Embruix en colors [capítol 12]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l’àlbum aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]
No sabem com ni quan apareixen en un altiplà sec, gran i àrid. Busquen algun lloc on descansar perquè se senten fatigats, com si haguessin fet un llarg viatge, quan veuen un grup de girafes, amb el seu caminar amblar, senyorívol, que copen el paisatge i obliguen tothom a mirar-les i admirar-les. Fins i tot el vailet desperta dels seus somnis i deixa anar el primer so que li sentim
Uauuuuu
El veiem atònit i admirat. Imagineu els ulls d’un nen davant d’aquest espectacle. I el Biel al costat, saltant d’alegria i felicitat, tant o més fascinat que el vailet, sobretot quan veu venir, pel cantó esquerre, un grup de zebres que passegen tranquil.lament en aquesta tarda estival i s’acosten a la seva amiga girafa. Hi pot haver espectacle més bell que tenir el privilegi de contemplar la natura i la fauna en estat salvatge, primari, en el seu medi natural? A jutjar per l’expressió dels nostres protagonistes, no. Fins i tot la Bruna està estupefacta, i callada! No parla ni crida, no fos cas que espantés aquests pobres animalons. Sí? O simplement és perquè l’admiració l’ha deixada muda? És igual, sigui com sigui, nosaltres també gaudirem de l’espectacle. I del silenci!
Ja duen una bona estona de contemplació i la Bruna comença a estar-ne cansada. I preocupada. Preocupada perquè no sap com llegir el rostre del vailet. Sembla que continua admirat pel magnífic espectacle, però també embadocat. I el dubte que l’assalta és si això és bo o dolent. I davant del dubte què fem? Acció!
Acció, d’acord, però de quina mena i cap a on? Aquest lloc és molt diferent de l’altre on eren, aquí se’ls obre davant una planura llarga, llarga on no es veu res ni ningú, ni gent ni cases, només animalons menjant les escasses i esmirriades herbes del terreny. I mentre la dona està entretinguda en aquests pensaments, el Biel ja n’està fent de les seves. Increíble! Aquest noi és boig!!! A la Bruna està a punt d’agafar-li un col.lapse. S’està acostant a dos lleons! Però que no veu que se’l menjaran! Vol cridar, però no li surt la veu. I el pitjor de tot és que el vailet ha canviat el rostre atònit per un somriure que s’amplifica per moments mentre mira els lleons… Què fa? Segueix en Biel? Que no sap aquest tanoca que són animals salvatges? Ara sí que tenim un problema, i dels grossos, perquè la Bruna s’ha col.lapsat del tot i no sap què fer, com actuar; està paral.litzada. Ara és ella la que està embadocada i atontolinada.
El que no sap la Bruna és que aquests lleons ja han dinat i estan fent la digestió, per tant si no els molesten, ni s’aixecaran, que amb aquesta calor moure una cama costa horrors. No fan pas cara d’atacar, si fins i tot badallen.
El Biel sembla que vulgui anar cap al darrere dels animals. Què vol fer? Amb cara burleta i d’estar-ne maquinant una de grossa, fa un gest al vailet, com d’un nus? No! No serà això, no s’atrevirà a anusar les cues dels dos lleons! Ai mare, que ara sí que la tindrem ben muntada si ho fa!

Continuarà… dilluns vinent…

Embruix en colors [capítol 11]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l’àlbum aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]
Un cop més és la Bruna qui agafa les regnes d’aquesta situació. Examina la nena i prepara un ungüent per a posar-li. Està segura que no hi pot fer res, perquè no hi ha res a fer, però almenys calmarà el desànim i la culpabilitat del germà que quedarà viu. I és així, el nen s’adorm al costat de la germana, més tranquil, abraçat a ella, convençut que es despertaran tots dos al matí i aniran a córrer, com sempre. Quan la Bruna està a punt de sortir per convèncer la Jana que entri, sent parlar a fora. Són els pares que tornen. No saben que la nena ha empitjorat tant, han tardat perquè han hagut de parar a uns pocs quilòmetres donat que la mare s’ha sentit pitjor del seu problema de pit, no podia respirar i l’home no podia deixar-la sola enmig del no res, almenys els nens eren a casa, pensava, i quan ella es recuperés, tornarien, la deixaria amb ells i aniria a buscar un metge. La Bruna els explica la situació i entren esperitats. En veure la nena, esclaten en un mar de llàgrimes, desesperats per aquesta realitat que els supera; la malaltia no semblava greu, com pot haver empitjorat tant? Les condicions amb què viuen i la manca de qualsevol tractament per mínim que sigui ha fet estralls en el cosset d’aquesta criatura, està clar, però com pot la Bruna explicar això a aquests pares destrossats que veuen com la nena no es despertarà mai més… De fet, quan la Bruna s’hi acosta, s’adona que quasi no respira… no és qüestió de quedar-se en aquesta casa, que segurament els pares volen estar sols en aquest moment de dol i no invadits per uns éssers estranys que no coneixen de res. A més, no hi ha res a fer. Així que surten i es disposen a seguir el camí, sense saber on els menarà…
Però a tot això que la Bruna se sobresalta tot de sobte. I el vailet? On és? Se n’ha oblidat completament amb tot el que acaba de viure. Fita d’un cop d”ull els voltants de la casa. Augmenta la desesperació. Ni rastre del vailet. Segur que és sota un baobab. On hi ha un baobab per aquí? Mira que n’arriben a ser de grans aquests arbres! Però no en veu cap, la vegetació que envolta la clariana on es troben és tan frondosa que no es veu un pam més enllà de les primeres branques. Movilitza el Biel i la Jana. Cal trobar el vailet immediatament. És el nostre protagonista masculí qui el troba. Diminut i àgil com és, s’enfila a un arbre per divisar més lluny i s’adona que just darrere la casa hi ha un baobab. Les dones s’hi encaminen ràpidament. I se’l troben allà, òbviament, endinsat en les aventures del Nautilus i el capità Nemo.
Ara sí que poden seguir el camí. I vet aquí que el bosc es fa cada cop més frondós, la llum més estranya, multicolor. Tot gira. Fulles, herbes, branques, sol… La natura es converteix en un calidoscopi de colors que volta i volta en una espiral sense fi que atrapa els nostres protagonistes. Els atrapa i engoleix. És com si caiguessin per l’espiral de colors, en baixada lliure per un tobogant circular.
Continuarà… dilluns vinent…

Embruix en colors [capítol 10]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l’àlbum aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]
Ara són les dones que no poden parar de riure de la patacada d’aquest endimoniat. Ja li està bé, no hagués pujat a l’arbre ni els hagués tirat les boles! Però la Jana comença a preocupar-se en veure que no diu res, que no es queixa ni es mou… i si li ha passat alguna cosa? I si s’ha fet mal de debò? I si s’ha mort? Aquest cop la Bruna no la renya; ella també està espantada perquè la patacada ha estat de campionat i no és tan descabellat que s’hagi pogut fer mal de debò, mort no ho creu, però… S’acosta al jove, el toca, però res, no es mou ni obre boca; almenys no hi ha sang. El gira perquè està bocaterrosa. Res. Ni un gemec. Té la cara i la boca plena de fang i fulles, potser s’ha ofegat. Les hi treu amb compte, però no, no li han entrat cap endins. A la Jana se li ocorre que potser amb la terra i les fulles li ha entrat algun animal a la boca, se li ha endinsat, li està recorrent les entranyes i al final l’acabarà matant… li observa totes les venes, per si hi veu moviment, l’observa talment com el Petit Príncep es mirava aquell elefant que hi havia dins la boa. O era un xai? 😉 Però res. Tot inamovible. La Bruna acosta l’orella al cor del noi per veure si palpita, i just en aquest moment, quan les dones ja estan espantades de debò i es pregunten què en faran, d’aquest cosset, si l’hauran d’enterrar allí o on l’hauran d’enviar; doncs just en aquest moment de tensió i dolor

uaaaaaaaaaaaaaaa jejejejejejejejeeeeeeeeeeeee

 Són els crits burletes d’en Biel, obrint els braços, movent les cames i rient a cor què vols.


Prou!!!
Patacrac!


El crit i la bufetada de la Bruna acaben amb aquesta situació.


Un cop més, el vailet ha despertat del seu son amb els crits. Està clar que aquest noi necessita emocions fortes si el volen treure de la seva letàrgia malaltissa. Mira cap a ells sorprès, immòbil, observant amb atenció l’escena. Tot i així, sembla que no tingui sang a les venes, no s’immuta per a res, no s’altera, només s’expressa a través dels ulls, potser d’algun lleuger moviment de cap, però res més. És ben estrany.


El malhumor de la Bruna és ben palès, no deixa lloc al dubte, amb el front ben arrugat, obliga els altres a continuar el camí. Un cop més, segueixen en silenci, tots enfadats entre tots. No sembla que aquesta història pugui tenir un final feliç, d’aquells de menjar anissos, almenys ara com ara.

Quan ja duen hores de trajecte, en silenci i cadascun capficat en el seu món, arriben a una casa. Les parets de fang i el sostre d’uralita. És petita, rodona, però potser els acolliran i podran passar-hi la nit, perquè a la Jana no li fa cap il·lusió haver de dormir al ras. S’hi acosten, no poden picar a la porta, donat que l’entrada és tapada per un simple tros de roba, de manera que la Bruna demana si hi ha algú. No obté resposta i es decideix a treure el cap. La sorpresa que hi troba no ajuda gaire a millorar l’humor de mil dimonis que du, en tot cas, només el transmuda en tristesa, una tristesa fonda, fonda, tan profunda que se li enganxa al cor, a la pell, i no la pot treure; ni les llàgrimes no se’n desprenen. Tristesa i després ràbia en saber la realitat d’aquest drama. Una criatura de poc més de tres anys és en un llit moribunda. Us estalviarem els detalls, però podeu tenir per segur que l’escena és desagradable; tant, que la Jana no és capaç d’entrar i en Biel perd tot de cop el sentit de l’humor. La nena està acompanyada tan sols d’un nen d’uns deu anys. Els pares han anat a buscar algú que pugui ajudar-los, però ja fa dies que han marxat i no tornen, i no en saben res, i el nen està desesperat perquè veu com la seva germaneta es mor i no pot fer-hi res i

Continuarà… dilluns vinent…