«Carmen (…) es la viva encarnación del mal, diablesa irresistible que arrebata la voluntad de sus víctimas para arrastrarlas de forma inexorable a un destino fatídico que sólo engendra tragedia. Una auténtica mujer fatal que encarna lo prohibido y el pecado y que desencadena en el sujeto de amor, don José, la pasión maléfica, los celos y la violencia.» (Alícia Mariño Espuelas al pròleg de l’edició d’Alianza Editorial, 2006)

Carmen és òpera. Carmen és novel·la. Carmen és un mite.

La femme fatale
La gitana fetillera
La passió
El mal
La llibertat
El llibertinatge?
No admet adjectius perquè els és tots

Però qui engendra Carmen? Sens dubte, ens és més coneguda l’òpera de Bizet que no pas la novel·la de Prosper Mérimée i, de fet, és més a través de la primera que no pas de la segona que s’ha expandit el mite. Ara bé, no podem pas oblidar que va ser primer la novel·la. Prosper Mérimée és, doncs, el pare de la criatura. Carmen, publicada l’any 1847, va servir d’inspiració per al llibret de l’òpera de George Bizet, del 1875.

He llegit i rellegit Carmen, un clàssic entre els clàssics; un mite que ha perdurat fins els nostres dies i que ha estat interpretat i reinterpretat diverses vegades, també al cinema. Recordem, sinó la versió de Carlos Saura (basada tant en el llibret de l’òpera com en la novel·la) o una de les darreres que se n’han fet, la de Vicente Aranda el 2003 amb Paz Vega en el paper de la bruixa fetillera Carmen (aquí us en deixo el making off). L’he llegit i l’he rellegit. I no me’n canso. Novel·la antropològica? Plena de tòpics? Novel·la passional? Avançada als seus temps? De nou, classifiqueu-la com volgueu, però llegiu-la! Llegiu-la i guadiu-la sense estereotips preconcebuts.

Llegiu la Carmen de Mérimée, una novel·leta curta, de quatre capítols -si bé ens quedem gairebé sempre només amb el tercer-, que ens relata la vida i l’existència dels gitanos del sud d’Espanya des del punt de vista d’un forani; una vida que coneixem a través de Carmen i Don José. Don José, un militar navarrès que decideix apropiar-se de l’incontrolable, és a dir de Carmen. Carmen, que per damunt de tot és mestressa de la seva vida i del seu destí i no accepta que ningú la governi. Però ell se n’enamora perdudament, i l’atracció fatal que exerceix en ell la dona, la passió desenfrenada, la necessitat de posssessió, el duran per mal borràs:

«Era una belleza extraña y salvaje, un rostro que al pronto extrañaba, pero no se podía olvidar. Sobre todo, los ojos tenían una expresión voluptuosa y feroz a la vez que no he encontrado después en ninguna mirada humana.»

Els ulls de Carmen, sempre els ulls:

«Sus ojos se inyectaban de sangre.»

Uns ulls que no li deixaran veure, fins al final, quan la tragèdia ja és comnpleta, com aquesta filla del diable:

«Mentía, señor, siempre ha mentido. No sé si esa chica ha dicho en su vida una sola verdad; pero cuando hablaba, la creía: era más fuerte que yo.»

Llegiu Carmen, una història que podríem resumir amb aquestes poques paraules de Don José:

«Señor, se convierte uno en bellaco sin darse cuenta. Una chica bonita te hace perder la cabeza, se pelea uno por ella, ocurre una desgracia, hay que vivir en la montaña, y de contrabandista acaba uno en ladrón sin pensarlo.»

Carmen, Prosper Mérimée, Alianza Editorial, 2006

Llegiu-la!!!

Vaig llegir-ne la recomanació a Quadern de mots, em va interessar i vaig buscar el llibre perquè no el coneixia. M’ha agradat. Al principi m’ha costat una mica, ho reconec, però a mesura que avançava les pàgines m’anava atraient més i més, m’anava enganxant, i m’obligava a retrocedir perquè em sorprenia recuperant personatges, acabant de reconstruir el mínim puzle de la seva història, i jo els havia perdut en la poca concentració inicial. Al final, m’han quedat ganes de rellegir-lo (i de fet he de confessar que n’he rellegit alguns passatges…).

Passes una bona estona, llegint Cafè Zoo, però no només, perquè també t’ajuda a endisar-te en la societat i la cultura de Namíbia, on es localitza el llibre i on ha viscut uns anys la seva autora, que ens deixa palesa la seva sensibilitat en el tractament que en fa, d’aquesta societat. No tens la sensació d’estar llegint la història només des dels ulls blancs, com acostuma a passar, sinó que la visió dels namibians també hi cala. I és d’agrair.

No us diré que és per a mi un gran llibre que m’hagi fascinat, però sí que us en recomano la lectura, sense dubtar-ho. Perquè passa bé, ens entreté, i si bé és cert que algunes històries són dures, la poètica amb què s’expliquen en les matisa lleument d’una pàtina de tendresa:

«I en aquell just moment en Jan va pensar que malauradament el destí és com una sabata que trepitja un niu de formigues.»

«No vull tornar a viure rodejat de la llum de les espelmes, respirant les ombres de la paret. No he demanat res a ningú perquè mai no he esperat res d’ells. Ara t’ho demano a tu. No marxis encara, no abans que el meu món torni a ser com quan tot era correcte.»

«Desitjant de tot cor i provant amb totes les seves forces d’encabir aquelles noves emocions en el calaix dels seus millors silencis, provant de protegir-se sense èxit.»

«Sí, es podria dir que la vida de l’Altus Botha és de color rosa. Si no fos que ell se sent un rutinari i apàtic habitant de l’infern.»

No hi falten aquells moments que a mi tant m’agraden, de descripcions que et transporten a altres móns:

«(…) a la posta de sol, vermella, feta de núvols i de llum tímida i d’uns quants minuts de temps.»

O aquells altres amb comparacions sorprenents:

«La porta de casa es va obrir com una caixa de regal gegant i darrere seu va aparèixer l’Otto»

«Mentre remullava els seus prejudicis en el cafè,(…)»

«Els seus, definitivament, no eren uns ulls indiferents. Eren vidres acabats de rentar amb una bona dosi líquida d’admiració. De sorpresa i d’incredulitat.»

«I potser és això el que espanta tant dels seus dibuixos mordaços, el fet que ens fa pensar quina és la idea que té de nosaltres el regne animal. Nosaltres, a qui tant agrada agradar, potser sospitem que la nostra imatge, en els ulls dels animals que fotografiem amb devoció i que després oblidem, de vegades pot resultar ben ridícula.» Hi havíeu pensat mai? 😉

I encara voldria remarcar-vos una frase:

«el llibre comença a vibrar, a tremolar cada cop més intensament, fins que es deixa caure, en un suïcidi calculat» No us recorda la Llibreria de les noves oportunitats?

En fi, no hi ha millor recomanació que aquesta: llegiu-lo i ja em direu! Per cert, m’han quedat unes ganes boges d’anar a Namíbia i conèixer el Cafè Zoo!!!

Cafè Zoo, Ana Moya, Viena Narrativa, 2012

La petjada imborrable d’un amor, d’un país, d’una forma de vida, de la duresa laboral contraposada a la bona vida, d’unes històries viscudes amb la intensitat del tròpic, d’uns colors, d’unes olors… La força del passat ressorgeix poc a poc per a Clarence modulant la imatge del seu pare i del seu oncle, sacsejant-li la vida; però ressorgeix com un huracà que tot ho arrassa per a Kilian i Jacobo, obligant-los a enfrontar-se al seu passat, a recordar -i reconèixer- en veu alta, tant de dolor silenciat durant anys. Punts de vista contraposats de qui ho va viure en primera persona i qui intenta entendre-ho en tercera. L’escalfor de les palmeres que no pot fondre la neu, el sol que no pot il·luminar el cel gris i ventós. Passat i present. Calidesa i passió contraposada a temperança. Tot això i molt més és per a mi Palmeras en la nieve, la primera novel·la de Luz Gabás.

N’he llegit crítiques de tot tipus, comparteixo amb algunes que en algun moment el llibre pot fer-se un pèl pesat, però he de dir que a mi -i evidentment és un comentari totalment subjectiu- m’ha agradat molt el llibre i us el recomano a ulls clucs! M’ha enganxat de principi a fi, m’ha fascinat la tendresa d’alguns passatges, la duresa del que s’hi explica. M’ha atret l’estructura de la novel·la, que ens transporta del passat al present, de Fernando Poo a Pasolobino, de la finca Sampaka i la ciutat de Santa Isabel a Casa Rabaltué; m’ha atret com poc a poc ens va embolicant en la història i deixant-nos amb la intriga fins al final. Però sobretot, sobretot, el que més m’han fascinat són algunes descripcions d’aquell trosset d’illa -segurament perquè m’han recordat algun viatge meu a l’Àfrica-, el verd, aquell verd tan intens, tan ufà!:

«A medida que el barco se aproximaba a la isla, se iba vislumbrando una costa diseñada por pequeñas playas, calas y bahías que trazaban una voluptuosa línea ante la asombrosa vegetación, hasta la misma arena del mar de color turquesa, y que incluía toda la gradación de verde que Kilian pudiera imaginar, desde el pálido de las primeras hojas y las manzanas en verano hasta el oscuro y denso del bosque, pasando por el intenso y brillante de los pastos primaverales regados por la lluvia. Una extraña sensación de suavidad, frescura y tranquilidad, mezclada a partes iguales con la fuerza de la exuberancia, la plenitud y la fecundidad que emanaba de tanta vegetación se adueñó de él.»

Més enllà de la història d’amor, de les intrigues familiars, Luz Gabás ens aproxima a una realitat que, almenys a mi, m’era força desconeguda: la de tants i tants espanyols que van emigrar a Guinea Equatorial a treballar en moments durs aquí, i és per això, també, que, com diu Concha Fernández al bloc De lector a lector:

«Aún con estas “peguillas” que anoto, y que pienso que no son demasiadas para un texto bastante largo, de aproximadamente 700 páginas, recomiendo totalmente su lectura, ya que nos adentrará en unos hechos que forman parte de nuestra historia y que, seguramente, son desconocidos a la mayoría de nosotros, además de intentar aportarnos la forma de ver la historia desde diversos puntos de vista. Y todo esto de una forma amena, con una lectura ágil y sencilla, entretenida, que nos llenará de ganas de sumergirnos en sus páginas para saber más.»

Si en voleu llegir algunes pàgines, veure el book trailer, algunes imatges i altra informació, cliqueu en aquest enllaç que us durà a la pàgina fantàstica de Planeta de libros.

En fi, podria escriure línies i línies sobre totes les sensacions que m’ha despertat Palmeras en la nieve, però crec que el millor que puc escriure-us és que el llegiu!!! Això sí, per a no faltar a la meva «tradició», us en deixo aquí alguns passatges que m’han captivat, tot i el risc que corro, i en sóc conscient, d’estar fent un post massa llarg!

«Esta noche os amaréis con desesperación porque sabéis que va a ser la última noche que pasaréis juntos. Nunca más volveréis a veros.
Nunca.
No será posible.
Os acariciaréis y os besaréis tan intensamente como solo lo pueden hacer dos personas angustiadas, intentando impregnarse mediante el sabor y el tacto de la esencia del otro.»

«Esta noche sois una y mil gotas de tornado en cada embestida.»

«Tu saldrás a la noche y te fundirás con la tormenta, que en ningún momento querrá amainar.»

«Todo el verde del mundo que una vez invadió tu ser se irá convirtiendo en una leve mancha en el horizonte hasta que desaparezca.»

«(…) sus labios carnosos como las frambuesas de otoño.»

«Los tornados. La vida es como un tornado. Paz, furia y paz de nuevo.»

«- Tiene que ser impactante presenciar un volcán en acción -comentó Clarence ensimismada-. Me lo imagino como un derroche de pasión. Durante un tiempo permanece dormido, contenido, oculto ante el exterior… Sólo él sabe lo vivo que está por dentro…»

«Así desembocaba el río Eola en el mar: convirtiendo su muerte en pura belleza.»

«(…) la resignación, más cruel si cabe, pensó, mientras enjugaba sus lágrimas con un pañuelo, porque consigue que pases por la vida permitiendo que nada te afecte demasiado, evitando que nada se vuelva tan doloroso como para no poder resistirlo, y soportando con conformidad las situaciones adversas.»

«Pero para ella siempre sería la historia de unas personas cuya gran hazaña habría sido la de cambiar la inamovible y rígida narración de las incorpóreas páginas del libro de una centenaria casa de piedra, que ahora se enfrentaba a su futuro con la misma expectante y temblorosa determinación de una frágil mariposa.»

«Volveréis a estar juntos en un lugar sin tiempo, sin prisas, sin prohibiciones, lejos de la furia y cerca de la paz, donde sólo beberéis agua de lluvia.»

«las huellas de las personas que caminaron juntas nunca nunca se borran.»

Palmeras en la nieve, Luz Gabás, Temas de Hoy, 2012