Mossec

Ajaguda al sofà amb un llibre a la mà. Estàtica. Defora. Endins, muscles, sang i nervis no paren. S’exhalten, sofreixen, gaudeixen, s’enamoren, es deceben… Mossego cada mot amb tots els porus. I acabo exhausta de tantes vides viscudes. De tanta emoció escrita. Exhausta de dir-me. Exhausta de posar-me en tantes pells. Exhausta però satisfeta de mossegar la vida a través de les paraules.

With freedom, books, flowers, and the moon, who could not be happy?

Oscar Wilde

Mirall

Avui m’he trobat enllà del mar. Segant el vent. Cercant la lluna. He caminat embogida i veloç. Absorbint estels i llunes. Ballant amb el sol. Jugant amb el mar. Fruint amb la sorra. Corrents. Segant el vent. Devorant. Volia atrapar l’horitzó. Un veler s’ha interposat al camí. M’ha ofert transport. M’ha recomanat repòs. He accedit. El crepitar suau de les ones. El vaivé del mar. La tènue llum de la lluna. M’han adormit. I he arribat a l’horitzó. Sorpresa. Un mirall. A l’altra banda, els meus mots. Els meus poemes. Els meus contes i colors. No sé per què, però m’ha donat repòs.

Escrivim per dir-nos?

With freedom, books, flowers, and the moon, who could not be happy?

Oscar Wilde

Escac

No entenc la nit. No entenc el dia. No entenc aquest jo que m’oprimeix. No entenc aquest jo i m’obsedeix. Vagarejo la ciutat com una autòmata. A la recerca de… de què? Del meu jo perdut? Trepitjo carrers. Albiro cels. Obro calaixos i armaris. Airejo els draps. Bruts i nets. Res. El meu jo no hi és. M’identifico amb res. Em sé despersonalitzada. Anhelo solidesa. Trobo dispersió. A la fi la llibreria. Què hi busco? Tan se val. Un llibre. Lletres impreses que em diguin. Tresors compartits de vides quotidianes. Històries de fantasia que m’obrin horitzons. Obro un llibre. Cares a la finestra, 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. Montserrat Abelló les tradueix. Me les diu. Em diu. May Sarton. «Ara esdevinc jo mateixa»:

Ara esdevinc jo mateixa. M’ha calgut
temps, molts anys i llocs:
He estat dissolta i trasbalsada,
he dut la cara d’altra gent,
he corregut embogida, com si el Temps hi fos,
terrible i vell, i m’avisés a crits:
«Afanya’t, o et moriràs abans de…»
(Què? Abans no arribi el matí?
O el final del poema sigui clar?
O l’amor segur dins la ciutat closa?)
Ara, ben quieta, ser aquí,
sentir el meu propi pes i densitat!
L’ombra negra sobre el paper
és la meva mà; l’ombra d’un mot,
mentre el pensament forma a qui el conforma,
cau pesant sobre la pàgina, se sent.
Tot es fusiona ara, s’amalgama
del desig a l’acció, de paraula a silenci,
la feina, l’amor, el temps i la cara
recollits en un sol gest
intens de créixer, com les plantes.
Tan lent com la fruita que madura,
fèrtil, despresa, i sempre consumida
cau però no exhaureix l’arrel,
perquè tot el poema sigui i doni,
creixi en mi per esdevenir cançó;
fet així i així arrelat per amor.
Ara hi ha temps i el Temps és jove.
Oh, en aquesta hora única visc
tota jo i no me’n moc.
Jo, la perseguida que embogida corria,
Para’t, para’t i atura el sol!

No us ha passat mai que un poema, una narració, una frase, us ha revelat la veritat que no trobàveu i us ha fet escac a l’interior?

«With freedom, books, flowers, and the moon, who could not be happy?»
Oscar Wilde