Per Sant Jordi… nou llibre

Suem per fondre el gel que ens encuirassa. Suem en abraçar la nit. Suem en allunyar els mals pensaments. Ens esforcem, gaudim, patim, ens relacionem, creiem, ens malfiem, ens enfonsem, revivim. Ens tanquem per tornar a obrir-nos. Entrenem el cor. I el cervell.

Sant Jordi 2009. Dia màgic de llibres i roses. Roses vermelles d’amor. Però plenes de punxes, de dolor. Com Suem. Suem. Una obra acabada fa temps. Guardada en un calaix. Reposada.
Suem neix de la necessitat d’explicar una part indestriable del nostre viure. D’explicar allò públic que hi ha en nosaltres i es barreja amb un sentir molt íntim.
Sentiments, emocions, necessitats d’un viure en societat que a vegades no ens deixa ser, que a vegades ens complica l’existència. Un viure en societat sense el qual no ens podem sentir mai satisfets, satisfetes.

Suem és com el camí de l’inca al Machu Pichu. Demana un esforç gairebé sobrehumà. Exigeix treure forces que no sabia que tinguessis. Fascina pensar com aquelles persones van arribar-hi i fer aquella meravella.
L’esforç compensa. El plaer de l’arribada. Aconseguir l’objectiu. La visió d’aquell espectacle. Bell. Impressionant. Que se t’endú. T’omple. Les venes a punt d’esclatar. Per l’esforç. Per la bellesa. Pel plaer.
Això és Suem. Esforç i plaer.
PD: Suem es va acabar al Machu Pichu. A 2438 metres. Entre núvols i boira i màgia.

Els poemes dits

Un poema no acaba fins que no és llegit. Fins que no és dit. Un poema acaba quan les sensacions, les emocions i les paraules passen pel sedàs de qui el llegeix, de qui l’escolta. El cos tritura els inputs de les paraules negres i omple els blancs amb l’experiència pròpia. Es forma un garbuix al cos, al cor i al cap de qui llegeix o escolta el poema. I esclata en un somriure. De complicitat. De plaer. De companyonia. I acaba amb la certesa que la soledat és aparent i els sentiments comuns. Només cal un poema. Llegit. O millor encara, dit. I per tant interpretat, matisat, dirigit, però mai tancat. Es clou al cos de qui l’escolta. A cau d’orella o amplificat. En la intimitat o en lectura col·lectiva. Però sempre transportat d’autora a lector. El poema dit, recitat. Explosió d’emocions i sentiments. Acaba? O tot just comença a viure?


Alguns recitals que he fet fins al moment de començar aquest bloc:

– Recital amb Montserrat Abelló. 17 de gener de 2007. Ateneu Popular de 9 Barris, Barcelona
Llegeix la notícia
– Recital col·lectiu
Ara. 2 de juny de 2006. El Local, Barcelona
– Recital col·lectiu: Poesia feminista catalana del segle XX. 28 d’octubre de 2005, Ateneu Popular de 9 Barris, Barcelona
– Recital Nua, Ateneu Popular de 9 Barris de Barcelona, 27 de maig de 2005
– Presentació del llibre L’illa de la flor. Barcelona, 29 de juny de 2004, Jardí de l’Ateneu Barcelonès
– Presentació del llibre L’illa de la flor: Reus, 22 de juny del 2004, Centre de Lectura