A vegades et ve de gust agafar un llibre d’aquells que t’enganxi i te’l puguis empassar d’una glopada, sense més, sense trencaclosques complicats ni necessitat de diccionaris ni assaborir passatges i rellegir-los. Vols beure lletra a raig i prou. Això és el que m’ha passat amb La metgessa de Barcelona, del David Martí. D’ell havia llegit Les bruixes d’Arnes (confesso que m’apassiona la màgia del món bruixeril). No sabia que havia tret nou llibre. El vaig veure a La Setmana del Llibre en Català. Me’l vaig comprar. I me’l vaig beure en un tres i no res. És una gran obra? Potser no, tot i que jo no sóc ningú per a jutjar-ho.El cert és que es troben algunes crítiques demoledores per internet, però a mi em va distreure i això és el que buscava. No res més. Per tant, va acomplir a la perfecció la finalitat que perseguia en adquirir-lo i destapar-lo abans que qualsevol altre dels llibres que tinc a la pila de pendents (que ja comencen a ser molts, per cert).
Estic d’acord amb el que explica Griselda Martín en la crítica que fa del llibre a Propera parada: cultura, que et venen ganes de passejar pel Gòtic barceloní, escenari majestàtic de la novel·la, i mirar de trobar-hi els secrets amagats a les entranyes de les seves pedres seguin el fil del món fantàstic que condueix la metgessa de Barcelona per paranys inhòspits i bells, plens de por o de colors. Si bé la novel·la no sembla presentar-se com la segona part de Les bruixes d’Arnes, n’és evident la continuïtat, a través de la protagonista, i del màgic Llibre de les essències… com m’agradaria de tenir-lo a les mans algun dia! 😉
En fi, la millor manera d’endinsar-vos en la història és, evidentment, llençant-vos a la lectura. Tot i així, abans de fer-ho ja sabeu que m’agrada escriure-us algunes cites dels llibres que llegeixo, sobretot acostumo a destacar cites descriptives, que em captiven per la seva imatge plàstica, i per tant aquí us en deixo alguna:
«Aquell any l’hivern es comportava com un animal rabiós que s’entossudeix a mossegar-ho tot. Ni els més vells recordaven res de semblant.»
«Les cares de la gent han perdut alegria. Només veig fred i fam als seus ulls.», va dir-se.»
«(…) i a mesura que avançaven pels carrers de la Ribera, deixaven un rastre de llàgrimes que cristal.litzaven en entrar en contacte amb la neu i el gel del terra.»
«(…) un esgarrifós crit de desesperació es va colar a la sala i es va anar convertint en una mena d’ona gegantina que semblava que s’empassava qualsevol rastre de vida que trobava al seu pas.»
«Mireu més amunt, on les pedres i el cel es fonen en un petó.»
«La lluna i el sol es fonien en una mena de dansa sensual que deixava el món envoltat d’ombres.»
«Va aturar-se sota el llindar de la porta, va tancar els ulls i va inspirar profundament mentre s’imaginava que les lletres que contenien tots aquells volums suraven per l’aire i jugaven a formar paraules.»
La metgessa de Barcelona, de David Martí. Edicions 62, 2012.
