«Aquí, a la meva carpeta, hi ha els meus records (…) relats que semblen extrets d’una novel·la impossible de Dickens al Nepal.»
Vicki Subirana

No sóc amant de llegir biografies ni llibres autobiogràfics. No em digueu perquè. No ho sé. Simplement és així. No m’atreuen. Però enguany viatjava al Nepal. Un país d’aires místics però també d’extrema pobresa, anclat entre dues grans súper potències emergents com són la Xina i l’Índia. I un país on, també, hi ha diversos projectes de col·laboració iniciats per espanyols i espanyoles. Una de les persones que segurament més fama ha cultivat és la catalana Vicki Subirana. Se’n va anar al Nepal ja fa més de vint anys per a desenvolupar-hi un projecte pedagògic i hi va arribar a obrir dues escoles amb l’objectiu d’oferir una educació de qualitat als nens i nenes pobres del Nepal. La Vicki va escriure un llibre, l’any 2002, explicant la seva experiència. I em venia de gust llegir-lo.

He de dir que m’ha sorprès agradablement. No sé si tot el que hi explica és cert o hi ha certa «novel·lització» de la pròpia vida. Però en realitat és igual. Per a mi, el més destacable és el to d’aquesta obra. En general, fuig força dels paternalismes i expressa amb cruesa el xoc cultural que produeix en una occidental assentar-se a l’orient i voler-hi viure. Anar-hi de vacances és una cosa, però restar-hi, treballar-hi i formar-hi una família n’és una altra. Us el recomano, si aquesta és la perspectiva que us interessa. La vessant més social i humana de la història. És amè i fàcil de llegir.

Això sí, deixeu les polèmiques que han envoltat aquesta dona i la seva tasca a Nepal a banda perquè no faran més que distorsionar-vos. Entreu-hi, en tot cas, després, per a tenir una altra visió de la història. És el meu consell.

Si voleu descobrir un trosset de Nepal vist des dels ulls occidentals, llegiu doncs Una mestra a Katmandú. També podeu veure’n la pel·lícula que en va fer Icíar Bollaín, Katmandú, un espejo en el cielo, tot i que és, forçosament, més simplificada.

De moment, però, per anar fent boca, us deixo el meu tast, alguns dels nens i nenes que he fotografiat aquest agost… alguns, a l’actual escola Nepal-Catalunya, «successora» d’una de les que va fundar la Vicki quan era Vicki Sherpa…

[Show as slideshow]

1 2 3 ►

[De nou, si heu rebut el post per correu, us recomano d’entrar al web per a veure les fotografies. Només cal que cliqueu el títol]

Vicki Subirana, Una mestra a Katmandú, Aguilar, 2012.

Sempre em costa, i molt, escriure sobre un llibre que no m’ha acabat de convèncer, o que en certa manera m’ha decebut. Penso que darrere hi ha l’esforç d’un autor, d’una autora que, no en tinc cap dubte, s’hi ha deixat la pell. Sigui pel motiu que sigui, però, el resultat final de la seva obra o bé no ha estat del tot reeixit, tot i haver tingut la sort de ser publicada, traduïda i publicitada o bé jo no hi he connectat, que també passa. Darrerament, m’he trobat en aquesta tesitura més d’un cop, en major o menor grau. Potser abans era més selectiva triant les lectures? Potser no he sabut escollir adequadament? Segurament deu haver-hi una mica de tot plegat.

Aquesta sensació que us descric m’ha passat amb el llibre del qual us vull escriure quatre ratlles avui, Miel y almendras, de Maha Akhtar. M’ha semblat una novel·la irregular, que no ha acabat de trobar el seu registre i a la qual, per tant, potser li faltava un punt de maduració? La pròpia autora, en una entrevista a l’ABC, manifestava que «Miel y almendras es como Sexo en Nueva York… en Beirut» i en certa manera, sí, podríem dir que és així. Però resulta que en alguns passatges del llibre ens endinsa en la terrible tragèdia de la guerra. I els passatges en són molt, de tràgics, i lírics. I això és el que a mi m’ha xocat més de la lectura, aquest contrast de registres que no s’avenen gaire.

El cert és, però, que el llibre està dividit en capítols que se centren en cada una de les protagonistes i ens permet anar i venir per les seves vides, de manera que la lectura és agradable i no ens cansa. I que l’entrecreuament d’històries és atractiu, ple de casualitats…

En fi, probablement, a la difusió i popularitat del llibre hi ha contribuït la vida de la pròpia autora que, als 42 anys, s’assabenta que és neta del maraha de Kapurtala i l’espanyola Anita Delgado. És verídic, no ficcionat, tot i que ho ha recollit en les seves dues primeres novel·les -autobiogràfiques.

Sigui com sigui, m’agradaria que si algú de vosaltres ha llegit l’obra, m’expliqui la seva experiència, perquè a mi m’ha deixat una mica fora de joc, com podeu comprovar.

Miel y almendras, Maha Akhtar, Roca Editorial, 2012.

«Morris Lessmore estimava les paraules.
Estimava les històries.
Estimava els llibres.

La seva vida era un llibre escrit per ell mateix, pàgina a pàgina.»

Així comença Els fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore. Una meravella d’història, tendra i fantasiosa, d’amor als llibres. Però també una obra literària en el sentit més ampli que mai us hagueu pogut imaginar, que a mi m’ha obert noves perspectives de lectura -i de creació.

Vaig descobrir Els fantàstics llibres voladors… ja fa una quants mesos gràcies a l’Anna Torné que va penjar a facebook, si no recordo malament, el curtmetratge guanyador d’un Premi Oscar el 2012 (us el recomano molt, tot i la durada!):

Vaig veure el curtmetratge a youtube i no vaig dubtar ni un segon a comprar-me i descarregar-me l’e-book d’Els fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore, de William Joyce. Hi vaig descobrir un veritable conte interactiu en el qual el lector es convertia en actor, pintant, fent puzles, tocant un piano… Explorar-lo va ser un plaer, tota una delícia per a petits i grans, us ho ben asseguro. Només li trobava un mínim defecte, i és que amb els més petits era quasi impossible d’explicar-los la història, donat que la interacció era -és- tan apassionant, que ja no quedava atenció per a l’explicació.

Per això, quan fa unes setmanes a través de la Sílvia Morilla vaig saber que existia el llibre il.lustrat en paper, vaig córrer a comprar-lo. De ben segur que seria la manera de captar l’atenció dels més petits i explicar-los el conte. Quina no va ser la meva sorpresa, però, quan vaig descobrir una etiqueta a la portada amb un codi QR per a ipad i iphone. Il·lusa de mi, pensava que seria l’app que ja tenia, però com que sóc curiosa de mena, no vaig poder evitar de comprovar-ho. I se’m va obrir l’itunes amb una app diferent! Encuriosida, me la vaig descarregar -per 0,89 cèntims- i vaig trobar-hi una nova manera de «llegir».

Sí! Fins ara triava si llegia en paper o en digital. Ara, però, se’m presentava l’opció d’interactuar amb tots dos formats en una sola lectura! Només calia obrir el conte, obrir l’app, enfocar l’ipad a les pàgines i des de la pantalla se sobreposaven al paper imatges en moviment que em demanaven interacció. Realitat augmentada en un llibre infantil! Sorpresa!

Impressionant!!! La història i els múltiples formats.

Us recomano de llegir-lo als més petits de la casa i ajudar-los a descobrir la delícia de les lletres. Perquè com llegim a la contra és:

«Un llibre visualment impressionant», The New York Times.
«No seria gens estrany que el conte per a nens Els fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore sigués considerat un dels títols més influents del segle XXI», London Times.

Però també us aconsello d’endinsar-vos en aquesta triple lectura que, almenys a mi, no m’ha deixat gens indiferent, us ho ben asseguro. No m’hi ha deixat sensorialment, per com la història m’ha entrat per tots els porus i diferents sentits, però tampoc intel.lectualment com a creadora perquè m’ha obert uns horitzons i perspectives que per a mi eren inimaginables fins fa unes setmanes i ara em semblen fantàstics! Llàstima que no en se un borrall, de programació, perquè sinó ja estaria explorant-ne possibilitats!!!

Els fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore, de William Joyce, Andana Editorial, 2013