Cafè Zoo

Vaig llegir-ne la recomanació a Quadern de mots, em va interessar i vaig buscar el llibre perquè no el coneixia. M’ha agradat. Al principi m’ha costat una mica, ho reconec, però a mesura que avançava les pàgines m’anava atraient més i més, m’anava enganxant, i m’obligava a retrocedir perquè em sorprenia recuperant personatges, acabant de reconstruir el mínim puzle de la seva història, i jo els havia perdut en la poca concentració inicial. Al final, m’han quedat ganes de rellegir-lo (i de fet he de confessar que n’he rellegit alguns passatges…).

Passes una bona estona, llegint Cafè Zoo, però no només, perquè també t’ajuda a endisar-te en la societat i la cultura de Namíbia, on es localitza el llibre i on ha viscut uns anys la seva autora, que ens deixa palesa la seva sensibilitat en el tractament que en fa, d’aquesta societat. No tens la sensació d’estar llegint la història només des dels ulls blancs, com acostuma a passar, sinó que la visió dels namibians també hi cala. I és d’agrair.

No us diré que és per a mi un gran llibre que m’hagi fascinat, però sí que us en recomano la lectura, sense dubtar-ho. Perquè passa bé, ens entreté, i si bé és cert que algunes històries són dures, la poètica amb què s’expliquen en les matisa lleument d’una pàtina de tendresa:

«I en aquell just moment en Jan va pensar que malauradament el destí és com una sabata que trepitja un niu de formigues.»

«No vull tornar a viure rodejat de la llum de les espelmes, respirant les ombres de la paret. No he demanat res a ningú perquè mai no he esperat res d’ells. Ara t’ho demano a tu. No marxis encara, no abans que el meu món torni a ser com quan tot era correcte.»

«Desitjant de tot cor i provant amb totes les seves forces d’encabir aquelles noves emocions en el calaix dels seus millors silencis, provant de protegir-se sense èxit.»

«Sí, es podria dir que la vida de l’Altus Botha és de color rosa. Si no fos que ell se sent un rutinari i apàtic habitant de l’infern.»

No hi falten aquells moments que a mi tant m’agraden, de descripcions que et transporten a altres móns:

«(…) a la posta de sol, vermella, feta de núvols i de llum tímida i d’uns quants minuts de temps.»

O aquells altres amb comparacions sorprenents:

«La porta de casa es va obrir com una caixa de regal gegant i darrere seu va aparèixer l’Otto»

«Mentre remullava els seus prejudicis en el cafè,(…)»

«Els seus, definitivament, no eren uns ulls indiferents. Eren vidres acabats de rentar amb una bona dosi líquida d’admiració. De sorpresa i d’incredulitat.»

«I potser és això el que espanta tant dels seus dibuixos mordaços, el fet que ens fa pensar quina és la idea que té de nosaltres el regne animal. Nosaltres, a qui tant agrada agradar, potser sospitem que la nostra imatge, en els ulls dels animals que fotografiem amb devoció i que després oblidem, de vegades pot resultar ben ridícula.» Hi havíeu pensat mai? 😉

I encara voldria remarcar-vos una frase:

«el llibre comença a vibrar, a tremolar cada cop més intensament, fins que es deixa caure, en un suïcidi calculat» No us recorda la Llibreria de les noves oportunitats?

En fi, no hi ha millor recomanació que aquesta: llegiu-lo i ja em direu! Per cert, m’han quedat unes ganes boges d’anar a Namíbia i conèixer el Cafè Zoo!!!

Cafè Zoo, Ana Moya, Viena Narrativa, 2012

Comments (2)

  1. Ei!!, ben explicat. A mi em va sorprendre tant que em va atrapar moltíssim, de fet, és un del llibres que més m’han agradat d’aquest passat 2012. Això de recuperar personatges o esdeveniments entre els diferents contes i anar-ho lligant tot em va agradar moltíssim. El llibre el vaig trobar dur i tendre alhora, però sobretot, molt original en la seva estructura.

    Gràcies per l’enllaç. Ens llegim!!

    • Moltes gràcies per haver-me descobert el llibre! Continuem amb les nostres lectures/escriptures… 😉

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Time limit exceeded. Please complete the captcha once again.