«Desconcertant, intrigant, triomfant i tràgica. És una novel·la magistral que talla la respiració. No em cansaré de recomanar-la». The Guardian

Jo tampoc!

«És admirable com aquesta novel·la pot descobrir la bondat que s’amaga en un món cruel». Booklist.

Totalment d’acord!

Enmig de la crueltat hitleriana, en una Alemanya nazi despietada, Markus Zusak fa aflorar tendresa i bondat, increíblement, des de la veu d’una narradora molt especial, la mort. Una mort capaç de descripcions admirables, belles i plenes de colors; ja ens ho diu només començar:

«Primer els colors.
Després els humans.
Així és com normalment veig les coses.
O almenys ho intento.»

I quan es presenta, se’ns confessa:

«La pregunta és: quin color tindrà tot plegat en el moment que et vingui a buscar? Què estarà dient el cel?
Personalment, m’agrada el cel de color xocolata. Xocolata negra. La gent diu que m’escau. De tota manera, intento que m’agradin tots els colors que veig. L’espectre complet. Un bilió de sabors, si fa no fa, on no n’hi ha dos d’iguals i un cel per anar
llepant lentament. Això em calma l’estrès. M’ajuda a relaxar-me.

UNA PETITA TEORIA
La gent només observa els colors al principi i al final del dia, però jo tinc bastant clar que un dia es va fonent i confonent a través d’infinitat de matisos i tonalitats. Una sola hora pot constar de milers de colors diferents. Grocs cerosos, blaus esquitxats de núvols. Foscors tenebroses. En la meva línia de treball dono molta
imoportància al fet de saber-los percebre»

I ens ho demostra: acabem el llibre havent viscut totes les tonalitats de l’espectre!
Vet aquí, doncs, que la mort ens guia per la història tan destrament que oblidem en realitat qui és i patim i gaudim amb ella de la bellesa i la crueltat d’aquest món. O no em direu que, amb una descripció com aquesta, no tindrieu la temptació, amb ella, de treure la llengua, tot i saber que probablement us la rostireu?:

«Durant hores el cel va continuar d’un vermell devastador cuinat a casa. La petita ciutat alemanya havia quedat esqueixada en dos un cop més. Queien flocs de neu de cendra d’una manera tan encisadora que tenies temptacions de treure la llengua per atrapar-los i tastar-los. Només que t’haurien socarrat els llavis. T’haurien cuit la boca»

És aquesta poètica narradora qui, admirada per la petita lladre de llibres de 9 anys que no sap llegir, ens du de la mà per a explicar-nos la història dels petits herois d’aquella època: aquells alemanys que no es van voler doblegar als preceptes hitlerians i van amagar jueus a casa seva.

«Hi ha una pila d’històries (només un grapat, com ja t’he insinuat abans) que em distreuen de la feina, igual com els colors. Les recullo dels llocs més infortunats i més inversemblants, i m’asseguro de tenir-les presents mentre em dedico a la meva feina. La lladre de llibres és una d’aquestes històries», ens diu la Mort.

En aquest context, una nena -jueva- és acollida per uns pares alemanys. Allà aprendrà la força de les paraules: seran les paraules que faran més lleugera la vida d’en Max, el jueu que amaguen al soterrani de casa; però també seran les paraules, les que calmaran els ànims en aquell refugi en el qual han d’amagar-se quan cauen les bombes. La Liesel, convertida ja en l’agitadora de paraules, llegirà per a petits i grans. I aconseguirà distreure’ls, encara que sigui una mica, de les cabòries de la guerra:

«El bombardeig de Munic, 9 i 10 de març
Va ser una llarga nit de bombes i lectura.La lladre de llibres tenia la boca seca, però va llegir cinquanta-quatre planes.»

Liesel Meminger prefereix robar llibres a pomes. Són el seu aliment més preuat. De fet, cap al final de la novel·la, ens diu:

«He odiat les paraules i les he estimades, i espero haver-ne fet un bon ús».

De ben segur que sí, perquè si una conclusió en podem extreure, n’estic segura, és que la màgia de la paraula sobreviu a les bombes.

Només em resta que recomanar-vos la lectura: Markus Zusak, La lladre de llibres, La campana, 2009. Esperar que us agradi tant com a mi, i dir-vos que si voleu deixar la vostra opinió sobre el llibre, hi sereu benvinguts i benvingudes, en aquest blog.

«Primer, no toquis les agulles del teu cor. Segon, domina la ira. Tercer, i el més important, no t’enamoris mai, mai. Si no compleixes aquestes normes, la gran agulla del rellotge del teu cor et traspassarà la pell, se’t trencaran els ossos i la mecànica del cor s’espatllarà de nou.»

Qui no hagi violat algun d’aquests tres preceptes, sinó tots, que llenci la primera pedra. Jack, el petit protagonista de La mecànica del cor, no pot llençar-la perquè se’ls ha saltats tots!

Encisador i cruel com la vida mateixa, aquest conte per a nens i nenes grans no pot fer més que captivar-nos. La mecànica del cor és complexa en tota la seva estranya bellesa, i en Jack ens ho mostra en el seu deambular per la vida, marcat pel sentir del seu cor. I és que tot i néixer segurament el dia més fred de la història, això no li impedeix dur una vida acalorada de passions.

És tot un plaer deixar-se dur el cor d’adult per la història del petit Jack i el seu cor de cu-cut, deixar-se explicar un conte fantàstic i real. O no. Per què, oblidem els contes quan ens fem adults? o ens fem adults quan oblidem els contes?
Això sí, per a mi té una petita mancança: l’obra es vol tenyir de regust flamenc però al meu parer es queda a mig camí. Probablement Malzieu no té la destresa de Merimée a Carmen, però no hi ha dubte que la vida d’en Jack és la història d’una passió tenyida de drama…
La mecànica del cor ha estat best seller a França, i és la primera obra de Mathias Malzieu que es tradueix a la nostra llengua. Una novel·la amb banda sonora de Dyonisos, grup de pop d’èxit del qual Malzieu n’és el cantant. Estranya combinació, la música i el llibre… no us en dono més pistes, si voleu experimentar-ho, proveu a llegir el llibre amb la banda sonora de fons o no… i ja em direu.

Encetem dècada amb un llibre que genera controvèrsia, misteri i erotisme…

«Els Quaderns d’en Marc, un dels llibres més polèmics i populars de la història recent de la literatura catalana, és encara avui un misteri: ningú sap quan, ni com, ni qui el va escriure. Males llengües el van atribuir a Manuel de Pedrolo, però aquest ho va desmentir sempre, i de moment no se sap res més. Aquesta novel·la eròtica, desenfadada, divertida i picant, explica, amb detall, les aventures d’en Marc, un personatge que es dedica en exclusiva a una activitat frenètica: el descobriment dels cossos de les dones més atractives i descarades de Catalunya. En aquesta història sorprenentment vibrant i ben escrita, on no manca la tendresa, hi caben totes les fantasies eròtiques imaginables, i el sexe, lluny de ser un tabú o una repressió, és una festa contínua i inacabable. Qui vulgui un llibre ben escrit, aquí el té. I qui vulgui altres coses…»

És el text de la contraportada d’Els Quaderns d’en Marc, d’autor an
ònim i en aquest cas publicat el març del 2001 per La Magrana. El primer cop que va veure la llum, però, va ser l’any 1986 gràcies a l’editorial El Llamp.

Potser no és Manuel de Pedrolo l’autor d’aquesta extensa novel·la eròtica -més de 600 pàgines-, però no hi ha dubte que la bellesa d’alguns passatges, la descripció que ens dóna a conèixer, ens apropa i ens enganxa als personatges i les seves històries, no poden haver sortit d’unes mans maldestres ni inexpertes… en l’art de l’escriptura. Pedrolo? Fuster? Pere Quart? Estellés? Potser algun dia es desvetllarà el secret; ara només podem especular qui és aquest autor a qui de tant en tant se li escapen mots com «prompte», «agarrat»… Un autor que segons sembla és conegut, a jutjar pel que ens explica a la introducció, quan situa l’acció l’any 1968 i ens diu que una persona li confia els quaderns per si pot utilitzar les seves relacions editorials per a publicar-los; i d’ell mateix ens diu que ha «demostrat, amb els meus escrits, que dins del que permetia la situació, i amb això al·ludia sobretot la censura, no em deixava impressionar per cap tabú».

Una dada més: recordeu aquell «Catalunya serà cristiana o no serà»? atribuït al bisbe Torres i Bages? Posteriorment se n’han fet diverses interpretacions, segurament una de les més populars va ser la de Fuster: «el País Valencià serà d’esquerres o no serà». I el nostre llibre comença així: «Catalunya serà eròtica o no serà!» Per bé que no té perquè ser un indici de res, aquesta coincidència… Quanta gent no ha utlitzat la famosa frase segons la seva conveniència!

Afegim més llenya al foc, o menys, Enric Borràs, editor d’El Llamp -qui va publicar la primera edició del llibre i qui, doncs, va rebre els quaderns anònims- afirma en aquest article ( http://www.vilaweb.cat/mailobert/1357545/article.html ) que està convençut que l’autor és Pedrolo, per bé que l’escriptor sempre ho va negar…

I per a continuar servint la polèmica, avui buscava informació possible sobre el llibre a internet, i en un blog ( http://karkinyoli.bloc.cat/post/7123/217062 )s’hi plantejava un altre dubte: l’ha escrit un home? o una dona? Jo, com la karkinyoli, no ho tinc clar. El protagonista és un home, sí, però perquè l’ha d’haver escrit un home? Segur que és tan evident?

Ah, i subscric que per bé que pertot es planteja com una de les obres més polèmiques de la literatura catalana… voleu dir que és gaire coneguda?

És evident, doncs, que Els Quaderns d’en Marc, a part d’una gran novel·la que enganxa, plena de sensualitat i ben escrita, té el gust afegit d’obsedir-nos -en el bon sentit de la paraula- per a descobrir qui ha estat l’amo -o l’ama- de la ploma que ha estampat les paraules en boca del Marc.

El misteri està servit! Per fi una mica de dubte en la literatura d’aquest país…

PD: Em resta llegir Obres púbiques, del Pedrolo, per a poder comparar…

Bon any!!!