Us confessaré un secret. No havia sentit a parlar mai de les trementinaires fins pels volts del darrer Sant Joan. I en una setmana me les van mencionar dues persones i vaig tenir una experiència propera, fent un taller d’espígol amb una dona sàvia dels nostres temps que en sap molt, del «poder» que tenen algunes plantes. És una hereva de les trementinaires? Probablement.

Un d’aquests cops que en vaig sentir a parlar va ser quan una amiga em va regalar el darrer llibre del David Martí, dedicat pel propi autor; li havia demanat l’autògraf perquè la història de les trementinaires, unes dones valentes i sàvies que tiraven endavant contra tots els infortunis, li havia fet pensar en mi. Amb l’emoció d’aquest gest, vaig començar a llegir Les dones sàvies de la muntanya, la història d’unes dones que recorrien tot Catalunya amb les seves herbes i ungüents a l’esquena per a recollir uns dinerons per a la família. I no us penseu pas que parlem de fa segles, que la darrera trementinaire va ser la Sofia d’Ossera, que va fer el darrer viatge el 1982. Sí, ho heu llegit bé, el 1982! Si en voleu saber més, de les trementinaires, a part de llegir la novel·la, fantasiosa però basada en la realitat, d’en David Martí, entreu -i aneu si podeu… jo ho tinc pendent però hi aniré- al Museu de les Trementinaires de Tuixent, centre neuràlgic on van viure aquestes dones.

Eren descendents de les bruixes, les trementinaires? No ho sabem, però probablement, com diu el propi David Martí en una entrevista que li van fer al programa Cafeïna de Lleida Televisió, són l’evolució d’un arquetip de dona valenta, amb uns coneixements mil·lenaris que comparteixen amb el món. Fins i tot algunes fórmules dels remeis i ungüents que preparaven ens transporten a les antigues bruixes. Unes eren dels segles XVI i XVII, les altres del XIX i XX, només hi ha un segle de buidor i diferència…

La novel·la d’en David Martí és plena de bonhomia però també de mal, de bellesa, però també de foscor, de felicitat però també de tristor. La història de la Sofia recorrent diferents zones del territori català seguint la tradició de la seva àvia és, al final, un viatge iniciàtic que la noia viurà amb intensitat, afrontant-se a penúries terribles i a persones que són la veritable encarnació del mal. Però la Sofia no estarà sola del tot en aquest deambular pels camins, de fet, la seva àvia i altres dones que, com ella, busquen el bé comú a través d’herbes o rituals seran la seva força. Amb un tempo acurat i un fil narratiu ben travat, Les dones sàvies de la muntanya ens atrapa més encara que Les bruixes d’Arnes o La metgessa de Barcelona, dues novel·les anteriors del mateix autor; ens atrapa més i, al meu entendre, està molt més aconseguida dramàticament. Però això cadascú ha de jutjar-ho amb la pròpia lectura… així que si encara no ho heu fet, llegiu-la!

Les dones sàvies de la muntanya, David Martí, Edicions 62