Dolor de lluna

(un microconte)

Tu i només tu. Jugant amb mi a la vora del riu. L’aigua era freda. Més freda que de costum. Però no ens n’adonàvem. Ens cremaven els cossos sota el sol. Ens bullia el cap i el sexe. A ritmes inconstants, severs, i sens rumb. Tu i només tu m’ocupava cap i cos. No m’adonava de res. Jugava. Fruïa. La vida em bullia a les venes. Amb tu. Per a tu. I no hi havia res més. Fins que una nit de lluna plena et vaig veure llop. Encara no sé perquè. Encara no sé com. Em vas clavar els ullals ben endins. Vas trencar l’embruix. La ferida oberta. Dolor de lluna al cos.
Però el sol torna. Constant. Fidel. I allunya el llop que em vol retornar la lluna.

Un nou poema…

el cos ple
de sorra negra

m’enfonso

trastejo
amb el cervell
per alliberar
el neguit
sortir
de l’abisme

el mar m’engull

esgotada
em deixo endur
per descansar

l’aigua
em durà
a la riba

Des de Moçambic…

“Quan al món ja no hi havia tinta,
el poeta va fer servir la pròpia sang.
Com que no tenia paper,
va escriure damunt del propi cos.
Així va néixer la veu,
el riu ancorat en ell mateix.
Com la sang:
sense deu ni desembocadura”

Mia Couto, Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra. Edicions 62

Senzillament, genial. Poesia i domini del llenguatge en una novel·la plena de sensibilitat ancestral. De la ploma d’un autor moçambiquès que ha estat, per a mi, tota una troballa.
Molt recomanable.