París era una fiesta

Louvre

“Una chica entró en el café y se sentó sola a una mesa junto a la ventana. Era muy linda, de cara fresca como una moneda recién acuñada si vamos a suponer que se acuñan monedas en carne suave de cutis fresco de lluvia, y el pelo era negro como ala de cuervo y le daba en la mejilla un limpio corte en diagonal.”

Anar a París i llegir Hemingway. Anar a París buscant la pau per escriure i llegir Hemingway. Recórrer el París de Hemingway, però també el d’Amélie. Buscar la part més creativa i inspiradora de la ciutat. Buscar la pau de la ciutat i pensar en Hemingway; o en Amélie. Difícil repte. Gairebé impossible. Llegiu, sinó, el primer llibre pòstum de Hemingway que es va publicar, París era una fiesta. Les seves memòries d’un viatge literari per París; literari i festiu! Pau a París pensant en Hemingway? Més aviat pot provocar alguna frustració 😉

NotreDame2Hemingway, com tot el cercle d’autors -bàsicament nordamericans- que van anar a parar al París dels anys vint, vivia als bars, escrivia l’alcohol… No hi busquem calma, doncs, al París d’aquests escriptors, no hi busquem placidesa a París era una fiesta, sinó l’ebullició de la ciutat.

“El cuento se estaba escribiendo solo y trabajo me daba seguirle el paso.”

A mig camí entre la ficció i la realitat, París era una fiesta és una autobiografia novelada que ens enganxa des del principi pel magnetisme dels personatges. Una Generació Perduda. Perduts Hemingway, Ezra Pound, Scott Fitzgerald…? Així és com els veia Gertrude Stein, la ‘padrina’ del grup.

Vaig començar a llegir el llibre perquè feia el meu primer viatge a París. Al mateix temps vaig reveure Midnight in Paris, del Woody Allen. Què tenen a veure, us preguntareu… Mmmm, llegiu el llibre, mireu la pel·lícula, i m’ho dieu… 😉

Irremeiablement, llegint París era una fiesta, l’atmosfera d’aquells anys ens atrapa, i hem d’anar a la Shakespeare & Co tot i saber que no és la mateixa llibreria on els anys vint Hemingway anava a buscar els llibres, hem de passejar per Saint Germain des Près i passar pel Café Les Deux Margots, per la Brasserie Lipp…

Shakespeare&CoProbablement no m’havia trobat mai que una novel·la hagués deixat un rastre tan presencial en una ciutat. Em va encuriosir, hi vaig passejar, i arribo a la conclusió que segurament Hemingway no hauria estat Hemingway sense París i que no veuríem París amb els mateixos ulls sense Hemingway i la Generació Perduda que a la dècada de 1920 li van donar una aurèola bohèmia que encara perdura. Evidentment no van ser els únics, i n’hi haurà molts més darrere nostre, segur, però la història ens du a aquest trosset de temps i de lloc un cop i un altre.

candaus“Eres mía y todo París es mío y yo soy de este cuaderno y de este lápiz. Luego otra vez a escribir, y me metí tan adentro en el cuento que allí me perdí. Ya lo escribía yo y no se escribía solo…
Pero a veces, cuando empezaba un cuento y no había modo de que arrancara, me sentaba ante la chimenea y apretaba una monda de mandarina y caían gotas en la llama y yo observaba el chisporroteo azulado.”

Sí, també hi ha molt del procés d’escriptura i creació de l’autor, en aquesta novel·la; reflexions interessants que ens interroguen sobre el nostre propi procés.

París, escriptura, creació, bohèmia… he de reconèixer que em fascina. Per això no puc fer més que recomanar-vos que llegiu aquest clàssic si no ho heu fet encara. I si ho heu fet, que em deixeu algun comentari sobre la vostra experiència!

SacreCoeur“Era un cuento muy sencillo tiulado “Out of season”, en el cual omití el verdadero final, que era que el viejo protagonista se ahorcaba. Lo omití basándome en mi recién estrenada teoría de que uno puede omitir cualquier parte de un relato a condición de saber muy bien lo que uno omite, y de que la parte omitida comunica más fuerza al relato, y le da al lector la sensación de que hay más de lo que se ha dicho.
Bueno, pensé, así me salen los cuentos ahora, que nadie los entiende. Si hay algo seguro, es esto. El hecho cierto es que no hay ninguna demanda por mis cuentos. Pero un día llegaran a entenderlos, como pasa siempre con la pintura. Sólo hace falta tiempo, y sólo hace falta confianza.”

I de raó no n’hi faltava!

Ernest Hemingway, París era una fiesta, Seix Barral, 2003.

criticaliteraria

En el país de la nube blanca

en-el-pais-de-la-nube-blanca«Una capa blanca de algodón extendida a lo largo ocultaba la vista de la tierra. Si los marineros no hubieran asegurado a los viajeros que la isla del Sur se ocultaba ahí detrás, el fenómeno de la nube no habría despertado especial atención.
Sólo cuando se acercaron a la costa, se fueron dibujando las montañas en la niebla, peñas de contorno escarpado, tras las cuales se amontonaban de nuevo las nubes. Era algo raro, como si la montaña estuviera suspendida en un blanco luminoso de algodón.»

En el país de la nube blanca és la primera novel·la de la trilogia que Sarah Lark (Christiane Gohl) situa a Nova Zelanda. Ens endinsa en el món de la colonització, com els blancs van ocupar les terres dels maorís, la relació que hi van establir i les vides que hi van forjar.

És una novel·la bàsicament femenina, donat que si bé els personatges masculins hi tenen pes important, són les dones qui dominen la història, especialment Gwyneira i Helen, però també les nens òrfenes. Totes elles agafen un vaixell a Anglaterra rumb a Nova Zelanda, on els espera un destí ben desconegut. Les dues dones hi van per a casar-se amb persones que no coneixen; les nenes per a servir families de colons. La vida no sempre és ni com volem ni com ens esperem, però la lluita per tal que s’hi assembli al màxim, no defalleix en aquestes dones que passen per totes les viscissituds imaginables i per imaginar.

Reconec que em va agradar llegir-la (ja fa un temps que ho vaig fer). És una novel·la fàcil, entretinguda i amena, si bé en algun moment se m’ha fet un pèl pesada, potser perquè mantenir la tensió narrativa en més de 700 pàgines ha de ser força complicat. Però m’ha agradat prou com per a impulsar-me a llegir el segon llibre de la trilogia, La canción de los maoríes, i posar a la llista de pendents el tercer, El grito de la tierra. Us la recomano si voleu una lectura fresca amb què distreure-us.

Si abans us ve de gust llegir alguns comentaris força detallats, us suggereixo aquests dos, el d’El búho entre libros i el de la Devoradora de libros.

“El lago reflejaba las formaciones de nubes en el cielo y las peñas que sobresalían en el prado hacían pensar en unos dientes enormes que acabasen de hincarse en la alfombra de hierba o en un ejército de gigantes que fueran a cobrar vida de un momento a otro.”

En el país de la nube blanca, Sarah Lark, Ediciones B, 2011.

criticaliteraria

El petó més petit

GM27828.jpg“El meu cervell és un casalot per a dimonis. Hi vénen a parar sovint i cada vegada són més colla. Fan l’aperitiu amb el licor de les meves angoixes.”

Doncs sí, ho reconec. M’agrada la prosa fantasiosa i naïf de Mathias Malzieu. La seva frescor i l’originalitat de les imatges em captiva. És capaç de crear-nos una representació fidel de personatges i situacions amb les associacions més inverosímils (“De sobre, un atac de tos més sec que una clau anglesa quan s’estimba per una escala de ferro va escapçar la nostra abraçada.”). I de despertar-nos somriures de complicitat en fer-ho (“Es pentina els cabells com qui bat les clares a punt de neu”).

Trobem originalitat i frescor en una prosa que ens entra molt fàcilment, si bé hi ha d’haver un treball titànic darrere ( si no és que li surt així d’entrada). Una frescor que ens engalta, però, realitats a vegades molt dures, com a L’ombra allargada de l’amor, i d’altres extremadament sorprenents, com en aquest llibre, El petó més petit. “Aunque hay mucho de fantasía en lo que escribo también soy un gran observador de la realidad. Me gusta el París de la calle, el mundo real que te obliga a no estar en una burbuja de cristal”, diu l’autor en aquesta entrevista a El País.

Marhias Malzieu.

És una narrativa ben especial, la seva, que pot agradar o es pot odiar, però estic segura que no pot deixar indiferent a ningú.

Si heu llegit els altres tres llibres de Malzieu, els que s’han conegut com la trilogia de l’amor – La mecànica del cor, L’ombra allargada de l’amor i Metamorfosi al cel – El petó més petit no us sorprendrà; de fet, crec que desprèn reminiscències més o menys explícites de tots tres llibres anteriors.

“Havia après a viure amb el forat que havia d’ocupar un cor i continuava inventant coses i renovant-ne d’altres per no defallir. Només el petó més petit del món havia aconseguit realment infiltrar-se en les minses escletxes de formigó armat que jo havia fet córrer per les meves artèries. De mica en mica vaig intentar fer, entre la runa, un petit lloc per a la Sobràlia. I ves per on, la bomba d’amor que em pensava que ja estava desactivada tornava amb un nou compte enrere”. La bomba d’amor… o La mecànica del cor? 😉

L’Elvis, el lloro detectiu, ens transporta a Metamorfosi al cel; aquí tenim un lloro detectiu que parla, allà el nostre antiheroi fa mans i mànigues per a ser ocell: “-Li presento el detectiu més despietat del regne animal, el meu còmplice fidel: l’Elvis! -va anunciar bo i assenyalant un ocell amb un pentinat de gran cap indi. Aquest lloro és més eficient que un pastor alemany ensinistrat per rastrejar delinqüents. Ara bé, ell està especialitzat en noies “una mica més que precioses”.”

I finalment, tenim un record ben explícit a L’ombra allargada de l’amor: “Quan em vaig quedar sense mare, no em vaig començar a refer fins que no em va venir a ajudar un gegant de quatre metres i mig. Sóc un infradotat del dol. La pell que em recobreix el cervell està esquitxada de blaus que ja no marxen.”

El petó més petit. Te’l llegeixes d’un glop, com en general tota la narrativa d’aquest cul inquiet que és músic (“El contacte de la seva pell era musical, cada embrió de carícia em feia la impressió d’estar a les ordres d’un piano amb tecles de vent.”), dirigeix pel·lícules i escriu llibres que es diu Mathias Malzieu. Us he de confessar, però, que de totes quatre novel·les és la que menys m’ha agradat, potser perquè, de fet, és la més superficial? No us ho sabria dir del cert, però en tot cas, si no heu llegit res de Malzieu i voleu experimentar com és entrar en un món de fantasia verosímil, us aconsello de començar per La mecànica del cor.

“Jo l’estimava. I ni estimant-la al revés no arribava a odiar-la.”

El petó més petit, Mathias Malzieu, Reservoir books, Random House Mondadori, 2013

criticaliteraria