«El cielo había adquirido el tono de la frágil cáscara de huevo y estaba atravesado por un complicado laberinto de caminitos de vapor que parecían símbolos místicos surgidos de la nada.»

No us sembla preciosa aquesta cita? Us imagineu el cel? Místic i màgic. Dues de les característiques que trobem a Zapatos de caramelo, el segon llibre de la trilogia de Chocolat, de Joanne Harris.

Un llibre estrany, en certs moments confós, però us he de confessar que al final m’ha atrapat. No com va fer-ho Chocolat, captivadora des del principi, poètica fins a l’extrem, sinó que en aquest cas ha estat més aviat per una trama ben urdida que poc a poc m’ha endinsat en la història i m’ha dut a demanar-li més i més i més, saber què passarà, com es desenvoluparà, tot plegat.

A Zapatos de caramelo ens encarem amb un nou personatge malèfic, ben diferent del Francis Reynauld de Chocolat; un personatge que, a més, copa una gran part de la novel·la, que pren gran protagonisme i quasi us diria que, per a mi, s’erigeix en personatge principal. És potser aquest personatge qui em fa grinyolar una mica la novel·la, és confós de per se, però acaba essent massa pla pel pes que té a l’obra. Si la trobés al costat potser la reconeixeria, perquè la descripció física és segurament la més acurada, però no sé si sabria dir-vos com és, a part de malèvola per espantada. Sembla una qüestió trivial, però de fet no ho és perquè probablement ens impedeix acabar d’entrar en la història que, aquesta sí, està ben trabada i, com deia, ens atrapa.

Una història que se’ns explica des de diferents punts de vista, fent servir la primera persona de cada una de les protagonistes. Un enfocament arriscat, però en el qual crec que reeixeix. La història de la Vianne Rocher, ara convertida en Yanne Charboneau i amb la pretensió de ser una persona grisa, com la majoria… Ho aconseguirà?

No hi ha millor manera de saber-ho  que llegir-lo. I després ja em deixeu algun comentari!

Zapatos de caramelo, Joanne Harris, Grijabo, 2007