«Oír cómo respiran los libros por la noche»

«La tía Ruma blande un dedo enjoyado a poca distancia de mi rostro.

– La esencia de este oficio consiste en trabajar fuera de horas, dormir en la buhardilla, oír cómo respiran los libros por la noche.»

Aquest ofici és el de llibretera. Sabrà la nostra protagonista apreciar-ne els matisos? No us ho desvetllaré, sinó no valdria massa la pena que llegissiu el llibre…

La librería de las nuevas oportunidades és, sense cap mena de dubte, un llibre prometedor. O no ho és una novel.la amb una frase com aquesta: «Lleva (…) y una camiseta azul en la que pone: «Ándate con ojo o acabarás en mi novela».» Jo en vull una!

És la primera obra d’Anjali Banerjee que llegeixo. Un títol i un argument prometedors. Una llibreria màgica i fantasmagòrica com a recer on curar les ferides per un trencament amorós. Llibres, literatura i l’esperit d’escriptors i escriptores per a retrobar-se i revalorar la vida. Prometedor. Llàstima que al meu parer es queda amb això, la promesa. L’argument és bo, la idea fantàstica, però al meu entendre no s’acaba d’explotar, es podria fer créixer molt, aquesta història, podria frapar-nos i captivar-nos, podria embuir-nos, sobretot a la gent que som apassionada de la literatura, però no ho acaba d’aconseguir. Només és la meva opinió que, en certa manera, coincideix amb la del blog Cuentalibros:

«No es un libro de culto, ni una obra maestra, ni siquiera me atrevería a decir imprescindible, ni para lectores de cuestiones metafísicas. Es más bien una bonita historia que cualquier amante lego de la literatura disfruta desde la complicidad de quien le gustaría visitar un lugar así. Cautivadora de mentes fantasiosas que divagan por las páginas de papel. Si te sientes un poco así, este es un buen lugar donde pararse, cerrar los ojos y dejarse hechizar aunque sea desde el ilusionismo de un lector entre miles.»

Però també us he de dir que m’ha agradat llegir-lo, perquè hi he descobert algunes comparacions al meu parer fantàstiques, com ara:

«Cuando me inmiscuyo en su intimidad, la tía Ruma se repliega sobre sí misma como una flor al caer la noche.»

«Lucía acaricia los libros, y sus dedos de uñas rojas revolotean sobre los lomos como gigantescas mariquitas.»

«La lluvia cae a plomo sobre el tejado, y el estruendo de su furia suena como el motor de un avión.»

Una de les característiques que m’ha agradat és l’ús del color en les descripcions de les persones i en el seu vestir:

«Viste en tonos crepusculares -azul petróleo, negro y gris-«

«Una mujer alta entra en la habitación como si flotara a un palmo del suelo. Luce un implecable traje pantalón blanquiazul de aspecto vaporoso, como la espumosa estela que deja a su paso una lancha motora.»

«El papel de color rosa revolotea en el aire antes de caer al mar, y por un momento la escritura resplandece en la luz crepuscular hasta que se diluye entre destellos y se hunde en el agua.»

«Sus ojos, de un tono entre avellana y gris, siempre han transmitido una engañosa dulzura.»

Més enllà dels colors, no em digueu que aquesta imatge no és visual:

«Tengo la sensación de haberme quedado sin suelo bajo los pies. Me siento insegura, efímera. Me aferro con todas mis fuerzas al vaso de agua por temor a salir volando.»

No us la imagineu agafada al got d’aigua, amb cara de pànic?

I us deixo, per acabar, aquesta frase…

«Hay personas para las que leer supone la diferencia entre la felicidad y la desdicha, la esperanza y la desesperación, la vida y la muerte.»

La librería de las nuevas oportunidades, Anjali Banerjee, Lumen, 2012.

Escac

No entenc la nit. No entenc el dia. No entenc aquest jo que m’oprimeix. No entenc aquest jo i m’obsedeix. Vagarejo la ciutat com una autòmata. A la recerca de… de què? Del meu jo perdut? Trepitjo carrers. Albiro cels. Obro calaixos i armaris. Airejo els draps. Bruts i nets. Res. El meu jo no hi és. M’identifico amb res. Em sé despersonalitzada. Anhelo solidesa. Trobo dispersió. A la fi la llibreria. Què hi busco? Tan se val. Un llibre. Lletres impreses que em diguin. Tresors compartits de vides quotidianes. Històries de fantasia que m’obrin horitzons. Obro un llibre. Cares a la finestra, 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX. Montserrat Abelló les tradueix. Me les diu. Em diu. May Sarton. «Ara esdevinc jo mateixa»:

Ara esdevinc jo mateixa. M’ha calgut
temps, molts anys i llocs:
He estat dissolta i trasbalsada,
he dut la cara d’altra gent,
he corregut embogida, com si el Temps hi fos,
terrible i vell, i m’avisés a crits:
«Afanya’t, o et moriràs abans de…»
(Què? Abans no arribi el matí?
O el final del poema sigui clar?
O l’amor segur dins la ciutat closa?)
Ara, ben quieta, ser aquí,
sentir el meu propi pes i densitat!
L’ombra negra sobre el paper
és la meva mà; l’ombra d’un mot,
mentre el pensament forma a qui el conforma,
cau pesant sobre la pàgina, se sent.
Tot es fusiona ara, s’amalgama
del desig a l’acció, de paraula a silenci,
la feina, l’amor, el temps i la cara
recollits en un sol gest
intens de créixer, com les plantes.
Tan lent com la fruita que madura,
fèrtil, despresa, i sempre consumida
cau però no exhaureix l’arrel,
perquè tot el poema sigui i doni,
creixi en mi per esdevenir cançó;
fet així i així arrelat per amor.
Ara hi ha temps i el Temps és jove.
Oh, en aquesta hora única visc
tota jo i no me’n moc.
Jo, la perseguida que embogida corria,
Para’t, para’t i atura el sol!

No us ha passat mai que un poema, una narració, una frase, us ha revelat la veritat que no trobàveu i us ha fet escac a l’interior?

«With freedom, books, flowers, and the moon, who could not be happy?»
Oscar Wilde

Murakami corre massa?

He tornat a Murakami, amb la idea de mirar de reconciliar-m’hi definitivament, ho reconec, i el resultat ha estat més aviat contrari. Vaig començar amb aquest autor amb Kafka a la platja; me’l va deixar i recomanar una amiga i la veritat és que el llibre em va fascinar. Només una cosa em va malmetre la lectura i me n’ha deixat un regust amarg, de ràbia i frustració, i és que no el vaig entendre. Hi hauré de tornar algun dia perquè a vegades les segones lectures ajuden, per bé que és difícil repetir-ne una quan la llista de pendents és llarga… En fi, després vaig entrar amb Tokio Blues, que em va agradar. I ara he volgut llegir De què parlo quan parlo de córrer. M’havien comentat que parlava del procés d’escriure i que eren interessants les similituds amb el fet de córrer que establia. Vaig anar a la llibreria, vaig fullejar-lo i em va semblar que podia ser interessant; vaig llegir el pròleg i vaig pensar que prometia. Però el cert és que m’ha costat arribar al final, no m’ha convençut. Potser m’hauria agradat més que acabés d’entrar més a fons en el procés creatiu i no s’explaiés tant en certs detalls del córrer i la preparació física. O potser jo no he sabut agafar el llibre pel cantó que tocava.
 
En tot cas, no tot han estat decepcions en la lectura! Per sort, en els grans escriptors sempre hi podem treure suc, i algun aprenentatge. M’agradaria compartir algunes cites amb vosaltres:
 
Sobre el fet d’escriure:
 
«(…) És la mateixa tàctica que faig servir quan escric una novel·la llarga. Sempre miro d’aturar-me quan noto que encara puc continuar escrivint. Així, l’endemà m’és més fàcil reprendre la feina. Em sembla que Ernest Hemingway deia que avançar és mantenir el ritme.»
 
«Absorbeixo en silenci tot el que puc absorbir, i després ho trec (amb una forma el més canviada possible) com a part de la trama d’una novel·la.»
 
«(…) Em vaig adonar que era fantàstic -i també molt dur- poder seure cada dia a l’escriptori sense patir pel temps i pensant només en el que volia dir.»
 
«(…) escric per posar les idees en ordre.»
 
«Tot plegat -seure a l’escriptori, concentrar el pensament en un punt com si fos un raig làser, imaginar-te alguna cosa a partir d’un horitzó absolutament desert, crear la trama, triar les paraules adequades, fer que la història sigui coherent- demana molta més energia i molt més temps del que la gent s’imagina. Potser no has de moure gaire el cos, però dins teu es desenvolupa una activitat dinàmica i esgotadora. Evidentment, qui pensa les coses és el cervell. Però els escriptors es posen una disfressa que es diu «relat» i pensen amb tot el cos, la qual cosa els exigeix mobilitzar totes les reserves físiques, sovint fins arribar a l’esgotament.» COMPLETAMENT D’ACORD!
 
«Quan comencem a escriure una novel·la -és a dir, quan ens posem a manipular frases per construir una història- hi ha unes toxines que tots tenim a dins que surten a la superfície. (…) és cert que l’activitat artística conté per principi un seguit d’elements malsans i antisocials. No tinc cap inconvenient a admetre-ho. Per això mateix hi ha força escriptors (i força artistes) que fan una vida decadent o que s’allunyen deliberadament de la societat. (…) Ara bé, crec que els escriptors que volem escriure durant molts anys hem de desenvolupar un sistema immunitari propi capaç de plantar cara a aquestes toxines perilloses»
 
«Per mi escriure és com pujar una muntanya, com escalar la paret d’un precipici, com arribar a un cim després d’un ascens llarg i costós. Només pots guanyar o perdre; no hi ha cap altra possibilitat. Quan escric, sempre tinc aquesta imatge dins el cap.»
 
Sobre el discurs oral:
 
«He de triar paraules que siguin fàcils d’entendre oralment i incloure-hi algun toc d’humor perquè la gent es relaxi. He de saber presentar-me tal com sóc. Encara que sigui només per una estona, si vull que la gent m’escolti he de fer que es posin del meu costat, i per aconseguir-ho he d’assajar el discurs una vegada i una altra. És una tasca que demana molt esforç, però que també compensa, com qualsevol nou repte.»
 
 
Prosa poètica en estat pur:
 
«A vegades, quan penso en la vida em sento com si no fos més que un bocí de fusta que el mar ha arrossegat fins a la platja.»
 
«Si bufa la brisa encara s’aguanta, però quan s’atura ve una boira humida del mar que se t’aferra com si fos una capa de roba mullada.»
 
«Era com si la cua d’un núvol fosc m’hagués entrat a l’estómac.»