En l’anterior entrada de Crítica literària us parlava de La gran fàbrica de les paraules. Avui m’agradaria escriure quatre ratlles sobre La niña silencio. Dos contes que, en el fons i en la superfície, ens diuen com en són d’importants els mots. Però també com no podríem pas viure sense la comunicació no verbal.Si a La gran fàbrica vivíem amb tendresa aquesta necessitat de paraules, a La niña silencio patim, i molt, en les poques pàgines i les comptades paraules d’aquest conte tan meravellós com fascinant. Sofrim amb la protagonista la tortura del seu silenci imposat. Un silenci de tortura i maltractament que es reflecteix en el vermell intens que predomina en el conte però també en la profunda tristesa de la nena silenci. Un silenci que, com ja ens diuen a Los cuentos de Bastian, no hauria d’existir mai per a cap criatura.
A La niña silencio gaudim d’un text curt, intens, tendrament i dolorosament preciós emmarcat en les fantasies gràfiques de Benjamin Lacombe que és, sense cap mena de dubte, un dels grans il·lustradors del moment. Us recomano, si teniu una estona per embadocar-vos davant l’ordinador, que entreu al seu web i us deixeu endur pels vídeos de youtube, per les portades dels contes, els articles del bloc… En tornarem a parlar aviat, al mots muts nats de Lacombe.
La niña silencio, un llibre per assaborir, per sentir dolorosament…
