Volem per les paraules?

“Morris Lessmore estimava les paraules.
Estimava les històries.
Estimava els llibres.

La seva vida era un llibre escrit per ell mateix, pàgina a pàgina.”

Així comença Els fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore. Una meravella d’història, tendra i fantasiosa, d’amor als llibres. Però també una obra literària en el sentit més ampli que mai us hagueu pogut imaginar, que a mi m’ha obert noves perspectives de lectura -i de creació.

Vaig descobrir Els fantàstics llibres voladors… ja fa una quants mesos gràcies a l’Anna Torné que va penjar a facebook, si no recordo malament, el curtmetratge guanyador d’un Premi Oscar el 2012 (us el recomano molt, tot i la durada!):

Vaig veure el curtmetratge a youtube i no vaig dubtar ni un segon a comprar-me i descarregar-me l’e-book d’Els fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore, de William Joyce. Hi vaig descobrir un veritable conte interactiu en el qual el lector es convertia en actor, pintant, fent puzles, tocant un piano… Explorar-lo va ser un plaer, tota una delícia per a petits i grans, us ho ben asseguro. Només li trobava un mínim defecte, i és que amb els més petits era quasi impossible d’explicar-los la història, donat que la interacció era -és- tan apassionant, que ja no quedava atenció per a l’explicació.

Per això, quan fa unes setmanes a través de la Sílvia Morilla vaig saber que existia el llibre il.lustrat en paper, vaig córrer a comprar-lo. De ben segur que seria la manera de captar l’atenció dels més petits i explicar-los el conte. Quina no va ser la meva sorpresa, però, quan vaig descobrir una etiqueta a la portada amb un codi QR per a ipad i iphone. Il·lusa de mi, pensava que seria l’app que ja tenia, però com que sóc curiosa de mena, no vaig poder evitar de comprovar-ho. I se’m va obrir l’itunes amb una app diferent! Encuriosida, me la vaig descarregar -per 0,89 cèntims- i vaig trobar-hi una nova manera de “llegir”.

Sí! Fins ara triava si llegia en paper o en digital. Ara, però, se’m presentava l’opció d’interactuar amb tots dos formats en una sola lectura! Només calia obrir el conte, obrir l’app, enfocar l’ipad a les pàgines i des de la pantalla se sobreposaven al paper imatges en moviment que em demanaven interacció. Realitat augmentada en un llibre infantil! Sorpresa!

Impressionant!!! La història i els múltiples formats.

Us recomano de llegir-lo als més petits de la casa i ajudar-los a descobrir la delícia de les lletres. Perquè com llegim a la contra és:

“Un llibre visualment impressionant”, The New York Times.
“No seria gens estrany que el conte per a nens Els fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore sigués considerat un dels títols més influents del segle XXI”, London Times.

Però també us aconsello d’endinsar-vos en aquesta triple lectura que, almenys a mi, no m’ha deixat gens indiferent, us ho ben asseguro. No m’hi ha deixat sensorialment, per com la història m’ha entrat per tots els porus i diferents sentits, però tampoc intel.lectualment com a creadora perquè m’ha obert uns horitzons i perspectives que per a mi eren inimaginables fins fa unes setmanes i ara em semblen fantàstics! Llàstima que no en se un borrall, de programació, perquè sinó ja estaria explorant-ne possibilitats!!!

Els fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore, de William Joyce, Andana Editorial, 2013

Carmen, ‘femme fatale’

.

“Carmen (…) es la viva encarnación del mal, diablesa irresistible que arrebata la voluntad de sus víctimas para arrastrarlas de forma inexorable a un destino fatídico que sólo engendra tragedia. Una auténtica mujer fatal que encarna lo prohibido y el pecado y que desencadena en el sujeto de amor, don José, la pasión maléfica, los celos y la violencia.” (Alícia Mariño Espuelas al pròleg de l’edició d’Alianza Editorial, 2006)

Carmen és òpera. Carmen és novel·la. Carmen és un mite.

La femme fatale
La gitana fetillera
La passió
El mal
La llibertat
El llibertinatge?
No admet adjectius perquè els és tots

Però qui engendra Carmen? Sens dubte, ens és més coneguda l’òpera de Bizet que no pas la novel·la de Prosper Mérimée i, de fet, és més a través de la primera que no pas de la segona que s’ha expandit el mite. Ara bé, no podem pas oblidar que va ser primer la novel·la. Prosper Mérimée és, doncs, el pare de la criatura. Carmen, publicada l’any 1847, va servir d’inspiració per al llibret de l’òpera de George Bizet, del 1875.

He llegit i rellegit Carmen, un clàssic entre els clàssics; un mite que ha perdurat fins els nostres dies i que ha estat interpretat i reinterpretat diverses vegades, també al cinema. Recordem, sinó la versió de Carlos Saura (basada tant en el llibret de l’òpera com en la novel·la) o una de les darreres que se n’han fet, la de Vicente Aranda el 2003 amb Paz Vega en el paper de la bruixa fetillera Carmen (aquí us en deixo el making off). L’he llegit i l’he rellegit. I no me’n canso. Novel·la antropològica? Plena de tòpics? Novel·la passional? Avançada als seus temps? De nou, classifiqueu-la com volgueu, però llegiu-la! Llegiu-la i guadiu-la sense estereotips preconcebuts.

Llegiu la Carmen de Mérimée, una novel·leta curta, de quatre capítols -si bé ens quedem gairebé sempre només amb el tercer-, que ens relata la vida i l’existència dels gitanos del sud d’Espanya des del punt de vista d’un forani; una vida que coneixem a través de Carmen i Don José. Don José, un militar navarrès que decideix apropiar-se de l’incontrolable, és a dir de Carmen. Carmen, que per damunt de tot és mestressa de la seva vida i del seu destí i no accepta que ningú la governi. Però ell se n’enamora perdudament, i l’atracció fatal que exerceix en ell la dona, la passió desenfrenada, la necessitat de posssessió, el duran per mal borràs:

“Era una belleza extraña y salvaje, un rostro que al pronto extrañaba, pero no se podía olvidar. Sobre todo, los ojos tenían una expresión voluptuosa y feroz a la vez que no he encontrado después en ninguna mirada humana.”

Els ulls de Carmen, sempre els ulls:

“Sus ojos se inyectaban de sangre.”

Uns ulls que no li deixaran veure, fins al final, quan la tragèdia ja és comnpleta, com aquesta filla del diable:

“Mentía, señor, siempre ha mentido. No sé si esa chica ha dicho en su vida una sola verdad; pero cuando hablaba, la creía: era más fuerte que yo.”

Llegiu Carmen, una història que podríem resumir amb aquestes poques paraules de Don José:

“Señor, se convierte uno en bellaco sin darse cuenta. Una chica bonita te hace perder la cabeza, se pelea uno por ella, ocurre una desgracia, hay que vivir en la montaña, y de contrabandista acaba uno en ladrón sin pensarlo.”

Carmen, Prosper Mérimée, Alianza Editorial, 2006

Llegiu-la!!!

Cafè Zoo

Vaig llegir-ne la recomanació a Quadern de mots, em va interessar i vaig buscar el llibre perquè no el coneixia. M’ha agradat. Al principi m’ha costat una mica, ho reconec, però a mesura que avançava les pàgines m’anava atraient més i més, m’anava enganxant, i m’obligava a retrocedir perquè em sorprenia recuperant personatges, acabant de reconstruir el mínim puzle de la seva història, i jo els havia perdut en la poca concentració inicial. Al final, m’han quedat ganes de rellegir-lo (i de fet he de confessar que n’he rellegit alguns passatges…).

Passes una bona estona, llegint Cafè Zoo, però no només, perquè també t’ajuda a endisar-te en la societat i la cultura de Namíbia, on es localitza el llibre i on ha viscut uns anys la seva autora, que ens deixa palesa la seva sensibilitat en el tractament que en fa, d’aquesta societat. No tens la sensació d’estar llegint la història només des dels ulls blancs, com acostuma a passar, sinó que la visió dels namibians també hi cala. I és d’agrair.

No us diré que és per a mi un gran llibre que m’hagi fascinat, però sí que us en recomano la lectura, sense dubtar-ho. Perquè passa bé, ens entreté, i si bé és cert que algunes històries són dures, la poètica amb què s’expliquen en les matisa lleument d’una pàtina de tendresa:

“I en aquell just moment en Jan va pensar que malauradament el destí és com una sabata que trepitja un niu de formigues.”

“No vull tornar a viure rodejat de la llum de les espelmes, respirant les ombres de la paret. No he demanat res a ningú perquè mai no he esperat res d’ells. Ara t’ho demano a tu. No marxis encara, no abans que el meu món torni a ser com quan tot era correcte.”

“Desitjant de tot cor i provant amb totes les seves forces d’encabir aquelles noves emocions en el calaix dels seus millors silencis, provant de protegir-se sense èxit.”

“Sí, es podria dir que la vida de l’Altus Botha és de color rosa. Si no fos que ell se sent un rutinari i apàtic habitant de l’infern.”

No hi falten aquells moments que a mi tant m’agraden, de descripcions que et transporten a altres móns:

“(…) a la posta de sol, vermella, feta de núvols i de llum tímida i d’uns quants minuts de temps.”

O aquells altres amb comparacions sorprenents:

“La porta de casa es va obrir com una caixa de regal gegant i darrere seu va aparèixer l’Otto”

“Mentre remullava els seus prejudicis en el cafè,(…)”

“Els seus, definitivament, no eren uns ulls indiferents. Eren vidres acabats de rentar amb una bona dosi líquida d’admiració. De sorpresa i d’incredulitat.”

“I potser és això el que espanta tant dels seus dibuixos mordaços, el fet que ens fa pensar quina és la idea que té de nosaltres el regne animal. Nosaltres, a qui tant agrada agradar, potser sospitem que la nostra imatge, en els ulls dels animals que fotografiem amb devoció i que després oblidem, de vegades pot resultar ben ridícula.” Hi havíeu pensat mai? 😉

I encara voldria remarcar-vos una frase:

“el llibre comença a vibrar, a tremolar cada cop més intensament, fins que es deixa caure, en un suïcidi calculat” No us recorda la Llibreria de les noves oportunitats?

En fi, no hi ha millor recomanació que aquesta: llegiu-lo i ja em direu! Per cert, m’han quedat unes ganes boges d’anar a Namíbia i conèixer el Cafè Zoo!!!

Cafè Zoo, Ana Moya, Viena Narrativa, 2012

1 3 4 5 6 7 17