Embruix en colors [capítol 15è]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l’àlbum de fotos de la 2a etapa aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]La Jana vol agafar una barqueta i anar a una d’aquestes illetes; treu tots els seus encants i ja negocia amb un noi que hi ha a la riba assegut en una barca. En un obrir i tancar d’ulls, tenim tota la comitiva enmig del mar, i el vailet més fascinat que mai -fins i tot més que amb els lleons- però intentant mirar al fons del mar. Sembla que tingui por? No respon a la pregunta de la Bruna. Vols tocar l’aigua? És fresca. Fa cara de pànic. Noi, que no passa res. I si surt el Nautilus? I aquest qui és? S’ha tornat a tancar en banda. Ai, senyor, que no en sortirem… Arriben a terra, bé en una illa feta de palla que no sembla massa ferma ni segura. És molt petitona; la seva inestabilitat sorprèn els nostres protagonistes i no agrada gens la Bruna, que ja veu el vailet ofegat. Deu saber nedar? La cara de felicitat, amb somriure obert d’orella a orella de la Jana, aviat s’encomana al vailet, que deu haver-se oblidat d’aquest Nautilus, sigui qui sigui o sigui què sigui, i ja està jugant amb un parell de criatures tan simpàtiques com poc endreçades. Com pot ser que no vagin netes i pulides si tenen aigua per tot arreu? no costa pas tant passar-se una aigua cada dia i treure’s tota la pols i el fang de sobre no? El Biel, enlloc de jugar amb la resta, és en un racó, fa cara de tramar-ne alguna agafant aquestes palles de terra. La Bruna s’hi encamina ràpidament per tal de neutralitzar-lo, un cop més. Serà qüestió de no separar-se’n. I de buscar jocs, que així el vailet surt de la seva closca; mireu-lo ara com n’està de content saltant a la xarranca amb la resta de canalla. Potser el que li passa en aquesta criatura és que sempre ha estat envoltat només d’adults i, és clar, s’avorria com una ostra pobret.

Ara què fa la Jana? d’on ha tret tot aquest menjar? i tants caramels i andròmines? Si no duia res. Ostres, l’ofegaran, tanta gent al seu voltant. Però ja s’ho farà, ha estat ella qui s’ha posat en aquesta situació.
Auxiliiiiiiiiiiiii

Continuarà… dilluns vinent…

Embruix en colors [capítol 14è]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l’àlbum de fotos de la 2a etapa aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]

Aquesta terra és ben àrida. Res a veure amb l’indret on érem abans. No sé pas on ens porten aquests nois. Elefants. Però fan cara de pocs amics. Oh, no! Això és un no parar, em sembla que no podré estar tranquil·la ni un segon. Què fan ara aquests animalots amb l’aigua? Es deuen estar rentant, però amb tanta mala baba que ens estan mullant a tots! Biel, quiet al meu costat. Remuga tan com vulguis, però ja n’hem tingut prou amb l’escena dels lleons. T’avorreixes? Doncs mala sort. T’aguantes. Ei, si aquí hi ha un poble! Uf, però com hi poden viure? No hi ha gairebé cap ombra, perquè les poques acàcies que hi creixen són ben pelades, i no s’hi veu cap riu a prop. A què juguen? Al wari. Tots sota l’única ombra del poblat. I les dones? Només hi ha homes aquí, distraient-se. I criatures jugant sense ningú que les vigili. Que fresca que és, aquesta gent. Mira, en aquest trosset de camp hi ha dones cultivant. Elles treballant i ells distraient-se. Ui, i el vailet també juga? Potser sí que el traurem del seu món interior. Sembla que li posa passió, arrufa el nas si perd, i es posa molt content si guanya. Caram, quanta expressivitat que tenia amagada. Haurem d’estirar aquest fil.

Els pensaments de la Bruna es veuen estroncats. De cop, els envaeix una llum d’un blau fosc que no havien vist mai. Ja no hi ha sol. Una lluna estranya il•lumina l’indret, conferint-li tons de nit oberta. Hi ha un túnel que els xucla. En entrar, té aquest mateix blau fosc matisat per la llum de la lluna, però a mesura que van avançant, caient, el blau s’aclareix, es torna verd, després groc, taronja i finalment un vermell esclata i els obre a un dia esplèndid.
A la Jana se li il·lumina el rostre. Apareixen en un llac immens. No veu el final, però sí unes illetes enmig. Està encantada de la vida amb tanta aigua. En canvi el Biel no para de grunyir perquè han marxat del zoo lliure on s’estava divertint d’allò més. La Bruna, al seu torn, porta tal desconcert amb aquests canvis sobtats d’indret que ni tan sols controla el vailet. S’haurà despertat del seu letargi?
Continuarà… dilluns vinent…

Embruix en colors [Capítol 13]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l’àlbum de fotos de la 1a etapa aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]Al vailet se li han posat uns ulls com dos plats. Una expressió a mig camí entre la sorpresa i la por, entre la fascinació i la incredulitat. Una expressió que va transmudant en amarga a mesura que el Biel avança. Fins ara no li havíem vist mai tanta expressivitat. Però a quin preu? Acabar a la boca del lleó? Perquè ell no s’atura, va avançant, com hipnotitzat pel riure histriònic del Biel. La desesperació de la Bruna cada cop és més evident, més exagerada; se li tensiona tota la cara i sembla que les venes li hagin d’explotar, ja no són blaves, s’han tornat morades. Quan sembla que el rostre de la dona està a punt de convertir-se en un sortidor sanguinós, apareixen no se sap ben bé d’on dos joves alts que proveïts només d’un bastó cada un es dirigeixen amb fermesa cap on són el Biel, el vailet i els lleons. D’on han sortit? Si el terreny és tot pla. Ves a saber, devien estar amagats entre les zebres i la girafa.

Es dirigeixen directament al vailet i es posen a parlar amb ell. Els escolta amb posat seriós i els respon alguna cosa. Respon! Si parla! No és mut! Gesticulen i assenyalen a l’horitzó, potser li indiquen cap a on ha d’anar. Què els passa en aquests lleons? S’han enfurismat, donen voltes en cercle i fan com Oh, no! Els ha lligat la cua! I on carai és aquest endimoniat? No m’ho puc creure, jo el mato! Mira-te’l, allà al costat, saltant, brincant i rient com un esperitat. Com s’ho ha fet, sense que se n’adonessin? Com hi ha món. I el vailet? On és el vailet? Ha tornat a desaparèixer? Em despisto un moment i el perdo de vista. Al final l’hauré de lligar. Ah, mira, és allà, amb els dos joves, sort que aquests nois es deuen conèixer els animals i tenen seny, que l’han apartat del perill. Bé, puc respirar, tots salvats. Tots? I la Jana? On s’ha ficat aquesta dona? Ara sí que l’hem feta bona. A veure si el Biel sap on és. Ni idea. Què ha de saber aquest tanoca. A veure si aquests nois l’han vista, tot i que en un terreny tan pla no sé pas on es deu haver amagat. Per què no em responen? Com es pot ser tan maleducat. Si algú et parla a la cara, el mínim que pots fer és escoltar, i respondre si et pregunten. I en canvi, és com si ni tan sols em veiessin. Com la dona del mercat. I el vailet? A veure, noi, tu has vist la Jana? Un altre cop aturat, palplantat, amb la mirada perduda i sense respondre, ja li ha passat la fascinació pels lleons. Està clar que m’hauré d’espavilar tota sola. Costa veure-hi gaire lluny, és com si hi hagués una mena de boira terrosa, tènue, gairebé imperceptible, però que ara no em deixa veure més enllà. Espera, sembla que per aquí darrere veig un arbre, i a sota? una mica d’aigua? segur que és allà.
Efectivament. Però què hi fas en aquest toll d’aigua bruta, criatura? Tu, tan neta i immaculada. És clar, necessites aigua. Au, va, anem, que hem de seguir el trajecte. Tot i que no sé pas cap a on hem d’anar ni per a què. Ai senyor, el diminut aquest ens matarà a ensurts. Què fa ara que va cap a la girafa? Segur que en porta alguna de cap. Corre Bruna, corre, intercepta’l abans no en faci una altra. Ja el tinc. Remuga tant com vulguis, però tu vens amb mi encara que t’hagi d’arrastrar per les orelles. Com que les té grans… I ara anem… El vailet! Seguim-lo, que camina amb els dos joves que han aparegut abans.

Continuarà… dilluns vinent