Abelló / Raspall, plaer poètic

09Plaer de viure, d’estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.

Tarda d’un gris lluminós
ara que el dia s’allarga
I ser feliç com Epicur

amb el poc que vull
al meu abast.
I, en no esperar

ja res d’un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.

(Montserrat Abelló, Memòria de tu i de mi, Ed. Denes, 2006)

“Això és el meu estat d’ànim d’ara i ara quan me’n vaig a dormir, no tinc por de morir”

Ho diu Montserrat Abelló en una conversa amb Joana Raspall presentada el passat divendres 21 de març del 2014 en l’acte central que la Institució de les Lletres Catalanes feia en motiu del Dia Mundial de la Poesia. Hem d’agrair-li a la Laura Borràs, directora de la Institució, que comparteixi aquest fragment d’una conversa més llarga amb nosaltres.

Almenys jo li he d’agrair perquè és pública i coneguda de les persones que em són properes la meva admiració per la Montserrat Abelló des de fa ja una pila d’anys (la fotografia de dalt és d’un recital que vaig compartir amb ella a l’Ateneu de 9 Barris). Ja en el meu primer llibre, l’illa de la flor (2004), començava amb una sentència seva, i amb un poema meu “a semblança” o inspirat en un de la Montserrat. El meu:

Nua

DONA

Plantaré el cos
en un racó de mi
sentiré la nit
a flor de pell
m’endinsaré en el joc
solitari d’aprendre
de mi
el que em manca
per viure

Plantaré el cos
arran de vida
i jugaré
a no estavellar-ne
la resta

.

El de la Montserrat que tenia en ment -conscientment o inconscientment- quan el vaig escriure (del llibre L’arrel de l’aigua, 1995):

Plantaré el cos
en una cala obscura.

D’antuvi sé
que tot serà debades.
I que la fredor de la mar
no aplacarà l’angoixa
que m’atenalla cor endins.

En la nit udolaré
els meus silencis,
indiferent als embats
de les onades.

Sentiré el gust de la sal,
i compartiré
aquest  més    gran silenci.

Hem de reivindicar alt i clar la Montserrat Abelló, però també la Joana Raspall, o la Felícia Fuster, per a mencionar només algunes de les grans poetes que la història algun dia haurà de posar en el lloc que els correspon.

La conversa

Escrivia que hem d’agrair-li a la Laura, penso, que comparteixi amb nosaltres aquest fragment de conversa perquè és una veritable perla. Dues dones passades la norantena enraonant de poesia, però també de la vida en un diàleg ple de complicitats, somriures i picades d’ullet. Us recomano de veure-la (només dura 15 minuts), hi trobareu diàlegs tan fantàstics referits a la poesia com aquest:

ILC“Abelló: Quan vas començar a escriure poesia?
Raspall: Quan vaig començar? Molt petita, 12 o 14 anys. Tot lo que jo escrivia, me resultava molt estrany.
Abelló:”I aleshores, feies mètrica i rima?
Raspall: En aquell temps buscava la consonant, per a fer poesia. I després ja l’he deixat, faig poesia per rima.
Abelló: Per la rima de la paraula? És com jo ho he fet sempre, perquè jo vaig començar a fer poesia aviat, però no tan aviat com tu, però no m’agradava perquè feia mètrica i rima i no em sonava. I fins que no vaig decidir escriure tal com a mi em rajava, no em va agradar. I per això vaig trigar molt, a publicar, perquè no vaig publicar el primer llibre fins que tenia gairebé 40 anys. I després he seguit fent així i ja és una cosa que més o menys ja està de moda ara.”

Si bé, en aquesta conversa, hi destilen també les seves opinions sobre altres temes, com els estats d’ànim, o com la vida i la mort, “expliqueu-me lo que fa bé (una persona), i llavors pensaré que encara som vius, perquè el mal no és viu, el mal és mort; des de que existeix el mal, és mort, en canvi des de que existeix el bé, és viu el viu, almenys jo m’ho prenc així”, diu Joana Raspall, i Abelló rebla el clau; “Jo sempre penso, també, que morir és lo més natural, lo que és estrany és viure”. Afirmacions de dues dones passada la norantena.

També hi surt la necessitat de veritat en la poesia: “Si un diu allò que vol dir, ja està tranquil, perquè es descarrega d’una força, però si no pots arribar a dir allò que vols, no estàs content mai; i jo a vegades no he arribat a dir allò que jo volia, i en algun poema sí que ho he dit, i aquell poema sí que me l’estimo, perquè he dit allò que jo pensava.”, afirma Joana Raspall, qui ens presenta el poema “Caldria”: “És l’últim amb el que jo em despedeixo de la gent; l’he escrit quan ja m’he despedit de la gent, en faig un altre de curtet”:

.          Caldria saber dir en un sol gemec
tot l’horror de les coses
i respirar després el darrer glop
d’un aire net.
Aleshores
em podria morir serenament
.            de cara a l ‘ample desert desconegut
… i algun ocell, passant,
qui sap si, encara, cantaria…

(Joana Raspall, Jardí Vivent, Edicions El Cep i la Nansa, 2010)

Montserrat Abelló i Joana Raspall. Sens dubte, dues grans dames de la poesia que tothom hauria de llegir. I que haurien de ser -desconec si ho són- autores de lectura obligatòria a l’ensenyança.

articles

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Time limit exceeded. Please complete the captcha once again.