Embruix en colors [capítol 18è i darrer ]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l’àlbum de fotos de la 3a etapa aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]
…doncs quan acaba, obren els ulls i es veuen tots quatre asseguts en una mena de mur vora mar. El clima ha canviat, molt. Ara l’ambient és espès, humit i xafogós, i es respira en l’ambient una escalfor rítmica que no saben identificar. Es giren i veuen una parella mulata ballant al ritme d’un guaguancó. Sembla que hi ha una festa per aquí a prop, perquè la música se sent sense interrupcions. I ja tenim el nostre vailet que s’hi encamina seguint el ritme amb força salero! Ai, que ens haurà sortit ballador. La comitiva el segueix, i efectivament es troben enmig d’una festa d’envelat a l’aire lliure, amb gent de totes les edats ballant i rient. I el vailet que no para de somriure. I que comença a moure el cos, i té ritme! Sembla ben bé que hagi sortit del seu ensomniament. Poc a poc es va endinsant en la festa. La Bruna no li treu l’ull de sobre.  La Jana està fascinada amb tants colors i amplis somriures. I el Biel es troba, un cop més, en la seva salsa entre tanta gent, gots, plats i menjar, i en va fent una darrera l’altra. En un moment donat, no sap com ni per què, la Bruna s’adona ni l’un ni l’altra no esquiven la gent; sembla com si hi passessin a través… Que és estrany… No se n’havia adonat fins ara… I ellla? Fa la prova i també! Que fort, ara resulta que els follets, les fades i ella mateixa són eteris? Vol fer la prova amb el vailet i l’empeny, però ell sí que xoca amb la persona de davant; es gira i la mira amb reprovació. El vailet comença a parlar amb un senyor gran que està tocant el saxo; la conversa és animada. I sembla que el vailet assenyali l’instrument. Que vol aprendre a tocar-lo? Sembla que sí, tot i que no ho veu massa clar. L’home li ofereix, ell es resisteix, però el vell insisteix i finalment el noi bufa el saxo. Si en sap i tot! Sembla que ho fa bé, perquè l’orquestra calla i tothom l’escolta. Ai caram, si ara resultarà que l’únic que necessitava aquest noi era un instrument i públic!

Ja duen més de dues hores en aquesta festa i amb el vailet més feliç que unes pasques entre instruments i aplaudiments, quan comença a fosquejar i la Bruna decideix que és hora de marxar i trobar un recer on passar la nit. Recull en Biel i la Jana i van a buscar el vailet. La Bruna s’hi acosta i li parla, pero ell ni la mira! És el mateix que li ha passat amb els nois que hi havia amb els lleons, amb la dona del mercat… Amb tothom de fet.., per què no la veuen? D’acord, només els podia veure el vailet, l’han acompanyat gràcies a la seva imaginació, però i ara per què no els veu ell tampoc? Que ja no els vol per amics? Amb la música s’ha “curat” de la seva tristesa i ja té nous amics que li agraden més? No hi ha dret! Ara què serà d’ells?! La Bruna fa un nou intent, fins i tot convenç els altres dos per esperar pacientment, en algun moment s’acabarà la música i el vailet es cansarà del saxo. Però aquest moment no sembla arribar mai més. De cop, el vailet se’n va amb el vell que li ha deixat el saxo… oblidant-se completament d’ells!!! Com pot ser tan egoista? Com se’n pot haver oblidat, amb tantes aventures com han passat junts! No s’ho poden creure. Estan estupefactes, es queden tots tres parats, sense dir res; ara són ells que viuen en el seu interior, amb una barreja d’indignació i tristesa molt gran… 


de sobte, senten com si la lluna els cridés, i la segueixen sense saber ben bé per què. I vet-ho aquí que els du fins on és el vailet, que els espera amb un somriure d’orella a orella en una habitació humil però d’allò més acollidora.



Seguiran sempre junts?

La veritat és que ni nosaltres ni ningú no ho sap. Però volem pensar que sí, que tots quatre continuaran teixint aquesta complicitat feta d’imaginació i de somnis i que el vailet no la perdrà mai, ni en fer-se gran. El cert, però, és que dependrà de la imaginació de cadascú de nosaltres, el final d’aquesta història…

Embruix en colors [capítol 17è]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l’àlbum de fotos de la 2a etapa aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]
Imagina guerrers amb poca indumentària defensant princeses rudes -no sap per què, però se les imagina rudes, potser per les pedres, i pel lloc, que sembla poc habitat pels voltants, i aquesta muntanya, que no convida precisament a passejar-hi amb vestits principescos propis de les corts europees que tant admira aquesta fada de conte. Imagina homes i dones forts, musculats, anant amunt i avall com ho farien els vilatans d’una ciutat medieval, damunt de burros, a cavall, o a peu, traginant el poc que es deu poder cultivar en aquest indret que sembla ser a tanta alçada que quasi hagin de tocar el cel. En aquest moment dels seus pensaments, la Jana alça el cap amunt i té la sensació que, aquest cop sí, podria tocar la lluna que encara no ha marxat, o el sol que ja despunta vermell, ufà, però matisat per una boira matinal que et fa sentir com si ben bé caminessis entre els núvols. 
La Jana imagina uns homes, dones i nens de pell fosca, cabells llargs i cos opulent; ells provistos d’arcs i fletxes, sortint a caçar cada dia l’àpat que es cruspiran, sempre atents i vigilant que ningú pugui invadir-los i trencar la pau que regna en aquest indret tan i tan especial. No sap què és, però s’adona que hi ha una àurea que envolta aquesta mena de fortificació; és energia pura que la recarrega més que no pas la seva estimada aigua. I sembla que no és l’única que se sent regenerada, perquè en Biel i el vailet ja estan jugant amb tres cabres que hi ha en una petita esplanada verda d’herba, i aquest cop no sembla que la Bruna tingui cap ganes de posar-s’hi per evitar un possible ensurt. La dona està absorta en un punt concret de l’indret, al voltant d’una pedra, amb la mà al mig… Què deu fer? Serà qüestió d’anar-hi i investigar-ho. Per a sorpresa seva, es troba que en arribar, sense voler-ho, imita el gest de la dona; no és que la seva voluntat s’hagi anul.lat, és que una força superior l’empeny a seguir aquest ritual desconegut per a ella. Ja duen una estona així, sense noció del temps ni de l’espai, quan el vailet i el Biel també s’hi acosten i acaben tots hipnotitzats per aquesta energia electritzant.
I en aquest moment el cel comença a xispejar. Primer en verd, després blau, marró, carbassa, vermell, groc, fins que en un moment donat tots els colors es barregen en una mena de focs d’artifici espectacular. I quan acaba…
Continuarà… dilluns vinent…

Embruix en colors [capítol 16è]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l’àlbum de fotos de la 2a etapa aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]

No podia pas acabar bé aquesta història. La Bruna s’encamina cap on ha cridat la Jana, aparta tot de gent amb unes maneres una mica maldestres i aconsegueix arribar fins a la princeseta, agafar-la mig al vol i treure-la d’aquest maremàgnum. Un cop la té fora, per això, no li estalvia una bona bronca. Sembla burra aquesta criatura. A qui se li acut… Qui és aquest ara? Què li diu al vailet? Fa cara de pocs amics. Què diu aquest home, que contaminem l’illa amb les nostres sabates? Que ens les traguem? I què més, a veure si se’ns clavarà alguna cosa al peu i la liarem. Ei, ei, sense enfurismar-se company. Molt bé, molt bé, ja marxem. Tothom a la barca de nou!
Uf, quina tranquil·litat aquí enmig del llac.
Un tornado de colors vius, estridents, s’acosta a tota velocitat cap a la barca. Els nostres protagonistes no tenen temps de reaccionar que ja els ha xuclat. Aquest cop els envia amunt. Pugen en una vertical recta, recta, multicolor. Mareja tants colors barrejats contínuament, en tot el trajecte. On apareixeran ara? A Mart? Doncs no. Surten en un terreny muntanyós, verd, molt verd, enmig d’una construcció de pedra amb molta energia; estan com electritzats.
El sol encara és molt baix i hi ha la lluna a l’altre cantó que es resisteix a marxar. No hi ha ningú. Fa fred. El vailet comença a córrer d’un lloc a l’altre com un esperitat, mirant-ho tot amb delit; segurament no ha vist mai un indret com aquest, com tampoc els nostres protagonistes. La Jana  busca aigua sense massa sort, per bé que aquí no hi fa calor ni xafogor, i això ja és alguna cosa. Al Biel li agafa un atac de nervis, no sabem ben bé perquè, i comença a xisclar amb aquesta veu tan aguda que té, a saltar i donar cops de puny a l’aire. El vailet frena de cop en sentir-lo i comença a riure com un esperitat. Ai, que se’ns ha tornat ximplet! La Jana s’acosta al Biel i li venta un clatellot que el calla de cop. També el vailet es queda mut; deu pensar que serà el següent en rebre. La Bruna ja no entén res. Què té aquest indret, que els ha trastocat a tots?
És estrany, mai no havien conegut un lloc així, una muntanya verda verda, emboirada, que tot i el fred climàtic desprèn una escalfor inusitada, estranya, agradable, alegre. Un indret gran, tot de pedra, on no sembla que hi visqui ningú malgrat estar prou ben conservat. A la Jana li manca una mica d’aigua, però tot i així, la seva ment infantiloide no pot evitar imaginar-se històries fantàstiques. 
Continuarà… dilluns vinent…