«Carmen (…) es la viva encarnación del mal, diablesa irresistible que arrebata la voluntad de sus víctimas para arrastrarlas de forma inexorable a un destino fatídico que sólo engendra tragedia. Una auténtica mujer fatal que encarna lo prohibido y el pecado y que desencadena en el sujeto de amor, don José, la pasión maléfica, los celos y la violencia.» (Alícia Mariño Espuelas al pròleg de l’edició d’Alianza Editorial, 2006)

Carmen és òpera. Carmen és novel·la. Carmen és un mite.

La femme fatale
La gitana fetillera
La passió
El mal
La llibertat
El llibertinatge?
No admet adjectius perquè els és tots

Però qui engendra Carmen? Sens dubte, ens és més coneguda l’òpera de Bizet que no pas la novel·la de Prosper Mérimée i, de fet, és més a través de la primera que no pas de la segona que s’ha expandit el mite. Ara bé, no podem pas oblidar que va ser primer la novel·la. Prosper Mérimée és, doncs, el pare de la criatura. Carmen, publicada l’any 1847, va servir d’inspiració per al llibret de l’òpera de George Bizet, del 1875.

He llegit i rellegit Carmen, un clàssic entre els clàssics; un mite que ha perdurat fins els nostres dies i que ha estat interpretat i reinterpretat diverses vegades, també al cinema. Recordem, sinó la versió de Carlos Saura (basada tant en el llibret de l’òpera com en la novel·la) o una de les darreres que se n’han fet, la de Vicente Aranda el 2003 amb Paz Vega en el paper de la bruixa fetillera Carmen (aquí us en deixo el making off). L’he llegit i l’he rellegit. I no me’n canso. Novel·la antropològica? Plena de tòpics? Novel·la passional? Avançada als seus temps? De nou, classifiqueu-la com volgueu, però llegiu-la! Llegiu-la i guadiu-la sense estereotips preconcebuts.

Llegiu la Carmen de Mérimée, una novel·leta curta, de quatre capítols -si bé ens quedem gairebé sempre només amb el tercer-, que ens relata la vida i l’existència dels gitanos del sud d’Espanya des del punt de vista d’un forani; una vida que coneixem a través de Carmen i Don José. Don José, un militar navarrès que decideix apropiar-se de l’incontrolable, és a dir de Carmen. Carmen, que per damunt de tot és mestressa de la seva vida i del seu destí i no accepta que ningú la governi. Però ell se n’enamora perdudament, i l’atracció fatal que exerceix en ell la dona, la passió desenfrenada, la necessitat de posssessió, el duran per mal borràs:

«Era una belleza extraña y salvaje, un rostro que al pronto extrañaba, pero no se podía olvidar. Sobre todo, los ojos tenían una expresión voluptuosa y feroz a la vez que no he encontrado después en ninguna mirada humana.»

Els ulls de Carmen, sempre els ulls:

«Sus ojos se inyectaban de sangre.»

Uns ulls que no li deixaran veure, fins al final, quan la tragèdia ja és comnpleta, com aquesta filla del diable:

«Mentía, señor, siempre ha mentido. No sé si esa chica ha dicho en su vida una sola verdad; pero cuando hablaba, la creía: era más fuerte que yo.»

Llegiu Carmen, una història que podríem resumir amb aquestes poques paraules de Don José:

«Señor, se convierte uno en bellaco sin darse cuenta. Una chica bonita te hace perder la cabeza, se pelea uno por ella, ocurre una desgracia, hay que vivir en la montaña, y de contrabandista acaba uno en ladrón sin pensarlo.»

Carmen, Prosper Mérimée, Alianza Editorial, 2006

Llegiu-la!!!