Sóc dins una cova. És com un laberint. Veig una llum allà lluny, molt lluny, però no acabo d’identificar on és. Davant meu, davant de la sala que hi ha al fons de la cova on sóc, hi ha diversos camins laberíntics. No tinc ni idea de quin he d’agafar; no sé on he d’anar, per on, on és la llum? I crido. Crido fort per demanar ajuda perquè crec que sola no me’n sortiré, d’aquesta cova laberíntica. Però ningú no respon. Estic sola en aquesta cova i n’he de sortir sola. La gola del llop. Em desespero. Com pot ser que no hi hagi ningú?! I torno a cridar un cop i un altre, però res, les parets em retornen el meu eco. Sola davant dels camins laberíntics. Exhausta. A moments penso que sé on és la sortida, però el camí cada cop es complica més. I ara ja no hi ha marxa enrera. Segueixo endavant. Serà aquest el camí? Torno a cridar per si hi ha algú en aquest tram que pugui guiar-me o que m’acompanyi. Però res. De nou tan sols se sent el meu eco que rebota contra les roques de la cova. El temps passa, i passa i passa…
Serà aquest el camí? Confusió… Soledat… Pànic… Cansament… Exhausta… Em paro a descansar i a sentir-me, en aquest racó de cova. I em sento com un castell fet amb un joc de cartes; un castell de cartes que cau a càmara lenta i quan arriba al final, pataplaf! òstia i estrèpit descomunal!
Poc a poc, les cartes van prenent consciència de la caiguda, van reaccionant, es van refent i fan un esforç, i un altre, de nou, per a tornar a aixecar el castell. Però la construcció dura poca estona dempeus, i un altre cop la càmara lenta, l’òstia i l’estrèpit. I així una vegada, i una altra, i una altra. El problema és que a cada caiguda neix un morat nou. I els morats fan mal, i les caigudes mermen les forces. Però tot i així, les cartes persisteixen, encara que cada cop més dèbils i més tocades.
S’ha fet de nit a la cova.
