No és fàcil. Però amb paciència i tossuderia s’aconsegueix. El què? Publicar la pròpia obra, deixant-hi la pell però sense escurar del tot la butxaca. Paciència perquè no és qüestió de dies sinó de mesos i anys. I tossuderia per no perdre l’esperança.

Ja fa més de tres anys que vam iniciar un projecte que cada cop era més ambiciós: unir poesia i pintura en un sol llibre… i després hi vam afegir la multimèdia com a nou component creatiu. Fa més d’un any, la feina estava feta, o això crèiem… tan sols calia trobar una editorial… I per sorpresa nostra, aquesta fase va ser molt més complicada i desesperant que la primera.

Què he de fer amb la meva obra? La puc dur a una editorial sense més?

En primer lloc, el jove creador/la jove creadora es troba davant la més absoluta ignorància del que ha de fer amb la seva obra –la ignorància dels principiants-… Cal registrar-la? On? Per a què? Es pot dur a una editorial sense més? Quant temps és prudent esperar per trucar a una editorial un cop has deixat l’original? És millor autoeditar o buscar una editorial? Preguntes i més preguntes difícils de respondre.

Internet, la Xarxa de les xarxes, és un bon punt per on començar a buscar i informar-se. I bé, una hi descobreix que un primer pas és anar al Registre de la Propietat Intel·lectual (https://cultura.gencat.cat/ca/departament/estructura_i_adreces/organismes/rpi/ ); no és obligatori però sí recomanable per poder demostrar que s’és propietàri/a de l’obra en qüestió, i el cost és mínim. Registrar una obra escrita o pictòrica és fàcil… el problema vé amb la multimèdia, en la qual juguen tants components que el registre es fa gairebé impossible.

El mercat està tan malament… es publica tant… que si no ets conegut, doncs no tens massa res a fer

Un cop registrat, busques adreces i telèfons d’editorials i hi envies els originals o truques per intentar quedar… Sempre és millor aquesta segona opció: et permet explicar el projecte i, sobretot, d’aquesta manera et tanquen la porta en directe i al moment i t’estalvies l’agonia de mesos sense resposta… Això sí, tothom valora molt l’obra, però és clar… el mercat està tan malament… es publica tant… que si no ets conegut, doncs no tens massa res a fer.

En un moment de debilitat et planteges l’autoedició… bonica paraula… però el tema encara es complica més: cal registrar el llibre per tenir ISBN, s’ha d’aconseguir una distribuïdora –tasca més complicada que trobar editorial-, en definitiva… la feina administrativa-rutinària d’una editorial te l’has de fer tu sense saber ni per on començar!

Quan per fi trobes alguna editorial interessada en el projecte, arriba la negociació… però què negocies si no saps ni com és un contracte editorial? Doncs per sort al web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (http://www.escriptors.cat) n’hi ha un model comentat… primer pas solventat! A partir d’aquí, només et calen quatre nocions de dret, quatre més de negociació… i alguns calerons perquè si no és que has guanyat un concurs, de ben segur que et tocarà finançar almenys una part de l’edició… ergo, o tens els diners, o se’t presenta una altra feina: buscar un patocini… I quan ho aconsegueixes tot… a tirar endavant el producte… Ja només queda controlar el procés de producció, quadrar terminis i preparar un mínim de difusió del llibre… un altre impossible en el maremàgnum comunicatiu…

Explicat així sembla una frivolitat, però el cert és que no ho tenim gens fàcil els nous creadors per donar a conèixer la nostra obra amb un mínim de garanties, i menys quan el projecte se surt dels estàndards establerts. És fàcil desesperar-se i engegar-ho tot per l’aigüera…

Article publicat a Papers de joventut, número 53 (juliol-agost-setembre de 2004)