«Alça la mà a tall de salutació i continua el seu camí. La pluja està per caure. Em quedo mirant com l’home es torna a dissoldre a l’interior de la boira. Nosaltres, els gossos, percebem les emanacions de colors que els cossos vius produeixen quan són víctimes d’una emoció forta. Sovint, els humans desprenen halos del verd de la por o del groc de la pena i alguna vegada també de tons menys corrents: el safrà de la felicitat o el turquesa dels èxtasis. Aquest, cansat, rebentat, engolit per l’opacitat opalina del camí, exhala, des del centre de l’esquena, un negre d’atzabeja, el color de la deriva i dels nàufrags, patrimoni de les natures incapaces de desfer-se de la seva memòria i del seu passat.»
Hi ha llibres que s’han escrit per no passar desapercebuts, i que et marquen. Aquest n’és un. Mouawad ja m’havia sorprès a les obres de teatre Incendis i Cels, però allí la direcció, interpretació i posada en escena contribuïen a deixar-me petrificada a la cadira del teatre, o això pensava jo. A Ànima ens enfrontem al text despullat. Hi ha el text. Hi som nosaltres. El text despullat. Que ens despulla. A cada capítol, a cada escena, i ens atrapa més i més en la brutalitat de la història.
«Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa».
Brutalitat sí, perquè Ànima és brutal. En tots els sentits. La novel·la. L’escriptura. La trama. Algunes escenes… M’ha fascinat i atrapat com feia temps que no em passava, aquesta novel·la plena de malsons. Començant per les veus narratives, ben atípiques, continuant per l’evolució del personatge principal i seguint per uns secundaris que hi tenen un pes d’allò més rellevant. No sabria dir-vos què m’ha fascinat més i em costa relatar-vos de quin tipus de novel·la us parlo perquè n’és moltes al mateix temps, defuig tòpics i classificacions; això sí, no és apte per a peraones cardíaques ni amants de la puresa.
«Una voràgine fabulosa que hibrida la poesia èpica, el ritual atàvic, l’aventura itinerant, el thriller d’acció, l’odissea trastornada, la faula màgica, el panteisme místic, el crit de ràbia, la salmòdia embogida, el deliri taquicàrdic i l’epopeia animista», diu Pere Antoni Pons al Diari Ara. Aquest breu comentari, que llegim a la faixa del llibre, ens dóna una idea de la complexitat d’Ànima, una novel·la de l’escriptor d’origen libanès Wadji Mouawad traduïda fantàsticament per Anna Casassas.
«[…] era evident que ja era morta, amb les mans aferrant la fulla, ram de flors sobre el ventre obert.»
Pel que fa a mi, us reconec que he tardat setmanes a poder escriure aquestes ratlles. I que després d’aquesta lectura estremidora i fascinant que fins i tot em va provocar malsons una nit, m’ha costat molt entrar en un altre llibre. Tal és l’empremta d’Ànima…
«Després de cada crit hi ha d’haver un silenci perquè se’n senti l’eco. Qui no para de cridar el seu dolor no en podrà veure mai la cara, igual que qui s’obstina a silenciar-lo. És la lliçó dels ratpenats: per veure la cara d’allò que et fa patir, has d’agafar el dolor i fer-ne un collaret que enfili grans de silenci al costat dels grans dels teus crits».
La novel·la és plena d’imatges fascinants:
«Al cel hi havia foc. Panys sencers de vermells, de roses i de taronges fulguraven com brases en la claror de les acaballes del dia i es difractaven en la proximitat dels cims nevats. Impregnaven l’aire, setinaven les cares i envermellonaven el llac, la seva llosa d’aigua adormida. He corregut i m’hi he tirat. M’he deixat caure avall cap als abismes dels colors.»
«Han saquejat les tenebres i han tallat la nit a ganivetades amb els seus llums. Han enfonsat els peus a la terra amarada de pluja i neu fosa: homes, gossos i màquines, sortits del no-res per desplaçar les ombres dels arbres i estellar el silenci.»
de subtilitats estremidores:
«No la cridava, ni gemegava, amb prou feines ho sospirava, com un reflex de la vida de cada dia […] Léonie, m’agrada tant dir el teu nom, Léonie, i els llavis amb cada moviment fan néixer libèl·lules.»
«[…] amb els somnis llençats al bassal negre dels insomnis…»
de reflexions tallants:
«He vist germinar el seu pànic».
«Aquest home, si hagués pogut triar, hauria preferit lliurar el seu seny a la follia en comptes d’haver de ser mesurat en el seu dolor.»
«A les valls fondes del seu rostre, una ombra sagnava com un sisme submarí que esqueixava encara més el seu esguard turmentat.»
«Prefereixo ser Judes i tenir alguna cosa a trair, que debatre’m en el fang llefiscós de la tristor de les vostres vides ben fetes». Era un poeta. Ho volia tot, tot de seguida».
i de dolor, molt de dolor:
«Hi ha silencis pesants i silencis buits. El seu estava ple del que pensava».
«Si la vida és un continu crit de dolor, com podem sentir-ne l’eco per ecografiar la cara del que ens fa patir?»
Una novel·la que, com les obres teatrals de Mouawad, beu d’una vida d’exili i guerra: “Este es el laboratorio en el que me ha metido la vida, el del exilio, la guerra, las lenguas que no son tuyas. El exilio ha sido un lugar de un sufrimiento atroz, pero también paradójico. Me rompió en dos y, a la vez, me salvó la vida”, relata con temblor en la mirada.» ho explica en una fantàstica entrevista a El País.
«Li brollava groc de les parpelles mig closes. He bordat. Ha somrigut. Aleshores he sabut que aquest home, fa temps, i d’una manera que només sap ell, havia lligat el seu destí al de les bèsties.»
I si en voleu saber més, tan sols cal que entreu al web de Periscopi.
Ànima, Wadji Mouawad, Edicions del Periscopi, 2014.
