs dels seus colors particulars; però és igual, aquest senyor anomenat dubte ja s’ha instal·lat dintre teu i et provoca aquell rau – rau que no saps ben bé com treure.
I la descoberta. Evident. De nous indrets, noves propostes de viatges que s’afegeixen a la llarga llista de pendents. Engresca, engresca molt anar augmentant aquesta llista i pensant, triant, quin indret podrà ser el primer.
Aquesta és la sensació que m’ha deixat El món en dotze postals, de Joan B. Campos, just ara, quan n’he acabat la lectura: UNES GANES BOGES DE VIATJAR. Necessitat de veure més, de veure diferent, de veure nou, però també redescobrir vells i velles conegudes, com la plaça de Jemaa El Fna:

«A l’horitzó el sol és una immensa bola rodona, amb la corfa de fora tota roja, com un formatge suís. Això no obstant, encara s’hi aprecia una pàtina brillant, que l’envolta com un nimbe d’or. Des d’on estic assegut, m’arriba clar el bullici de la plaça, els sorolls inquietants dels daarbukaa i els tambors, les botzines afòniques dels cotxes… De l’ambient m’arriba també una olor antiga, com si fóra un preludi. Em demane un suc de taronja i em pose les ulleres de sol.
(…)
El sol sembla una llepolia de maduixa que s’aproxima desafiant a l’angle recte que descriu el costat esquerre de la Kuturbia amb la línia de l’horitzó.»

Joan B. Cmpos ens du de la mà, en aquest llibre, a indrets tan dispars com Praga o Marrakèix, Los Angeles o Kenia, La Havana, Benarés o Istanbul, entre altres… tot un plaer.

Deja una respuesta