Tristesa d’infant en un rostre adult. Et reconeixes ben viva quan et palpes el rostre. Però aquest esquinç de sol ixent t’aboca a l’abisme d’un mar sense fons, negre i pudent com la gola d’un llop. Recuperes el senderi en un esforç sense precedents per redreçar la vida. Un cop a port, et tornes a llençar. Per viure.
(un microconte)
Tu i només tu. Jugant amb mi a la vora del riu. L’aigua era freda. Més freda que de costum. Però no ens n’adonàvem. Ens cremaven els cossos sota el sol. Ens bullia el cap i el sexe. A ritmes inconstants, severs, i sens rumb. Tu i només tu m’ocupava cap i cos. No m’adonava de res. Jugava. Fruïa. La vida em bullia a les venes. Amb tu. Per a tu. I no hi havia res més. Fins que una nit de lluna plena et vaig veure llop. Encara no sé perquè. Encara no sé com. Em vas clavar els ullals ben endins. Vas trencar l’embruix. La ferida oberta. Dolor de lluna al cos.
Però el sol torna. Constant. Fidel. I allunya el llop que em vol retornar la lluna.