Quantes vegades no m’ho he sentit dir! Al principi em feia ràbia, cada cop que m’ho retreien, perquè era dit com un retret. A un home li comenten que és molt masculí el que escriu? No, oi? Se sobreentén. Doncs perquè a les dones sí que ens ho diuen, pensava. Que és que jo, essent dona, he d’escriure com un home? I el que em semblava més gros era que el comentari molts cops em venia d’altres dones. Amb el pas del temps, i dels anys, ja no em fa ràbia, quan m’ho diuen; ben al contrari, me’n sento molt i molt orgullosa. Perquè vol dir que ens fem sentir. I ja era hora. Vol dir que la nostra veu és diferent, la veu particular de tantes i tantes dones silenciades al llarg dels segles. Vol dir que comencem a escriure la història des de la nostra perspectiva, ens comencem a escriure, ens expressem des de la nostra veu pròpia i particular, i deixem petja i constància. I ja era hora.

Hi he pensat aquests dies, en aquesta anècdota recurrent, arran del Dia de les escriptores que es va celebrar dilluns passat. Sí, encara hem de celebrar el Dia de les escriptores, perquè encara no ocupem el lloc que ens pertoca en la història, encara no caminem en peu d’igualtat. Penseu, sinó, dels darrers cinc llibres que heu llegit, quants eren escrits per dones. I és ben necessari que ens escrivim i reivindiquem, que la nostra veu ferma i dolça arribi als i les més joves. Sí, perquè també a través de l’escriptura i la cultura contribuirem a canviar la societat patriarcal que ens embolcalla, una societat tintada d’assassinades per violència de gènere, abusos sexuals i desigualtats salarials que encara no tothom considera injustes.

Quan a l’escola i els instituts els noms de dona tinguin el pes que es mereixen, la canalla veurà el món amb altres ulls, n’estic convençuda.

Article publicat a Club Còrtum el 17 d’octubre de 2018