La nit de Vàlia

MonikaZgustovaMonika Zgustova. Mmmmm. Què dir-vos d’ella? Que em fascina. Que he llegit tot el que escriu. Que quan treu novetat corro a la llibreria a buscar-la. Que li vaig dedicar un poema (publicat al meu segon llibre, Suem) arran de la lectura de Menta fresca amb llimona. Monika Zgustova. Que ja us n’he parlat, d’ella, en aquest blog, quan vaig comentar els Contes de la lluna absent.

Monika Zgustova és una d’aquelles narradores poètiques capaç de tornar bell el més cruel destí:

“Pel camí, cada cop, ens aturàvem als banys. Tots els mobles, les parets i el sostre, la banyera i les dutxes, a la nit, es cobrien de gebre, i els raigs de lluna que hi entraven afegien a aquesta meravella vidriosa una resplendor freda i solemne. La lluna il·luminava també les flors exòtiques, l’exhuberant vegetació i les lianes salvatges que el glaç dibuixava en els vidres de les finestres. Nosaltres, que no teníem res, ens convertíem en la reina i el rei d’un delicat regne de cristall. Cada vegada passejàvem admirats per sota d’aquests ornaments transparents de variades formes que penjaven de les dutxes i del sostre, perquè tot el vapor i les gotes d’aigua a la nit es convertien en caramells. I al més petit estremiment del vent o d’un alè intens, els caramells tentinejaven com campanetes de Nadal, com el repicar d’un antiquíssim temple, com preciosos instruments musicals. Aquell era el nostre temple de la neu sostingut per fines columnes blanques, allà hi havia la taula de cristall bufat d’un blanc pàl.lid en la qual ens asseiem per tal que Borís em guarís les ferides sagnants amb el seu mocador de quadres, allà hi havia el banc de neu sobre el qual ens asseiem sense notar el fred.”

Qui diria que ens descriu una escena al bany d’un gulag a la Sibèria?

“(…) i després de la visita nocturna al regne del glaç, on Borís s’ocupava de les meves ferides ensangonades de les mans, que amb el seu tacte, a la nit, es guarien i es tancaven com flors, i al matí, amb l’aigua i el sabó, es tornaven a obrir com nenúfars vermells.”

Vàlia, o Valentina Grigórievna Íevleva va ser presonera política, acusada d’espionatge i condemnada al gulag. “Aquesta història me la va explicar Vàlia, o més ben dit la senyora Valentina, quan vaig anar a visitar-la al suburbi moscovita on ara viu”, ens explica l’autora.

És una història crua, la de tants homes i dones que van viure la repressió stalinista. Crua però plena de bellesa, “Un món de dolor i patiment, i al voltant nostre aquesta enlluernadora bellesa del bosc!”. Sembla talment que Monika Zgustova s’hagi fet seu el consell que el xaman dóna a Vàlia en un dels primers camps on va a parar: que busqui sempre la bellesa de les coses:

“- Faci un esforç per no veure la brutícia. Quan arribi la primavera miri la neu lluent, el cel blau, el contrast de la llum i l’ombra, que aquí és immens. I ara concentri’s en els diversos matisos del gris; n’hi ha de blavosos, d’altres de rosats. Fixi’s també en la filferrada i en les nostres cabanes tan rònegues, com si vostè fos una fotògrafa a la recerca d’un pla. Veurà que en la lletjor també hi trobarà bellesa.”

I això és el que fa la narradora en tota la novel·la! Mostrar-nos bellesa enmig de la crueltat més extrema.

Sí, hi descobrim la bellesa, però també la fortalesa d’una dona, i d’una nena, que han viscut situacions extremes. “I podràs sobreviure al camp només si tens sentit comú, si ets intel.ligent, forta, hàbil, astuta i mesquina” li diuen a Vàlia. “És una brutícia que no se’n va amb sabó. Dostoievski diria que es pot netejar només amb sofriment”, diu Vàlia.

la-nit-de-valia

Però també hi ha Bel·la, la seva filla, que ha crescut amb la mare al gulag i l’àvia malalta; Bel·la, plena de ràbia contra el règim amb qui lluita a la seva manera; Bel·la, que no veu la vida com altres nenes de la seva edat: “Mirant la mama, per primera vegada em vaig adonar que hi ha una altra mena de cansament diferent del del cos (…) Hi ha un altre cansament, sí: el de veure com t’esclafen com si fossis un cuc. Un cansament del sentiment. Un cansament d’escalfar-se el cap.” Bel·la, que no ha conegut la mare de petita, però que desenvolupa una sensació de proteccionisme envers ella: “Oi que no li faran res a la meva mare? Sempre em diu que ha patit tant! I sempre la veig espantada, em fa pensar en un cèrvol quan és jove.”

Bel·la, que també gaudeix d’alguns moments poèticament inesborrables:

“M’encanta estirar-me sobre el mar com si estigués sobre una manta blava. M’agrada capbussar-m’hi de seguida, foradar la manta i, pataplof!, trobar-me d’esquena o de morros sobre la sorra molla. Però el que m’entusiasma de debò és estirar-me a la sorra i deixar que la manta blava em cobreixi tota sencera, el cap i tot, i després, quan es retira, i em descobreix una altra vegada, trobar-me xopa i salada, amb els ulls engnaxats, a la mercè del sol.”

Ja em disculpareu si aquesta entrada és més llarga del que és habitual, però la passió a vegades em desborda… i no puc evitar, encara, de transcriure-us aquest conte, tan actual, tan real, tan verídic:

“Fa molts, moltíssims anys al món encara no hi vivia l’home. Pel món hi rondava el Desassossec buscant alguna cosa per fer. En arribar a un riu, va veure una pila de fang i va decidir modelar-hi una persona. Va voler que Zeus donés una ànima a la seva escultura i li posés un nom. Però va aparèixer Gea, la deessa de la Terra, que volia posar també nom a l’escultura. No es posaven d’acord, així que van cridar Saturn perquè hi intervingués. Saturn va dir: “Un cop mort l’home us pertanyerà a tots dos: l’ànima a Zeus; el cos a la terra, a Hera. Però el Desassossec l’ha creat, ell li posarà nom i durant la vida l’home li pertanyerà.”

Per acabar, si teniu vint minuts, us recomano d’escoltar l’entrevista que Sílvia Cóppulo va fer a la Monika Zgustova per a presentar el llibre. Hi sentireu alguns dels fragments que us he transcrit… hem coincidit… 😉

La nit de Vàlia, Monika Zgustova, Ed. Proa, 2013

criticaliteraria

Zapatos de caramelo

zapatosdecaramelo“El cielo había adquirido el tono de la frágil cáscara de huevo y estaba atravesado por un complicado laberinto de caminitos de vapor que parecían símbolos místicos surgidos de la nada.”

No us sembla preciosa aquesta cita? Us imagineu el cel? Místic i màgic. Dues de les característiques que trobem a Zapatos de caramelo, el segon llibre de la trilogia de Chocolat, de Joanne Harris.

Un llibre estrany, en certs moments confós, però us he de confessar que al final m’ha atrapat. No com va fer-ho Chocolat, captivadora des del principi, poètica fins a l’extrem, sinó que en aquest cas ha estat més aviat per una trama ben urdida que poc a poc m’ha endinsat en la història i m’ha dut a demanar-li més i més i més, saber què passarà, com es desenvoluparà, tot plegat.

A Zapatos de caramelo ens encarem amb un nou personatge malèfic, ben diferent del Francis Reynauld de Chocolat; un personatge que, a més, copa una gran part de la novel·la, que pren gran protagonisme i quasi us diria que, per a mi, s’erigeix en personatge principal. És potser aquest personatge qui em fa grinyolar una mica la novel·la, és confós de per se, però acaba essent massa pla pel pes que té a l’obra. Si la trobés al costat potser la reconeixeria, perquè la descripció física és segurament la més acurada, però no sé si sabria dir-vos com és, a part de malèvola per espantada. Sembla una qüestió trivial, però de fet no ho és perquè probablement ens impedeix acabar d’entrar en la història que, aquesta sí, està ben trabada i, com deia, ens atrapa.

Una història que se’ns explica des de diferents punts de vista, fent servir la primera persona de cada una de les protagonistes. Un enfocament arriscat, però en el qual crec que reeixeix. La història de la Vianne Rocher, ara convertida en Yanne Charboneau i amb la pretensió de ser una persona grisa, com la majoria… Ho aconseguirà?

No hi ha millor manera de saber-ho  que llegir-lo. I després ja em deixeu algun comentari!

Zapatos de caramelo, Joanne Harris, Grijabo, 2007

criticaliteraria

I el ressò de les muntanyes

i-el-resso-de-les-muntanyes_9788429771046.jpg
Khaled Hosseini

«I el ressò de les muntanyes és una novel·la extraordinària, lectura obligada per a qualsevol persona interessada en el que significa estar viu». USA Today

«Khaled Hosseini és un contador d’històries realment amb talent. Les seves vives descripcions dels personatges, dels ambients i de les emocions no s’esgoten mai». The Times

“Tanca els ulls, mentre la cafetera comença a borbollejar, i darrere les parpelles hi troba uns turons que s’eleven suaument i un cel que s’alça alt i blau, i el sol que es pon darrere un molí, i sempre, sempre, les serralades boiroses que van desapareixent en l’horitzó.”

I el ressò de les muntanyes és el tercer llibre de Khaled Hosseini, que ja em va sorprendre amb El caçador d’estels. Em faltarà Mil sol esplèndids per a tenir la seva obra completa amb mi.

No sé si heu llegit res d’en Hosseini . Si no ho heu fet, us el recomano (si cliqueu la caixa d’aquí dalt, anireu al web d’Edicions 62 i podreu fullejar el llibre). És un autor que et transporta, sigui a Kabul, a l’Afganistan rural, a París o als Estats Units. Ens dibuixa tan clarament els personatges que no podem fer altra cosa que entrar-hi. A I el ressò de les muntanyes, a més, encadena les històries, els personatges, duent-nos d’un lloc a un altre amb una facilitat fascinant. No pots cansar-te de la novel·la perquè cada història, de fet, és tan diferent l’una de l’altra, que semblen talment subhistòries lligades entre sí per un fil molt prim -o molt gruixut, segons com es miri.

A I el ressò de les muntanyes, Hosseini ens posa contra les cordes, ens endinsa en l’amor filial, en l’amor paternal, i ens increpa sobre els límits que poden tenir en cada un de nosaltres. És lícit deixar el teu fill o filla en mans d’un altre perquè tindrà millor vida? Ho és renunciar a la teva vida per a cuidar un pare? Hi trobarem de tot, en aquesta novel·la, i la decisió final serà nostra.

La Pari i l’Abdullah, dos germans obligats a separar-se ben aviat, són el nexe de la història, que ens porta a conèixer també en Nabi, en Markus, en Suleiman, la Nila i tants d’altres. Per a mi és d’aquelles novel·les en què la trama deixa pas als personatges i les emocions. Si la llegiu, ja m’ho direu!

Un dels personatges de I el ressò de les muntanyes és la Nila Wadhati, poetessa. Em permetreu una petita llicència. M’agradaria saber què en penseu, d’aquestes dues cites en relació a l’escriptura:

Nila: “Veig el procés creatiu com una tasca necessàriament rapinyaire. Grati una mica sota un text bonic, Monsieur Boustouler, i hi trobarà tota mena de deshonres. Crear significa destrossar la vida d’altres persones, convertir-los en participants involuntaris i indisposats. Els robes els desitjos i els somnis, els prens els defectes i el patiment. I ho fas conscientment.”

Pari: “La maman era una escriptora amb talent. La Pari ha llegit totes les paraules que va escriure en francès i també tots els poemes que va traduir del persa. La força i la bellesa de la seva escriptura són innegables. Però, si la versió de la seva vida que la maman va donar a l’entrevista era mentida, llavors, d’on sortien les idees i les imatges presents en la seva obra? On era la font d’unes paraules que eren sinceres i boniques, brutals i tristes? Era senzillament una xarlatana amb talent? Una maga amb bolígraf per vareta, capaç de commoure el públic evocant emocions que ella mateixa no havia conegut mai? Això era possible?”

I el ressò de les muntanyes, Khaled Hosseini, Edicions 62, 2013.

criticaliteraria