“… a la passió desbordada del meu viure…”

[Mariona Sagarra i Raül Costafreda canten Abelló a la 33a edició de la Setmana del Llibre en Català – fragment]

“… perquè la poesia és l’eix del meu viure. És a dir, en la poesia dic “la meva veritat”, que és intrínseca a la meva existència. Escric sobre la meva veritat, sobre el que realment sento. Sense la veritat, la poesia no té aquest misteri que fa que el que digui sigui poètic. Tot sovint, sense adonar-me’n, quan parlo, em refereixo als meus poemes perquè expressen millor el que sento. Com sempre dic, un poema no és bo si no expressa aquesta veritat teva única que no pot ser la d’un altre.” Del ‘Prefaci’ d’El miracle és viure, Montserrat Abelló.

El 9 de setembre ha fet un any de la mort de Montserrat Abelló. I el 9 de setembre s’ha presentat, a la 33a edició de la Setmana del Llibre en Català, El miracle és viure, el recull de vivències de la poeta, editat per Ara Llibres.DSCN2118

He anat a la presentació. La meva admiració per la Montserrat em porta a ser present en tants actes relacionats amb ella com puc. M’enamora la seva poesia, i em fascina la vitalitat que tenia. Ha estat un acte especial, que ha començat amb la Mariona Sagarra, acompanyada del Raül Costafreda, cantant un poema de Montserrat Abelló inclòs en el seu “Suite Abelló”, i ha acabat amb la Mirna Vilasís, acompanyada del Xavi Múrcia cantant-ne un del seu “Espero Meravelles”. Dues grans veus per a una gran poeta. Durant l’acte, el Xavier Montoliu, la Laura Borràs, la Mireia Bofill Abelló i l’Izaskun Arretxe han explicat com va sorgir el llibre, com s’ha treballat… detalls que, alguns d’ells, trobareu en els textos introductoris d’El miracle és viure.

Escoltar-los parlar de la Montserrat m’ha destapat la capsa de records. M’ha transportat al primer dia que la vaig conèixer en persona, devia ser l’abril o maig de 2004. Jo aleshores estudiava en un dels cursos de poesia de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, i vam acordar el grup d’alumnes, amb el professor que teníem aleshores, en Francesc Parcerissas, que vindrien alguns escriptors a classe. Jo vaig demanar la Montserrat Abelló, per qui sentia una profunda admiració des que havia caigut a les meves mans Cares a la finestra. I va venir; recordo com ens recomanava que no tinguessim pressa a publicar, i ens donava tants altres consells que de ben segur trobarem al seu llibre de vivències. Si fins aleshores em fascinava la poeta, a partir d’aquell dia vaig començar a admirar també la dona.

I a partir d’aleshores vam compartir alguns petits moments que guardo gelosament en el record. Com el recital conjunt l’Ateneu de 9 Barris, organitzat pel Manel Ladron, o la seva assistència a les presentacions dels meus dos llibres de poesia, L’illa de la flor i Suem. Em deia que li agradava la meva poesia, i per a mi aquest era un dels més grans reconeixements que mai m’hagi pogut imaginar. Li vaig demanar que em prologués Suem, i volia fer-ho, en vam estar parlant, però la seva agenda era cada dia més plena de reconeixements, recitals i compromisos que li deixaven poc temps, i finalment no va poder ser; vaig enviar-li el correu d’invitació a la presentació del llibre, i va venir, “ja em pensava que havies presentat el llibre i no m’ho havies dit!”, o alguna cosa així, em va deixar anar… i vaig buscar-li una cadira, perquè la presentació de Suem no va ser convencional…

DSCN2123Posteriorment, vaig tenir ocasió de tornar a casa seva quan vam gravar el capítol de Literatura i dones de la sèrie Miralls de dones.

Ha estat tot un plaer i una meravella haver pogut compartir aquests petits moments amb ella, que probablement no es recullin a El miracle és viure, però jo guardo gelosament a la meva capseta de records i moments inoblidables. Són part de les meves vivències

[Mirna Vilasís i Xavi Múrcia canten Abelló en la 33a edició de la Setmana del Llibre en Català – fragment]

“… tracto de donar per aconseguit un poema quan, tot i que lògicament parteix d’alguna vivència, aconsegueixo expressar-la, que la reflecteixi, però de tal manera que cadascú se’l pugui fer seu a través de les seves pròpies vivències, que poden ser diferents.” Del ‘Prefaci’ d’El miracle és viure, Montserrat Abelló.

articles

Abelló / Raspall, plaer poètic

09Plaer de viure, d’estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.

Tarda d’un gris lluminós
ara que el dia s’allarga
I ser feliç com Epicur

amb el poc que vull
al meu abast.
I, en no esperar

ja res d’un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.

(Montserrat Abelló, Memòria de tu i de mi, Ed. Denes, 2006)

“Això és el meu estat d’ànim d’ara i ara quan me’n vaig a dormir, no tinc por de morir”

Ho diu Montserrat Abelló en una conversa amb Joana Raspall presentada el passat divendres 21 de març del 2014 en l’acte central que la Institució de les Lletres Catalanes feia en motiu del Dia Mundial de la Poesia. Hem d’agrair-li a la Laura Borràs, directora de la Institució, que comparteixi aquest fragment d’una conversa més llarga amb nosaltres.

Almenys jo li he d’agrair perquè és pública i coneguda de les persones que em són properes la meva admiració per la Montserrat Abelló des de fa ja una pila d’anys (la fotografia de dalt és d’un recital que vaig compartir amb ella a l’Ateneu de 9 Barris). Ja en el meu primer llibre, l’illa de la flor (2004), començava amb una sentència seva, i amb un poema meu “a semblança” o inspirat en un de la Montserrat. El meu:

Nua

DONA

Plantaré el cos
en un racó de mi
sentiré la nit
a flor de pell
m’endinsaré en el joc
solitari d’aprendre
de mi
el que em manca
per viure

Plantaré el cos
arran de vida
i jugaré
a no estavellar-ne
la resta

.

El de la Montserrat que tenia en ment -conscientment o inconscientment- quan el vaig escriure (del llibre L’arrel de l’aigua, 1995):

Plantaré el cos
en una cala obscura.

D’antuvi sé
que tot serà debades.
I que la fredor de la mar
no aplacarà l’angoixa
que m’atenalla cor endins.

En la nit udolaré
els meus silencis,
indiferent als embats
de les onades.

Sentiré el gust de la sal,
i compartiré
aquest  més    gran silenci.

Hem de reivindicar alt i clar la Montserrat Abelló, però també la Joana Raspall, o la Felícia Fuster, per a mencionar només algunes de les grans poetes que la història algun dia haurà de posar en el lloc que els correspon.

La conversa

Escrivia que hem d’agrair-li a la Laura, penso, que comparteixi amb nosaltres aquest fragment de conversa perquè és una veritable perla. Dues dones passades la norantena enraonant de poesia, però també de la vida en un diàleg ple de complicitats, somriures i picades d’ullet. Us recomano de veure-la (només dura 15 minuts), hi trobareu diàlegs tan fantàstics referits a la poesia com aquest:

ILC“Abelló: Quan vas començar a escriure poesia?
Raspall: Quan vaig començar? Molt petita, 12 o 14 anys. Tot lo que jo escrivia, me resultava molt estrany.
Abelló:”I aleshores, feies mètrica i rima?
Raspall: En aquell temps buscava la consonant, per a fer poesia. I després ja l’he deixat, faig poesia per rima.
Abelló: Per la rima de la paraula? És com jo ho he fet sempre, perquè jo vaig començar a fer poesia aviat, però no tan aviat com tu, però no m’agradava perquè feia mètrica i rima i no em sonava. I fins que no vaig decidir escriure tal com a mi em rajava, no em va agradar. I per això vaig trigar molt, a publicar, perquè no vaig publicar el primer llibre fins que tenia gairebé 40 anys. I després he seguit fent així i ja és una cosa que més o menys ja està de moda ara.”

Si bé, en aquesta conversa, hi destilen també les seves opinions sobre altres temes, com els estats d’ànim, o com la vida i la mort, “expliqueu-me lo que fa bé (una persona), i llavors pensaré que encara som vius, perquè el mal no és viu, el mal és mort; des de que existeix el mal, és mort, en canvi des de que existeix el bé, és viu el viu, almenys jo m’ho prenc així”, diu Joana Raspall, i Abelló rebla el clau; “Jo sempre penso, també, que morir és lo més natural, lo que és estrany és viure”. Afirmacions de dues dones passada la norantena.

També hi surt la necessitat de veritat en la poesia: “Si un diu allò que vol dir, ja està tranquil, perquè es descarrega d’una força, però si no pots arribar a dir allò que vols, no estàs content mai; i jo a vegades no he arribat a dir allò que jo volia, i en algun poema sí que ho he dit, i aquell poema sí que me l’estimo, perquè he dit allò que jo pensava.”, afirma Joana Raspall, qui ens presenta el poema “Caldria”: “És l’últim amb el que jo em despedeixo de la gent; l’he escrit quan ja m’he despedit de la gent, en faig un altre de curtet”:

.          Caldria saber dir en un sol gemec
tot l’horror de les coses
i respirar després el darrer glop
d’un aire net.
Aleshores
em podria morir serenament
.            de cara a l ‘ample desert desconegut
… i algun ocell, passant,
qui sap si, encara, cantaria…

(Joana Raspall, Jardí Vivent, Edicions El Cep i la Nansa, 2010)

Montserrat Abelló i Joana Raspall. Sens dubte, dues grans dames de la poesia que tothom hauria de llegir. I que haurien de ser -desconec si ho són- autores de lectura obligatòria a l’ensenyança.

articles

Reivindico la poesia necessària

Pot semblar una contradicció, però us ben asseguro que no ho és. Avui, Dia Mundial de la Poesia, tinc la necessitat d’escriure un article. Aquesta setmana hem celebrat també el Dia de la Poesia Catalana a Internet, el passat 17 de març. Escrivia que pot semblar una contradicció però no ho és que jo, que m’expresso habitualment en vers, avui justament ho faci en prosa. I no ho és perquè em cal, avui més que mai, reivindicar la poesia necessària (parafrassejant Celaya). Necessària per a l’ànima, el cor, el cos; per a la individualitat i la col·lectivitat; per a la transformació social i la personal; per al sentiment i la ment…
I vull reivindicar la poesia com una art popular, fora d’elitismes excloents que ens l’allunyen. Sembla una reivindicació futil, oi? Però no ho és, penso. Deixarà de ser-ho el dia que no ens calguin dies internacionals. El dia que al metro sigui tan habitual veure algú llegint el darrer Planeta com el darrer Carles Riba de poesia. El dia que algun poeta, o alguna poetessa, sigui best seller. Us ho imagineu? Aquell dia sí que tindríem un molt bon motiu per a preparar una gran celebració! I asseguraríem que ‘Han de viure els poemes’.

I acabo aquest breu article amb un poema -també breu- de la gran dama de la poesia, Montserrat Abelló, dit per ella mateixa, ‘Tan sols la paraula nua’

articles