“Maldigo la poesía concebida como un lujo”
Gabriel Celaya

I jo. La poesia i la cultura. Perquè com diu el mateix poema de Celaya:

«Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpe, porque apensa si nos dejan
decir que somos quién somos”

La poesia, la cultura, tan necessària com l’oxigen que respirem. No com un luxe. La cultura com a constructora d’identitat, individual i col·lectiva, no com a mer consum d’oci. La cultura que ens conforma com a persones lliures i crítiques. S’adequen a aquest sentir, les polítiques culturals actuals? Em sembla que no. A Catalunya, el Govern inexistent fa temps que està per altres batalles i que entén la cultura com una arma més al servei de la causa independentista. I a Espanya, el Govern del Partit Popular destina els seus esforços a dilapidar tot indici de pensament crític, un dels principals fonaments de la creació cultural.

Respirem oxigen per viure, i respirem cultura per ser. I la política no pot ser aliena a aquesta realitat.

Article publicat a Club Còrtum l’11 d’abril de 2018

Escribir para ser leída, para ser oída y para ser escuchada. Escribir para una misma. Escribir, transmitir, sentir con la palabra en la mano el fluir de cada día. Y editar. Querer llegar más allá de donde termina tu mano. Y creerlo posible. Un sueño. Una necesidad que hay que hacer realidad para completar el proceso de creación.

Cuando de tu mano ya no fluyen las palabras porque ya se han fijado en el papel y las letras quieren volar hacia nuevas mentes, empieza el largo y arduo proceso de buscar quien crea en ellas y las lleve a otros lares. Conseguirlo no es fácil, y consume tantas o más energías que el propio hecho de la creación, porque ahora ya no depende de una misma completar la obra. Hay que convencer, hay que luchar y hacerse creer… Tienes que convertirte en tu propia vendedora… demasiados ingredientes que pueden echar a perder el pastel.

No encontré asesoramiento alguno y tuve que hacer de Sherlock Holmes para saber que no estaba de más registrar la obra en el Registro de la Propiedad Intelectual

Empecé a buscar editorial cuando tenía mi primer libro terminado, L’illa de la flor, un proyecto de poesía, pintura y multimedia creado a tres manos. Necesité más de un año y muchos y buenos amigos con gran capacidad de paciencia para socorrerme en los continuos ataques de desesperación. Quise echarlo todo a perder porque en todas partes me abrían la puerta con una sonrisa, pero detrás siempre había un “pero” que la cerraba de un porrazo. No encontré asesoramiento alguno y tuve que hacer de Sherlock Holmes para saber que no estaba de más registrar la obra en el Registro de la Propiedad Intelectual antes de empezar a dejarla en una editorial y en otra… por si las moscas… tuve que aprender como era un contrato editorial, cuales eran las cláusulas legales y las que no, los porcentajes en los que se movían, aprender a negociar un contrato y tantas otras cosas lejanas a aquello tan romántico de publicar el primer libro. Internet se prestó a ayudarme, y algunos amigos hicieron lo mismo. Entre todos lo conseguimos.

Editar. Paciencia, tozudez y deseos de acabar el proyecto. Sólo con esos ingredientes consigues llegar al final del camino. Editar. Y hacerlo sin perder los nervios ni vaciar el bolsillo…

Editar no es crear. No fluye de una misma como las palabras. Editar. Editar. La palabra retumba en los oídos cada vez que la oyes. Editar. Esa gran meta a donde llegar sin ser herida de muerte. Editar. Paciencia, tozudez y deseos de acabar el proyecto. Sólo con esos ingredientes consigues llegar al final del camino. Editar. Y hacerlo sin perder los nervios ni vaciar el bolsillo… aunque algunos euros saldrán de él, puesto que si no ganas un concurso difícilmente una editorial apostará por ti a cambio de nada. Editar. Y luego dar a conocer la obra, promocionarla más allá de tu círculo de amigos… y dejar que fluya y consiga el reposo en casa de la lectora o lector una vez finalizado el largo camino… y completar así el ciclo. Y descansar. Y saborear el placer de haberlo conseguido.

Artículo publicado en Entrejóvenes, número 88 (junio, julio, agosto de 2005)

No és fàcil. Però amb paciència i tossuderia s’aconsegueix. El què? Publicar la pròpia obra, deixant-hi la pell però sense escurar del tot la butxaca. Paciència perquè no és qüestió de dies sinó de mesos i anys. I tossuderia per no perdre l’esperança.

Ja fa més de tres anys que vam iniciar un projecte que cada cop era més ambiciós: unir poesia i pintura en un sol llibre… i després hi vam afegir la multimèdia com a nou component creatiu. Fa més d’un any, la feina estava feta, o això crèiem… tan sols calia trobar una editorial… I per sorpresa nostra, aquesta fase va ser molt més complicada i desesperant que la primera.

Què he de fer amb la meva obra? La puc dur a una editorial sense més?

En primer lloc, el jove creador/la jove creadora es troba davant la més absoluta ignorància del que ha de fer amb la seva obra –la ignorància dels principiants-… Cal registrar-la? On? Per a què? Es pot dur a una editorial sense més? Quant temps és prudent esperar per trucar a una editorial un cop has deixat l’original? És millor autoeditar o buscar una editorial? Preguntes i més preguntes difícils de respondre.

Internet, la Xarxa de les xarxes, és un bon punt per on començar a buscar i informar-se. I bé, una hi descobreix que un primer pas és anar al Registre de la Propietat Intel·lectual (https://cultura.gencat.cat/ca/departament/estructura_i_adreces/organismes/rpi/ ); no és obligatori però sí recomanable per poder demostrar que s’és propietàri/a de l’obra en qüestió, i el cost és mínim. Registrar una obra escrita o pictòrica és fàcil… el problema vé amb la multimèdia, en la qual juguen tants components que el registre es fa gairebé impossible.

El mercat està tan malament… es publica tant… que si no ets conegut, doncs no tens massa res a fer

Un cop registrat, busques adreces i telèfons d’editorials i hi envies els originals o truques per intentar quedar… Sempre és millor aquesta segona opció: et permet explicar el projecte i, sobretot, d’aquesta manera et tanquen la porta en directe i al moment i t’estalvies l’agonia de mesos sense resposta… Això sí, tothom valora molt l’obra, però és clar… el mercat està tan malament… es publica tant… que si no ets conegut, doncs no tens massa res a fer.

En un moment de debilitat et planteges l’autoedició… bonica paraula… però el tema encara es complica més: cal registrar el llibre per tenir ISBN, s’ha d’aconseguir una distribuïdora –tasca més complicada que trobar editorial-, en definitiva… la feina administrativa-rutinària d’una editorial te l’has de fer tu sense saber ni per on començar!

Quan per fi trobes alguna editorial interessada en el projecte, arriba la negociació… però què negocies si no saps ni com és un contracte editorial? Doncs per sort al web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (http://www.escriptors.cat) n’hi ha un model comentat… primer pas solventat! A partir d’aquí, només et calen quatre nocions de dret, quatre més de negociació… i alguns calerons perquè si no és que has guanyat un concurs, de ben segur que et tocarà finançar almenys una part de l’edició… ergo, o tens els diners, o se’t presenta una altra feina: buscar un patocini… I quan ho aconsegueixes tot… a tirar endavant el producte… Ja només queda controlar el procés de producció, quadrar terminis i preparar un mínim de difusió del llibre… un altre impossible en el maremàgnum comunicatiu…

Explicat així sembla una frivolitat, però el cert és que no ho tenim gens fàcil els nous creadors per donar a conèixer la nostra obra amb un mínim de garanties, i menys quan el projecte se surt dels estàndards establerts. És fàcil desesperar-se i engegar-ho tot per l’aigüera…

Article publicat a Papers de joventut, número 53 (juliol-agost-setembre de 2004)