París era una fiesta

Louvre

“Una chica entró en el café y se sentó sola a una mesa junto a la ventana. Era muy linda, de cara fresca como una moneda recién acuñada si vamos a suponer que se acuñan monedas en carne suave de cutis fresco de lluvia, y el pelo era negro como ala de cuervo y le daba en la mejilla un limpio corte en diagonal.”

Anar a París i llegir Hemingway. Anar a París buscant la pau per escriure i llegir Hemingway. Recórrer el París de Hemingway, però també el d’Amélie. Buscar la part més creativa i inspiradora de la ciutat. Buscar la pau de la ciutat i pensar en Hemingway; o en Amélie. Difícil repte. Gairebé impossible. Llegiu, sinó, el primer llibre pòstum de Hemingway que es va publicar, París era una fiesta. Les seves memòries d’un viatge literari per París; literari i festiu! Pau a París pensant en Hemingway? Més aviat pot provocar alguna frustració 😉

NotreDame2Hemingway, com tot el cercle d’autors -bàsicament nordamericans- que van anar a parar al París dels anys vint, vivia als bars, escrivia l’alcohol… No hi busquem calma, doncs, al París d’aquests escriptors, no hi busquem placidesa a París era una fiesta, sinó l’ebullició de la ciutat.

“El cuento se estaba escribiendo solo y trabajo me daba seguirle el paso.”

A mig camí entre la ficció i la realitat, París era una fiesta és una autobiografia novelada que ens enganxa des del principi pel magnetisme dels personatges. Una Generació Perduda. Perduts Hemingway, Ezra Pound, Scott Fitzgerald…? Així és com els veia Gertrude Stein, la ‘padrina’ del grup.

Vaig començar a llegir el llibre perquè feia el meu primer viatge a París. Al mateix temps vaig reveure Midnight in Paris, del Woody Allen. Què tenen a veure, us preguntareu… Mmmm, llegiu el llibre, mireu la pel·lícula, i m’ho dieu… 😉

Irremeiablement, llegint París era una fiesta, l’atmosfera d’aquells anys ens atrapa, i hem d’anar a la Shakespeare & Co tot i saber que no és la mateixa llibreria on els anys vint Hemingway anava a buscar els llibres, hem de passejar per Saint Germain des Près i passar pel Café Les Deux Margots, per la Brasserie Lipp…

Shakespeare&CoProbablement no m’havia trobat mai que una novel·la hagués deixat un rastre tan presencial en una ciutat. Em va encuriosir, hi vaig passejar, i arribo a la conclusió que segurament Hemingway no hauria estat Hemingway sense París i que no veuríem París amb els mateixos ulls sense Hemingway i la Generació Perduda que a la dècada de 1920 li van donar una aurèola bohèmia que encara perdura. Evidentment no van ser els únics, i n’hi haurà molts més darrere nostre, segur, però la història ens du a aquest trosset de temps i de lloc un cop i un altre.

candaus“Eres mía y todo París es mío y yo soy de este cuaderno y de este lápiz. Luego otra vez a escribir, y me metí tan adentro en el cuento que allí me perdí. Ya lo escribía yo y no se escribía solo…
Pero a veces, cuando empezaba un cuento y no había modo de que arrancara, me sentaba ante la chimenea y apretaba una monda de mandarina y caían gotas en la llama y yo observaba el chisporroteo azulado.”

Sí, també hi ha molt del procés d’escriptura i creació de l’autor, en aquesta novel·la; reflexions interessants que ens interroguen sobre el nostre propi procés.

París, escriptura, creació, bohèmia… he de reconèixer que em fascina. Per això no puc fer més que recomanar-vos que llegiu aquest clàssic si no ho heu fet encara. I si ho heu fet, que em deixeu algun comentari sobre la vostra experiència!

SacreCoeur“Era un cuento muy sencillo tiulado “Out of season”, en el cual omití el verdadero final, que era que el viejo protagonista se ahorcaba. Lo omití basándome en mi recién estrenada teoría de que uno puede omitir cualquier parte de un relato a condición de saber muy bien lo que uno omite, y de que la parte omitida comunica más fuerza al relato, y le da al lector la sensación de que hay más de lo que se ha dicho.
Bueno, pensé, así me salen los cuentos ahora, que nadie los entiende. Si hay algo seguro, es esto. El hecho cierto es que no hay ninguna demanda por mis cuentos. Pero un día llegaran a entenderlos, como pasa siempre con la pintura. Sólo hace falta tiempo, y sólo hace falta confianza.”

I de raó no n’hi faltava!

Ernest Hemingway, París era una fiesta, Seix Barral, 2003.

criticaliteraria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Time limit exceeded. Please complete the captcha once again.