El Nadal d’un nen a Gal·les

Un conte? Una successió de records? Un poema en prosa? Estampes i postals d’un passat impertorbable?

Probablement El Nadal d’un nen a Gal·les és tot això i més. Unes poques pàgines que ens transporten al món màgic de Dylan Thomas, d’una bellesa poètica que ens captiva des del primer moment:

«Tots els Nadals rodolen cap a les dues llengües de mar, com una lluna freda i impetuosa, que corre pel cel que era el nostre carrer; i es detenen al caire mateix de les onades de voravius de gel on es glacen els peixos, i jo endinso les mans a la neu i en trec la primera cosa que hi trobo.»

Però Thomas no ens escatima ni un bri d’ironia, ni una gota d’imaginació -innocent o no- amb l’objectiu de transportar-nos literalment al petit poblet de Gal·les, durant els nadals dels anys vint, vistos en ulls de nen:

«I quan els bombers van tancar la mànega i encara eren al menjador ple de fum i d’aigua, la tieta d’en Jim, la senyoreta Prothero, baixà les escales i se’ls quedà mirant. En Jim i jo vam esperar, molt callats, per sentir el que els anava a dir. Perquè sempre deia allò més escaient, sempre. Contemplà els tres bombers amb els seus cascs lluents, palplantats entre tot aquell fum i cendres i boles de neu a mig fondre, i va dir:
– ¿Que els agradaria alguna cosa per llegir?»

I un altre fragment, un encadenat d’imatges d’unabellesa plàstica inqüestionable que ben bé podria ser un petit poema en prosa, potser?:

«La nostra neu no l’escampaven les poalades de calç que queien del cel, sinó que arribava com un mantell sortit de terra i nedava i s’escapolia dels braços i de les mans i dels cossos dels arbres; la neu creixia durant la nit a les teulades de les cases com molsa pura i antiga, recobria les parets com una heura blanca que enfarinava el carrer i obria el cancell com una tempesta balba i entumida de blanques felicitacions nadalenques estripades a bocinets.»

I entre tant de blanc en uns nadals de records sempre nevats, una mica de color entre els «regals inútils»:

«(…)i un bloc de dibuix en què podia pintar l’herba, els arbres, el mar i els animals del color que jo volgués, de manera que les enlluernadores ovelles de color blau cel encara pasturen al camp vermell sota ocells d’un verd pèsol amb becs irisats.»

En definitiva, una lectura recomanable per a una estoneta de descans: El Nadal d’un nen a Gal·les, de Dylan Thomas, editat per El cercle de VIENA el 2008 en edició bilingüe i il·lustrada per Pep Montserrat.

Des de Moçambic…

«Quan al món ja no hi havia tinta,
el poeta va fer servir la pròpia sang.
Com que no tenia paper,
va escriure damunt del propi cos.
Així va néixer la veu,
el riu ancorat en ell mateix.
Com la sang:
sense deu ni desembocadura»

Mia Couto, Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra. Edicions 62

Senzillament, genial. Poesia i domini del llenguatge en una novel·la plena de sensibilitat ancestral. De la ploma d’un autor moçambiquès que ha estat, per a mi, tota una troballa.
Molt recomanable.

1 16 17 18