«… perquè la poesia és l’eix del meu viure. És a dir, en la poesia dic «la meva veritat», que és intrínseca a la meva existència. Escric sobre la meva veritat, sobre el que realment sento. Sense la veritat, la poesia no té aquest misteri que fa que el que digui sigui poètic. Tot sovint, sense adonar-me’n, quan parlo, em refereixo als meus poemes perquè expressen millor el que sento. Com sempre dic, un poema no és bo si no expressa aquesta veritat teva única que no pot ser la d’un altre.» Del ‘Prefaci’ d’El miracle és viure, Montserrat Abelló.

El 9 de setembre ha fet un any de la mort de Montserrat Abelló. I el 9 de setembre s’ha presentat, a la 33a edició de la Setmana del Llibre en Català, El miracle és viure, el recull de vivències de la poeta, editat per Ara Llibres.

He anat a la presentació. La meva admiració per la Montserrat em porta a ser present en tants actes relacionats amb ella com puc. M’enamora la seva poesia, i em fascina la vitalitat que tenia. Ha estat un acte especial, que ha començat amb la Mariona Sagarra, acompanyada del Raül Costafreda, cantant un poema de Montserrat Abelló inclòs en el seu «Suite Abelló», i ha acabat amb la Mirna Vilasís, acompanyada del Xavi Múrcia cantant-ne un del seu «Espero Meravelles». Dues grans veus per a una gran poeta. Durant l’acte, el Xavier Montoliu, la Laura Borràs, la Mireia Bofill Abelló i l’Izaskun Arretxe han explicat com va sorgir el llibre, com s’ha treballat… detalls que, alguns d’ells, trobareu en els textos introductoris d’El miracle és viure.

Escoltar-los parlar de la Montserrat m’ha destapat la capsa de records. M’ha transportat al primer dia que la vaig conèixer en persona, devia ser l’abril o maig de 2004. Jo aleshores estudiava en un dels cursos de poesia de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, i vam acordar el grup d’alumnes, amb el professor que teníem aleshores, en Francesc Parcerissas, que vindrien alguns escriptors a classe. Jo vaig demanar la Montserrat Abelló, per qui sentia una profunda admiració des que havia caigut a les meves mans Cares a la finestra. I va venir; recordo com ens recomanava que no tinguessim pressa a publicar, i ens donava tants altres consells que de ben segur trobarem al seu llibre de vivències. Si fins aleshores em fascinava la poeta, a partir d’aquell dia vaig començar a admirar també la dona.

I a partir d’aleshores vam compartir alguns petits moments que guardo gelosament en el record. Com el recital conjunt a l’Ateneu de 9 Barris, organitzat pel Manel Ladron, o la seva assistència a les presentacions dels meus dos llibres de poesia, L’illa de la flor i Suem. Em deia que li agradava la meva poesia, i per a mi aquest era un dels més grans reconeixements que mai m’hagi pogut imaginar. Li vaig demanar que em prologués Suem, i volia fer-ho, en vam estar parlant, però la seva agenda era cada dia més plena de reconeixements, recitals i compromisos que li deixaven poc temps, i finalment no va poder ser; vaig enviar-li el correu d’invitació a la presentació del llibre, i va venir, «ja em pensava que havies presentat el llibre i no m’ho havies dit!», o alguna cosa així, em va deixar anar… i vaig buscar-li una cadira, perquè la presentació de Suem no va ser convencional…

Posteriorment, vaig tenir ocasió de tornar a casa seva quan vam gravar el capítol de Literatura i dones de la sèrie Miralls de dones.

Ha estat tot un plaer i una meravella haver pogut compartir aquests petits moments amb ella, que evidentment no es recullen a El miracle és viure, però jo guardo gelosament a la meva capseta de records i moments inoblidables. Són part de les meves vivències…

«… tracto de donar per aconseguit un poema quan, tot i que lògicament parteix d’alguna vivència, aconsegueixo expressar-la, que la reflecteixi, però de tal manera que cadascú se’l pugui fer seu a través de les seves pròpies vivències, que poden ser diferents.» Del ‘Prefaci’ d’El miracle és viure, Montserrat Abelló.