Quan les venes esclaten, el cor glateix i el cervell es dispara. Quan dins nostre un garbuix de sentiments i idees lluita per sortir. Quan perdem la por i ens obrim al món. Quan no hi ha demà snese disparar el que duem a dintre… comença l’acte creatiu. Ens deixem fluir i viuen els poemes. Ens alliberem del dolor i la tendresa en compartir-les amb el full en blanc.

Quan les venes esclaten, els poemes agafen forma i cos, són matèria feta de l’aire que respirem. Comença el camí tortuós de saber què volem dir. El poema ens revelarà el nostre interior. El poema:  el nostre món entre els marges del full en blanc; el nostre món: lletres negres que taquen la virginitat papírica.

Quan les venes han esclatat i són ben buides, s’imposa el repòs i la recuperació. També el poema necessita descansar per créixer. Sols amb el temps podrem entendre i reviure el que hem plasmat al paper. El poema prendrà volada, serà dit i llegit… i deixarà de ser nostre; aleshores perdrem tota exclusivitat de sentir, de veure i creure.

Presentació al cd del meu primer llibre, L’illa de la flor, 2004.