Aquesta branca amarga t’erosiona. Penetra el pit i et remou el jo T’engalta realitats inassumibles. Et bufeteja. No és el meu silenci que tems, sinó el meu fals desvetllar que et neguiteja. Em sotges els ulls, amatent a la meva mirada, i el dolor et pren. La por s’apodera de tu. Què serà de mi? Què ha estat de mi aquests darrers temps? Com acabarà aquest malviure? Les preguntes et prenen més enllà, vers aquesta branca tan amarga!!! Desfet, mires de sobreposar-te i endolcir-la. Ens cal una crossa dolça i segura. Ens cal urgentment. Evitar l’erosió, reforçar la branca, amb tendresa, seguretat i fermesa. Però hi ha tanta amargor, tant dolor… ens cal… ens cal… ens cal…

.

fortalesa!