Amargor

Aquesta branca amarga t’erosiona. Penetra el pit i et remou el jo T’engalta realitats inassumibles. Et bufeteja. No és el meu silenci que tems, sinó el meu fals desvetllar que et neguiteja. Em sotges els ulls, amatent a la meva mirada, i el dolor et pren. La por s’apodera de tu. Què serà de mi? Què ha estat de mi aquests darrers temps? Com acabarà aquest malviure? Les preguntes et prenen més enllà, vers aquesta branca tan amarga!!! Desfet, mires de sobreposar-te i endolcir-la. Ens cal una crossa dolça i segura. Ens cal urgentment. Evitar l’erosió, reforçar la branca, amb tendresa, seguretat i fermesa. Però hi ha tanta amargor, tant dolor… ens cal… ens cal… ens cal…

.

fortalesa!

Serenor?

M’he llevat. I en aquest moment mínim de lucidesa incontrolada, he descobert que el blau del mar et penetra els ulls amb serenor.

Potser no em llevaré avui, empesa pel mal oratge que em ronda d’un temps ençà, però buscaré en el mar el teu somriure.

I en trauré les forces necessàries per a continuar sondejant els teus ulls serens.