«Feia vuit anys que somiava foc»

«Feia vuit anys que somiava foc. Els arbres s’encenien quan hi passava per davant, els mars cremaven. El fum ensucrat se m’infiltrava entre els cabells mentre dormia, l’olor planava com un núvol sobre el coixí quan em llevaba.»

 
El llenguatge secret de les flors, de Vanessa Diffenbaugh.
 
I digueu-me, què es pot escriure d’un llibre que comença així? Poca cosa, més enllà de recomanar-vos fervorosament que us el llegiu. I us asseguro que el devorareu! O almenys a mi m’ha passat!
 
Per a mi aquest és un llibre d’una bellesa somiadora, de secrets impenetrables que es desfan com els pètals d’una flor, d’una trama tan intrigant com amena i afectiva, d’una poètica captivadora. Llegiu sinó aquests pocs fragments que us he seleccionat:
 
«Les flors eren com esclats d’estels perfectes, capes de pètals liles rivetejats de blanc que sortien dels botons del centre.»
 
Aquesta imatge em sembla d’una bellesa plàstica i acolorida fantàstica:
 
«Quan la vaig atrapar, ja tenia a les mans dotzenes de lliris d’aigua regalimosos de pètals roses i carabasses ben tancats.»
 
I aquestes?
 
«La seva pell, de color d’oliva, devia ser salada.»
 
«Em vaig acostar a un grapat de floretes grogues, com si descobrís aigua després de passar molts dies en un desert. Se’m va enganxar pol·len a les galtes i em va caure una pluja de pètals al pit, a la panxa i a les cuixes.»
 
I la bellesa olfactiva, l’heu sentida mai?:
 
«Era la primera pluja de la tardor i la terra es va obrir a l’aigua, tant de temps esperada, i va desprendre una olor metàl·lica.»
 
Tots els passatges són de la Victòria, la protagonista. Una nena que es fa noia i dona. Una criatura plena de por; por sobretot d’estimar. Una criatura aspra i rebel de fora però que guarda un món captivador. Un món ple de flors. Flors que l’ajuden a vèncer aquesta por. Flors que la posen en contacte amb un món que li ha estat hostil des del mateix moment de néixer. Flors de relació, estimació i amor. Flors que comuniquen, que transmeten. Flors que curen ànimes malaltes; la seva i les d’aquells i aquelles que n’hi compren.
 
Què faria la Victòria sense les flors?
 
A mi se m’entristiria la vida.
 
I a tu?

Recuperem la inspiració

 
Sí, aquesta és la nova proposta de la gent de Play Attitude. La inspiració adormida -Retorn als contes oblidats-. Una novel·la que ens retorna la Carmesina, el Gat Negre i el món dels contes. I sabeu per què? Doncs perquè la feinada que havia fet la nostra heroïna a Els colors oblidats sembla que no havia arribat al final. Allà, en aquell llibre de contes, va ajudar el món a recuperar els colors. Però la nena Carmesina es va fer gran, i la rutina va enfosquir-la per dins. Fora lluïen els vermells, carbasses i grocs. Però dins… ai, dins seu… no tot era tan bell. El Gat Negre tornarà a buscar-la i junts s’endinsaran en el món dels contes per a recuperar la inspiració que ha perdut. Amb ells farem un viatge iniciàtic ple de fantasia i veritat, d’imaginació i sofriment. Tornarem a topar-nos amb alguns personatges d’Els colors oblidats, com en Serafí o la Griselda; i en coneixerem alguns de nous com en Marcelo o la Desídia… La Desídia! Quina dama tan especial i terrorífica. Com ens pren quan ens descuidem…. La Carmesina l’haurà de vèncer. I tu, ja l’has vençuda? Et visita molt sovint? A mi de tant en tant, ho reconec. Però aleshores, com la Carmesina, entro en el món de la imaginació i tiro l’ancla. I en aquest trosset de paradís no hi ha desídia que hi pugui habitar perquè l’esforç i el treball que demanen la creativitat estan, sense cap mena de dubte, totalment renyits amb la senyora desídia.
 
Us recomano que si no ho heu fet tireu la vostra ancla al món dels contes i la imaginació que ens proposen la gent de Play Attitude, Els colors oblidats i La inspiració adormida. I que us deixeu seduir pels seus personatges, pels colors i els valors.
 
Que la inspiració de la Carmesina no s’apagui i ens pugui continuar guiant! Per cert, què m’havíeu dit? que us visita molt sovint la desídia? o no?
 

1Q84

Murakami. 1Q84. Tres llibres en un. Pàgines i pàgines per desgranar la història. Poètica textual en alguns passatges i intriga mínima i suficient per enganxar-te en la lectura. Un llibre que ha tingut crítiques fabuloses i fins i tot s’ha comparat l’autor amb Dostoievski, però en la meva humil opinió, potser amb menys descripcions detallades també faríem.No sóc fan desaforada de Murakami, ho reconec, tot i que ja he llegit unes quantes de les seves obres. l el problema és, penso, que em produeix aquella sensació de no acabar-hi d’entrar contrastada amb un voler-hi ser, amb un no poder-ne sortir, que m’obliga a llegir-lo i rellegir-lo. Què és? No sabria pas dir-vos-ho. No ho he pogut discernir. Potser aquesta màgia que traspuen els llibres en barrejar amb tanta naturalitat el món real i el fantàstic, en desdibuixar-ne les fronteres de tal manera que no sabem on som. Ens transporta, sí, no en tinc cap mena de dubte, però on? Potser és aquí on rau aquesta dualitat que em provoca: m’atrau no saber on sóc en cada moment, poder deixar volar la imaginació i acabar jo la història, però en alguns moments també em desespera, i per tant m’obliga a seguir devorant pàgines i pàgines per ubicar-me. I al final sempre em queda aquell sentiment de «vols dir que m’has situat del tot?».

No jutjo si això és bo o dolent. Simplement és així i em neguiteja aquest no saber. Jo continuaré llegint-lo, però vosaltres, si amb tant dubte com us expresso, en voleu un primer i petit tast abans d’endinsar-vos en els tres volums del llibre, us en deixo, com sempre, una petita mostra… que constata la poètica del text de la qual us parlava al principi:

«La sensación era semejante a escuchar con atención una interminable tormenta de arena en Marte.»

«Aunque debía de tener un rostro particular, de algún modo, los detalles de sus rasgos no calaban en la mente. En ese sentido, se parecía a un insecto ingeniosamente mimetizado. Cambiar de color y forma, integrarse en el paisaje, llamar la atención lo menos posible, ser recordada con dificultad; eso era lo que Aomame buscaba por encima de todo. Desde que era pequeña, se había ido protegiendo de esa manera.»

«Se quedaría allí mientras pudiera permitírselo y trazaría una y otra vez con los dedos del corazón la escena que había contemplado aquella tarde.»

«La Luna invernal de siempre. Fría, pálida, evocadora y repleta de enigmas que hundían sus raíces en un pasado remoto. Pendía del cielo callada, sin pestañear, como los ojos de los muertos.»

«Al poco tiempo, una oscuridad sin márgenes descendió del techo y lo envolvió todo.»

I com no podia ser d’altra manera, a 1Q84 també hi trobem diversos passatges amb reflexions sobre el fet d’escriure, un tema recurrent en Murakami:

«En la escritura, una de dos: o se nace con el don, o bien uno se deja la piel y se esfuerza para hacerse bueno.»

«Ni él mismo sabía si deseaba ser escritor profesional. Tampoco sabía si tenía talento para escribir novelas. Lo único que sabía era que necesitaba escribir todos los días. Escribir era para él como respirar.»

«Tu debes escribir aquello que se aferra en tu interior. Sabes que está oculto en lo hondo del agujero, pero si no sale al exterior, no hay forma de atraparlo. A eso me refería cuando te dije que era mejor que te tomaras tiempo.»

«Cuando escribo sustituyo mediante las palabras la realidad que me rodea por algo que encuentro más natural. Es decir, reconstruyo. De ese modo confirmo que existo, sin duda, en ese mundo.»

«Si en el cielo hubiera una sola luna, al lector no le sorprendería. ¿No te parece? Pero no creo que haya visto nunca dos lunas flotando en el cielo. Cuando en una novela se incluye algo que ningún lector ha visto en su vida, es necesario describirlo con todo detalle y precisión. Lo que se puede obviar, o lo que se tiene que obviar, es la descripción de cosas que el lector está harto de ver.»

Per acabar un dubte que comparteixo:

«¿Qué clase de realidad imita una metáfora?»

Jo no tinc clara la resposta, i vosaltres?

Haruki Murakami, 1Q84, Tusquets

 

 

1 8 9 10 11 12 18