Embruix en colors [capítol 9]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l’àlbum aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]Ofuscada pel que pugui haver-hi després del revolt, la Bruna comença a córrer per tal d’atrapar el noi. Però no hi ha res, el camí segueix impassible i inalterable endavant, pla i franquejat per aquests grans prats d’herba verda, fresca i alta que hi ha pertot. Allà al fons, no gaire lluny, però, s’entreveu una zona boscosa en un petit turó. S’hi encaminen sense dir res, callats per primer cop en aquest viatge iniciàtic. I quina no és la seva sorpresa en arribar-hi. Davant seu s’obre una zona verda, frondosa i boscosa, feta d’arbres i plantes verdes com l’herba que els ha acompanyat fins ara, i sembla que a l’ampara d’aquesta meravella hi ha una humitat agradable que incita a passejar-hi. Escolten fascinats els sons de la natura, aquesta magnífica simfonia que els alimenta gratament tots els sentits. S’endinsen pel bosc, meravellats per aquest paisatge, encara muts, però ara somrients. Potser aquest indret ple de màgia hagi aconseguit el que semblava impossible, que deixin de discutir i barallar-se. Però l’actitud dels nostres personatges és tan imprevisible com el seu destí… i per això la tranquil•litat dura poc; en Biel s’avorreix entre tanta pau, i per això el seu cap no para de bullir i idear noves malifetes per animar aquesta comitiva tan ensopida. Corre per avançar-los, una tasca no gens fàcil donades les seves proporcions diminutes, però és espavilat i troba la manera d’allunyar-se del grup, no sense els crits de reprovació de la Bruna, evidentment, que ja es veu buscant aquest ésser diminut i entremaliat per entre les mates i la boscositat. En Biel, però, absent als crits de la dona, continua endavant amb la seva idea; es proveeix de petites boles fangoses barrejades d’herbes i vés a saber si no d’algun animaló que en aquell moment passava per allà, se n’omple les butxaques i s’enfila dalt d’un arbre prou frondós com per a passar desapercebut; s’asseu còmodament entre dues branques, i es disposa a esperar el pas de la comitiva amb un somriure burleta als llavis i un riure que talment sembla una hiena. Mentrestant, ja teniu les dues dones preocupades perquè no veuen aquest endimoniat, cridant-lo i buscant-lo pertot, regirant entre els matolls; la Bruna enfurismada, pensant en l’animalada que deu estar fent, i la Jana preopcupadíssima per si li ha passat res… com que és tan petitó… i si ha caigut en algun forat? O algun animal ha volgut caçar-lo? tan vistós com és, no pot passar desapercebut… va buscant i manifestant les seves pors en veu alta fins que a la Bruna se li acaba la paciència, de nou. Us imagineu el que segueix, oi? Els crits de la dona enfurismada amb la tòtila de la princeseta preocupada. I la noia, que encara no s’hi ha acostumat, a aquests modals escandalosos, es queda astorada, palplantada sense saber què fer ni dir, cap on anar ni què respondre, fins que l’altra l’empenta perquè espavili i l’ajudi a buscar el ganàpia aquest que han perdut.

Amb tot això, què fa el vailet? Doncs ben bé com sempre, segueix impàvid, inexpressiu i atontolinat, caminant endavant com si no hi fos tot; el que més sorprèn és que tot i semblar no veure-hi, no estar mirant el que passa en aquest món, no ensopega ni cau mai… Ja és ben curiós.
Amb tot, arriben prop de l’arbre on s’ha enfilat en Biel, que no us penseu que hagi anat massa lluny, no. Es frega les mans amb aquest somriure burleta, histriònic i desagradable que ja li coneixem, pensant en el moment que s’acosta. I arriba. Just quan la comitiva passa per sota l’arbre, comença una pluja de boles de fang que encerta sempre, sense fallar, la Jana i la Bruna, i deixa intacte el noiet. Les dues dones no entenen res, malden per esquivar aquestes boles que no saben d’on venen i no s’atreveixen a mirar amunt per por que una els impacti directe als ulls o a la boca; ni tan sols criden, només són capaces de moure’s en ziga-zaga per si poden esquivar-les, però res, vagin cap on vagin, les boles sempre cauen damunt seu, i quan la Bruna és a punt de cridar, just quan va a dir-li a la Jana que es posi a córrer, com per art de màgia la pluja acaba de cop i de dalt de l’arbre estant el senten, riu a cor que vols, es retorça divertit i feliç per la majestuositat i l’encert de la seva malifeta; a les dones els canvia el rostre de cop, passen de la por a l’odi en un obrir i tancar d’ulls; mirant amunt, totes dues comenen a cridar maldats contra aquest individu maleducat que els ha tocat per company de viatge, el maleeixen, volien estrangular-lo…
Patacrac!!!
En Biel. Un atac de riure pot ser traïdor quan ets dalt d’un arbre…
Continuarà… dilluns vinent…

Embruix en colors [Capítol 8]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l’àlbum aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]
La dona va cap allà d’una gambada i alçant els braços i gesticulant; recupera la veu i es posa a cridar de nou, però ara en direcció a la parada i al desastre. Tothom s’hi aplega per veure què ha passat i fer especulacions; alguns parlen fort, altres criden, uns pocs miren de recollir alguna cosa de terra… i en tota aquesta cridòria i confusió, la Bruna aprofita per estirar pel braç el vailet, que un cop més s’ha quedat astorat, i sortir corrents d’aquest galimaties. La Jana els segueix amb molt de gust, perquè no aguanta més aquesta olor tan forta i aquest lloc. En Biel, en canvi, continua fent de les seves i aprofita la gernació per pessigar una cama aquí, lligar dues xancletes amb un tros d’herba allà i llençar alguna pedra enmig d’un toll d’aigua envoltat de gent. La Bruna ha hagut de tornar enrere i agafar-lo per les orelles per fer-lo seguir… quasi vola, i grinyola i gemega sense parar, però la dona no el deixa anar fins que són lluny d’allí, no fos cas que algú s’hagi adonat de la seva fugida i els persegueixi. En Biel està indignat, s’estava divertint d’allò més en aquest indret colorit i animat, i ara el porten per un camí on no hi ha ni una ànima. Va remugant i protestant quan la Bruna li engega una altra lletania de les seves, l’empenta i li ordena que faci el favor de callar i caminar. Ara és la Jana qui protesta; no li sembla normal que tracti d’aquesta manera i amb aquesta poca consideració el noi; surt en defensa seva i ell no té altra manera d’agrair-li que estirar-li els baixos de la faldilla, penjar-se d’un d’aquests cascavells que tant li agraden i gronxar-se amb les cames enronsades. Ara és la Jana qui li clava una coça i l’engega a dida, ja n’hi ha prou de les criaturades d’aquest diminut! La Bruna esclafeix a riure d’histèria davant d’aquesta situació tan infantil, però no hi pot perdre gaire estona perquè quan gira el cap s’adona que el vailet ha contiuat caminant i enlloc de seguir camí enllà, s’ha endinsat per una mena de drecera que hi ha a mà esquerra i està a punt de perdre’l de vista! Sembla que el mercat no li ha produït cap efecte perquè continua imbuït en el seu món, ben aferrat al llibre de viatges submarins i monstres.
On deu ser? Com s’hagi perdut…
Continuarà… el setembre…

Embruix en colors [capítol 7]

[Llegeix els capítols anteriors clicant aquí, i visualitza l’àlbum aquí o bé al costat del post en les imatges que van passant]No és fàcil de moure’s per aquests carrers; tot i que el nenguia els du pels llocs menys enfangats; el problema és que ha plogut durant una setmana seguida, segons els ha explicat, i és clar, per molt que ho vulguin, és impossible de trobar un tros de terra seca per on transitar. És curiós, si bé el terra és moll i desprèn una olor intensa que barrejada amb aquesta herba i aquests cultius ara verds et penetren els narius amb una dolçor inusitada; doncs malgrat això, l’ambient és sec, asfixiant; és tanta la calor que fa, que respirar és tota una proesa, sobretot per als nostres tres protagonistes que, segons sembla, no estan gaire acostumats a aquest clima. Ni al clima ni a la pols. La Bruna s’hi adapta bé; el Biel està de mal humor perquè en ser petit de mena, té més dificultat que la resta per saltar els tolls d’aigua; però qui més enfadada està és la Jana; us l’heu d’imaginar, penseu en una princesa de conte de nens, bonica, realment preciosa i sensual, amb una llarga cabellera arrissada i vestits d’allò més principescos; ah, i encara hi ha un altre atribut de la Jana que us desvetllarem al final, però ja podem avançar que és delicat, molt delicat, d’una bellesa extraordinària, i que en aquest indret corre el risc de no acabar gaire bé… Doncs penseu en aquest ésser màgic entre pols i fang.

La situació és aquesta: el Biel rondinat, la Jana cridant i gesticulant, la Bruna intentant posar pau, i el vailet que camina com somnàmbul, aliè a les disputes dels seus nous amics. La Bruna, que no s’està per orgues, ja està fins al capdamunt dels altres dos només arribar al mercat; es gira i es veuen obligats a frenar si no volen xocar amb aquesta dona de proporcions més fortes i contundents que les seves; els deixa anar una lletania cridanera i exagerada que petrifica tothom. I el vailet, per primer cop, sembla que surt de la letàrgia en què està immers d’ençà del primer baobab.
Un cop tots més tranquils, dediquen les hores i els minuts a observar amb deteniment aquesta pel·lícula que sembla feta exprés per a ells; tot de parades colorides amb tendals de plàstic, regentades bàsicament per dones que es maneguen amb destresa entre olles, cassoles, camises, pasta de dents, peix i tot allò que us pogueu imaginar. La Jana està esgarrifada, ella mai no utilitzaria res d’això! En canvi la Bruna s’hi sent com a casa. I en Biel mira de fer les mil i una per aconseguir arrancar encara que només sigui un somriure en aquest noi, fet que encara posa de més malhumor la princesa i que li val un clatellot de la dona. Tres éssers ben estranys, obligats a conviure pel bé d’un vailet que ara s’ho mira tot amb ulls esbatanats, com de no saber ni que existeixen els mercats.
La gent del lloc observa el vailet amb deteniment; amb deteniment i amb l’objectiu tan noble de vendre-li tot el que sigui possible per tal de tenir alguna cosa per menjar aquesta nit. És per això que una dona d’edat avançada se li acosta amb llet i sacs de farina; ell no l’ha vista i l’ensurt que s’endu en trobar-se tots aquests sacs i pots quasi encastats als narius, és de campionat; amb el sobresalt, es posa nerviós, li costa respirar i es desorienta. La venedora aprofita el desconcert del vailet per començar a parlar-li ràpid i fort, l’atabala i ell només vol fugir d’allí; la Bruna s’adona que la fesomia li està canviant, se’l veu despistat, però sobretot, per primer cop, amoïnat. Un cop més, ha d’intervenir. Aparta el vailet d’una revolada, es planta davant la dona, i li canta les quaranta per tal que marxi amb la cua entre cames i deixi tranquil·la la pobra criatura. Sense que ningú ho sàpiga, utilitza alguns dels trucs que tan bé coneix, que sempre té a mà i mai li han fallat.
Però quina no és la seva sorpresa en adonar-se que la dona no li fa cas i que continua cridant i vociferant dirigint-se al vailet. No la veu? Com pot ser que no la miri si li està parlant? Com pot ser tan maleducada i poc considerada? És increíble. Sigui com sigui, ha d’aconseguir que li faci cas, que se l’escolti abans el vailet no caigui en un toll d’aigua bruta i amb pudor a peix que té darrere seu i on està a punt de posar el peu i, si no para compte, el cul i tot! Ha d’actuar ràpid, li ha de cridar l’atenció
Boum! Patacrac, pam tucccccccc cloc cloc cloc clinc paummm catoc
Ha estat fàcil, amb una simple patada en una d’aquestes esmirriades potes de fusta, tota la taula que fa de parada se’n va per terra. La dona calla de cop, es gira i mira esglaiada la catàstrofe. Tot és per terra, el tendal barrejat amb els sacs de farina, i el pitjor… la llet que ha vessat d’alguns pots i ho va inundant tot, formant una pasteta color xocolata amb llet amb la pols, que en arribar a terra es barreja amb el fang vermell i ja no saps quin color té aquesta amalgama de llet, aigua, pols i fang matisat amb el sol d’aquesta hora calorosa.

Continuarà… dilluns vinent…