«El meu cervell és un casalot per a dimonis. Hi vénen a parar sovint i cada vegada són més colla. Fan l’aperitiu amb el licor de les meves angoixes.»

Doncs sí, ho reconec. M’agrada la prosa fantasiosa i naïf de Mathias Malzieu. La seva frescor i l’originalitat de les imatges em captiva. És capaç de crear-nos una representació fidel de personatges i situacions amb les associacions més inverosímils («De sobre, un atac de tos més sec que una clau anglesa quan s’estimba per una escala de ferro va escapçar la nostra abraçada.»). I de despertar-nos somriures de complicitat en fer-ho («Es pentina els cabells com qui bat les clares a punt de neu»).

Trobem originalitat i frescor en una prosa que ens entra molt fàcilment, si bé hi ha d’haver un treball titànic darrere ( si no és que li surt així d’entrada). Una frescor que ens engalta, però, realitats a vegades molt dures, com a L’ombra allargada de l’amor, i d’altres extremadament sorprenents, com en aquest llibre, El petó més petit. «Aunque hay mucho de fantasía en lo que escribo también soy un gran observador de la realidad. Me gusta el París de la calle, el mundo real que te obliga a no estar en una burbuja de cristal”, diu l’autor en aquesta entrevista a El País.

Marhias Malzieu.

És una narrativa ben especial, la seva, que pot agradar o es pot odiar, però estic segura que no pot deixar indiferent a ningú.

Si heu llegit els altres tres llibres de Malzieu, els que s’han conegut com la trilogia de l’amor – La mecànica del cor, L’ombra allargada de l’amor i Metamorfosi al cel – El petó més petit no us sorprendrà; de fet, crec que desprèn reminiscències més o menys explícites de tots tres llibres anteriors.

«Havia après a viure amb el forat que havia d’ocupar un cor i continuava inventant coses i renovant-ne d’altres per no defallir. Només el petó més petit del món havia aconseguit realment infiltrar-se en les minses escletxes de formigó armat que jo havia fet córrer per les meves artèries. De mica en mica vaig intentar fer, entre la runa, un petit lloc per a la Sobràlia. I ves per on, la bomba d’amor que em pensava que ja estava desactivada tornava amb un nou compte enrere». La bomba d’amor… o La mecànica del cor? 😉

L’Elvis, el lloro detectiu, ens transporta a Metamorfosi al cel; aquí tenim un lloro detectiu que parla, allà el nostre antiheroi fa mans i mànigues per a ser ocell: «-Li presento el detectiu més despietat del regne animal, el meu còmplice fidel: l’Elvis! -va anunciar bo i assenyalant un ocell amb un pentinat de gran cap indi. Aquest lloro és més eficient que un pastor alemany ensinistrat per rastrejar delinqüents. Ara bé, ell està especialitzat en noies «una mica més que precioses».»

I finalment, tenim un record ben explícit a L’ombra allargada de l’amor: «Quan em vaig quedar sense mare, no em vaig començar a refer fins que no em va venir a ajudar un gegant de quatre metres i mig. Sóc un infradotat del dol. La pell que em recobreix el cervell està esquitxada de blaus que ja no marxen.»

El petó més petit. Te’l llegeixes d’un glop, com en general tota la narrativa d’aquest cul inquiet que és músic («El contacte de la seva pell era musical, cada embrió de carícia em feia la impressió d’estar a les ordres d’un piano amb tecles de vent.»), dirigeix pel·lícules i escriu llibres que es diu Mathias Malzieu. Us he de confessar, però, que de totes quatre novel·les és la que menys m’ha agradat, potser perquè, de fet, és la més superficial? No us ho sabria dir del cert, però en tot cas, si no heu llegit res de Malzieu i voleu experimentar com és entrar en un món de fantasia verosímil, us aconsello de començar per La mecànica del cor.

«Jo l’estimava. I ni estimant-la al revés no arribava a odiar-la.»

El petó més petit, Mathias Malzieu, Reservoir books, Random House Mondadori, 2013

Monika Zgustova. Mmmmm. Què dir-vos d’ella? Que em fascina. Que he llegit tot el que escriu. Que quan treu novetat corro a la llibreria a buscar-la. Que li vaig dedicar un poema (publicat al meu segon llibre, Suem) arran de la lectura de Menta fresca amb llimona. Monika Zgustova. Que ja us n’he parlat, d’ella, en aquest blog, quan vaig comentar els Contes de la lluna absent.

Monika Zgustova és una d’aquelles narradores poètiques capaç de tornar bell el més cruel destí:

«Pel camí, cada cop, ens aturàvem als banys. Tots els mobles, les parets i el sostre, la banyera i les dutxes, a la nit, es cobrien de gebre, i els raigs de lluna que hi entraven afegien a aquesta meravella vidriosa una resplendor freda i solemne. La lluna il·luminava també les flors exòtiques, l’exhuberant vegetació i les lianes salvatges que el glaç dibuixava en els vidres de les finestres. Nosaltres, que no teníem res, ens convertíem en la reina i el rei d’un delicat regne de cristall. Cada vegada passejàvem admirats per sota d’aquests ornaments transparents de variades formes que penjaven de les dutxes i del sostre, perquè tot el vapor i les gotes d’aigua a la nit es convertien en caramells. I al més petit estremiment del vent o d’un alè intens, els caramells tentinejaven com campanetes de Nadal, com el repicar d’un antiquíssim temple, com preciosos instruments musicals. Aquell era el nostre temple de la neu sostingut per fines columnes blanques, allà hi havia la taula de cristall bufat d’un blanc pàl.lid en la qual ens asseiem per tal que Borís em guarís les ferides sagnants amb el seu mocador de quadres, allà hi havia el banc de neu sobre el qual ens asseiem sense notar el fred.»

Qui diria que ens descriu una escena al bany d’un gulag a la Sibèria?

«(…) i després de la visita nocturna al regne del glaç, on Borís s’ocupava de les meves ferides ensangonades de les mans, que amb el seu tacte, a la nit, es guarien i es tancaven com flors, i al matí, amb l’aigua i el sabó, es tornaven a obrir com nenúfars vermells.»

Vàlia, o Valentina Grigórievna Íevleva va ser presonera política, acusada d’espionatge i condemnada al gulag. «Aquesta història me la va explicar Vàlia, o més ben dit la senyora Valentina, quan vaig anar a visitar-la al suburbi moscovita on ara viu», ens explica l’autora. Era una dona valenta.

És una història crua, la de tants homes i dones que van viure la repressió stalinista. Crua però plena de bellesa, «Un món de dolor i patiment, i al voltant nostre aquesta enlluernadora bellesa del bosc!». Sembla talment que Monika Zgustova s’hagi fet seu el consell que el xaman dóna a Vàlia en un dels primers camps on va a parar: que busqui sempre la bellesa de les coses:

«- Faci un esforç per no veure la brutícia. Quan arribi la primavera miri la neu lluent, el cel blau, el contrast de la llum i l’ombra, que aquí és immens. I ara concentri’s en els diversos matisos del gris; n’hi ha de blavosos, d’altres de rosats. Fixi’s també en la filferrada i en les nostres cabanes tan rònegues, com si vostè fos una fotògrafa a la recerca d’un pla. Veurà que en la lletjor també hi trobarà bellesa.»

I això és el que fa la narradora en tota la novel·la! Mostrar-nos bellesa enmig de la crueltat més extrema.

Sí, hi descobrim la bellesa, però també la fortalesa d’una dona, i d’una nena, que han viscut situacions extremes. «I podràs sobreviure al camp només si tens sentit comú, si ets intel.ligent, forta, hàbil, astuta i mesquina» li diuen a Vàlia. «És una brutícia que no se’n va amb sabó. Dostoievski diria que es pot netejar només amb sofriment», diu Vàlia.

Però també hi ha Bel·la, la seva filla, que ha crescut amb la mare al gulag i l’àvia malalta; Bel·la, plena de ràbia contra el règim amb qui lluita a la seva manera; Bel·la, que no veu la vida com altres nenes de la seva edat: «Mirant la mama, per primera vegada em vaig adonar que hi ha una altra mena de cansament diferent del del cos (…) Hi ha un altre cansament, sí: el de veure com t’esclafen com si fossis un cuc. Un cansament del sentiment. Un cansament d’escalfar-se el cap.» Bel·la, que no ha conegut la mare de petita, però que desenvolupa una sensació de proteccionisme envers ella: «Oi que no li faran res a la meva mare? Sempre em diu que ha patit tant! I sempre la veig espantada, em fa pensar en un cèrvol quan és jove.»

Bel·la, que també gaudeix d’alguns moments poèticament inesborrables:

«M’encanta estirar-me sobre el mar com si estigués sobre una manta blava. M’agrada capbussar-m’hi de seguida, foradar la manta i, pataplof!, trobar-me d’esquena o de morros sobre la sorra molla. Però el que m’entusiasma de debò és estirar-me a la sorra i deixar que la manta blava em cobreixi tota sencera, el cap i tot, i després, quan es retira, i em descobreix una altra vegada, trobar-me xopa i salada, amb els ulls engnaxats, a la mercè del sol.»

Ja em disculpareu si aquesta entrada és més llarga del que és habitual, però la passió a vegades em desborda… i no puc evitar, encara, de transcriure-us aquest conte, tan actual, tan real, tan verídic:

«Fa molts, moltíssims anys al món encara no hi vivia l’home. Pel món hi rondava el Desassossec buscant alguna cosa per fer. En arribar a un riu, va veure una pila de fang i va decidir modelar-hi una persona. Va voler que Zeus donés una ànima a la seva escultura i li posés un nom. Però va aparèixer Gea, la deessa de la Terra, que volia posar també nom a l’escultura. No es posaven d’acord, així que van cridar Saturn perquè hi intervingués. Saturn va dir: «Un cop mort l’home us pertanyerà a tots dos: l’ànima a Zeus; el cos a la terra, a Hera. Però el Desassossec l’ha creat, ell li posarà nom i durant la vida l’home li pertanyerà.»

Per acabar, si teniu vint minuts, us recomano d’escoltar l’entrevista que Sílvia Cóppulo va fer a la Monika Zgustova per a presentar el llibre. Hi sentireu alguns dels fragments que us he transcrit… hem coincidit… 😉

La nit de Vàlia, Monika Zgustova, Ed. Proa, 2013

«El cielo había adquirido el tono de la frágil cáscara de huevo y estaba atravesado por un complicado laberinto de caminitos de vapor que parecían símbolos místicos surgidos de la nada.»

No us sembla preciosa aquesta cita? Us imagineu el cel? Místic i màgic. Dues de les característiques que trobem a Zapatos de caramelo, el segon llibre de la trilogia de Chocolat, de Joanne Harris.

Un llibre estrany, en certs moments confós, però us he de confessar que al final m’ha atrapat. No com va fer-ho Chocolat, captivadora des del principi, poètica fins a l’extrem, sinó que en aquest cas ha estat més aviat per una trama ben urdida que poc a poc m’ha endinsat en la història i m’ha dut a demanar-li més i més i més, saber què passarà, com es desenvoluparà, tot plegat.

A Zapatos de caramelo ens encarem amb un nou personatge malèfic, ben diferent del Francis Reynauld de Chocolat; un personatge que, a més, copa una gran part de la novel·la, que pren gran protagonisme i quasi us diria que, per a mi, s’erigeix en personatge principal. És potser aquest personatge qui em fa grinyolar una mica la novel·la, és confós de per se, però acaba essent massa pla pel pes que té a l’obra. Si la trobés al costat potser la reconeixeria, perquè la descripció física és segurament la més acurada, però no sé si sabria dir-vos com és, a part de malèvola per espantada. Sembla una qüestió trivial, però de fet no ho és perquè probablement ens impedeix acabar d’entrar en la història que, aquesta sí, està ben trabada i, com deia, ens atrapa.

Una història que se’ns explica des de diferents punts de vista, fent servir la primera persona de cada una de les protagonistes. Un enfocament arriscat, però en el qual crec que reeixeix. La història de la Vianne Rocher, ara convertida en Yanne Charboneau i amb la pretensió de ser una persona grisa, com la majoria… Ho aconseguirà?

No hi ha millor manera de saber-ho  que llegir-lo. I després ja em deixeu algun comentari!

Zapatos de caramelo, Joanne Harris, Grijabo, 2007