«No puedo evitar la tentación de tocar las plantas, de acariciar las suaves hojas verdes».

Hi ha llibres que ens entren, i no sabem per què. Uns passatges més, altres potser no tant. Però segurament aquests alts-i-baixos són més a causa del nostre estat d’ànim que no pas d’una irregularitat rítmica de l’obra. Això és el que m’ha passat amb Rosa cándida d’Audur Ava Ólafsdóttir.

D’entrada, ja m’ha atret el personatge principal, que viu les plantes com una necessitat:

«¿Cómo sería mi hogar? «Un hogar es cuestión de dos personas», diría mamá, lo único que me parece imprescindible serían las plantas, aunque me veo más en el exterior, en un jardín, que cuidando plantas de interior.»

Fins i tot, com una temptació:

«Pero primero voy a un vivero de las afueras a comprar tierra para los esquejes. No consigo resistir la tentación y compro además dos rosales más grandes».

Potser m’hi identifico perquè a mi també em passa, que vaig a comprar una planta i surto amb quatre, per bé que me les enduria totes!

Les plantes, l’actitud, les emocions, les descripcions, l’argument… tot a Rosa cándida desprèn una sensibilitat que ens embolcalla de paraules, o potser us havieu mirat mai així el fet quotidià d’estendre la roba? «de ese modo, voy colgando en la cuerda, poco a poco, mi vida privada». Una sensibilitat, però, que amaga realitats complexes, dubtes existencials i, com s’ha escrit en diversos articles i blocs, la visió d’una nova masculinitat. Us recomano de llegir aquest reportatge d’El País: «Un libro contra el hombre vikingo».

És ben cert que el nostre protagonista no en té res de víking. És un jardiner islandès que se’n va a un monestir a recuperar el Majestuós Jardí de les Roses Celestials. Emprèn, de fet, un viatge iniciàtic que acabarà sent-ho més que no s’imaginava… Comencem coneixent un jove desubicat, com la majoria, que després de la mort de sa mare, decideix allunyar-se de l’ofec que li produeixen el seu pare i germà bessó. Tot i així, mireu com el descriu, el germà, «Es una alegría real, no forzada, una bombilla de color en la puerta de la calle, y le fascina la belleza del mundo.» Al final de la novel·la, el nostre protagonista ha viscut tantes experiències que, per foça, ha crescut i madurat…

Per acabar aquest comentari tan particular, voldria posar de relleu un passatge curtet que m’ha agradat molt, per bé que m’ha sobtat: «Es curiosa esa exigencia de que el arte tenga que mostrar la realidad (…) A mi me parece que ya tenemos suficiente vida quotidiana.» Ho afirma un dels protagonistes secundaris. M’ha agradat; és per a reflexionar-hi. Però em sorprèn de trobar-la en un llibre que traspua realitat per tots els porus. És potser un element més de la contradicció humana que flota per tota la novel·la?

Rosa cándida, d’Audur Ava Ólafsdóttir, Alfaguara, 2011.